MONTSE RUMBAU



MONTSE RUMBAU

Foto: Pontils

Els nens expòsits


Els nens expòsits són els nens que els pares han abandonat. La majoria no tenen cognoms, no són ningú, i quan arriben a un poble com ara Pontils, l’únic que porten amb ells és un número que els identifica. Com en els camps de concentració nazis, on tots els interns tenien un número. Vénen de les cases de Beneficència, també dites d’Expòsits o de la Caritat, la majoria de Tarragona, però també de Cervera i de Barcelona.


Déu n’hi do els nens que arriben a Pontils. Alguns d’aquests nens sabem que estan amb les famílies dels Bonet, un dels nens està amb una de les famílies dels Mateu, d’altres no se’ns diu quines són les cases que els acullen.


Tampoc sabem perquè els acullen, per què no tenen fills? Per tenir uns braços més que ajudin a les feines del camp o a les feines de la casa quan creixin? Per què reben alguns diners de les cases de Caritat d’on vénen? Ho fan per sentit humanitari? No ho sabem. Sentit humanitari en aquells temps sembla una mica difícil de creure. La vida no havia de ser gens fàcil per a la majoria de famílies de Pontils. Molta precarietat econòmica, pendents sempre si les collites són bones o no, fer front a les malalties sense tenir res amb què combatre-les, i amb una mortalitat infantil que fa esfereir. Prou feina havien de tenir per poder sobreviure tots plegats, costa pensar que encara podien agafar nens o nenes orfes i mantenir-los, si no era per obtenir més endavant més braços per ajudar a la dura feina del camp.




Aquests són els nens arribats a Pontils des de 1867 a 1900. Són els nens que han mort, no sabem els que van venir i van aconseguir sobreviure:


Ermenegilda, filla de pares incògnits, mor amb 21 mesos el desembre de 1867, ve de la Casa de Beneficència de Tarragona.


Marcelina Pelegrina, mor a dos anys l’agost de 1868, ve també de la Casa de Tarragona.


M. Dolors, mor a tres anys l’agost 1868, ve de la Casa de Tarragona.


Antònia, mor a tres anys el novembre de 1869, ve de la Casa de Beneficència de Cervera.


Mariano, número 520, mor a quatre anys l’agost del 1873, ve de la Casa de la Maternitat i Expòsits de Barcelona.


Maria Josepa, mor a dos anys al setembre 1874, ve de la Casa d’Expòsits de Tarragona.


Enric Alert, expòsit número 462, ve de la Casa de Barcelona, i ha estat confiat a la Teresa Bonell, viuda de Salvador Clarasó. No se’ns diu els anys que tenia quan va morir. Mor el desembre de 1877.


Francisco, número 3.738, mor quan té 1 any, el Setembre de 1878, ve de la Casa de Tarragona, i ha estat confiat a Teresa Bonell.


M. de la Pau Ribas, número 1.879, mor quan té 5 anys el setembre 1879, ve de la Casa de Barcelona, ha estat confiada a Cecília, esposa de Josep Bonell.


Joan Jonàs, número 3.837, mor quan té 1 any i 5 dies a l’octubre 1879, ve de la Casa de Tarragona, i ha estat confiat a la Rosa, esposa de Pau Bonell. 


Fèlix, número 4.030, mor al cap de 5 mesos i mig el març del 1881, ve de la Casa de Tarragona, i ha estat confiat a Josefa Bonell, esposa de l’Isidre.


Vicent Curt, número 1.882, ve de la Casa de Tarragona, i ha estat confiat a la Rosa, casada amb el Pau Bonell. Març 1882. No se’ns diu quants anys tenia en morir.


Beatris Cóma, número 5, mor a 4 anys l’octubre 1882, ve de la Casa de Caritat de Barcelona, ha estat confiada a la Rosa, esposa de Ramon Matheu. 


13 nens que no van sobreviure, i que moren als dos, tres, quatre, cinc anys. Si els nens amb famílies ja tenien feina a sobreviure, els pobres expòsits, abandonats i incorporats de ben petits a la casa d’una família d’un petit poble de l’interior del país, on la pobresa havia de ser quasi endèmica, havia de ser encara molt més dura per ells la supervivència. Ara, normalment, els nens són estimats, acaronats, i passen a ser en molts casos els reis de la casa. Però, de ben segur que no passava res de tot això en aquells anys. Hi havia a les cases del món rural tanta feina a fer, que no havia de quedar temps per gaires contemplacions amb els més petits de la casa. I aquests havien d’aprendre a espavilar-se ben de pressa, i a treballar ben aviat.


Un ofici que ja no existeix: el de DIDA


Molts sabem avui dia que és una dida, bé, que era, perquè avui dia ja no n’hi ha. Però dubto que molta gent jove n’hagi sentit a parlar mai. Pels que no ho saben: les dides eren les dones que havien perdut el fill que estaven criant, com que encara tenien llet, podien alimentar a un altre nen. Al mateix temps, una família que tenia una criatura de poc temps, i la mare no tenia prou llet per alimentar-lo, o la mare havia mort, buscaven una dona perquè pogués donar-li el pit el seu fill a canvi de diners. A vegades, no feia falta que a la mare se li hagués mort el fill que criava, sinó que tenia prou llet per alimentar-ne un altre a més del seu. Aquests nens s’anomenaven germans de llet, i a vegades les relacions i l’amistat entre una família i altra es mantenia al llarg dels anys.


A vegades les dides vivien un temps a la casa del nen que havien d’alimentar, així els pares podien controlar que el seu fill fos alimentat realment per la dida, a la vegada que aquesta podia menjar bons aliments, quan potser a casa seva no podia.



A Pontils, finals s. XIX:

La Maria Llorach, de Pontils, casada amb un Jané, fa de dida de l’Engràcia, una nena de 16 mesos que mor el febrer de 1894. Els seus pares viuen a Igualada, són el Francisco Farriol Vallès, de Carme, i la Maria Roig Pont de Jorba. En el llibre d’òbits se’ns diu que la nena està “encargada para su lactancia a Maria Llorach”.



A Vallespinosa, hi hem trobat una dida, en uns anys molt més reculats:

És la Tomassa Roig de Cabra, que mor el 19 d’agost del 1661. I se’ns diu que “tenia a llet Paula Coca de Vallespinosa”. La Tomassa devia viure a casa dels Coca, a Vallespinosa, mentre alimentava a la Paula, ja que quan l’enterren han de pagar “el dret de cos per esser forastera” que era 3 sous.


El 1668, sabem que van matar al Vicenç Coca, pagès de Vallespinosa, “dins la vila de Cabra”. Era el Vicenç el pare de la Paula que alimentava set anys abans la Tomassa Roig? Té alguna cosa a veure la mort del Vicençs Coca a Cabra amb la mort de la Tomassa que feia de dida? Algun parent de la Tomassa es va venjar del que li podia haver passat a la Tomassa quan era a Vallespinosa? De què devia morir la Tomassa?


Segurament aquestes possibles relacions responen més a l’afició de llegir massa novel·les policíaques que a la realitat del que devia haver passat tant a Vallespinosa com a Cabra.


Un trist accident ens indica una producció important de vinya



En el mas de Pontils anomenat Masieta del Tous, el 21 d’octubre de 1877, a les 2h de la tarda, hi va haver un desgraciat accident. Van morir asfixiats en el cup de la casa dos homes veïns de Pontils:

El Salvador Clarasó Solé, pagès, casat amb Teresa Bonell, tenia 41 anys.


I el Magí Bosch, pagès, casat amb la Maria Llorach, tenia 49 anys.


La Maria Llorach no només va haver de partir la mort del marit, un any més tard, el 10 de gener de 1878, se li va morir una filla, la Margarida, tenia 5 anys. Va morir al mas Macià de Pontils, segurament era on vivien.  


Aquest accident tan tràgic on van morir el Magí i el Salvador, ens mostra que en aquells anys, en aquestes terres la vinya era una producció important.


La vinya va començar a donar molts guanys quan a mitjans del segle XVIII el govern de Madrid va permetre als ports catalans comerciar directament amb les colònies americanes, fins aleshores tan sols s’hi podia comerciar des dels ports de Cadis i de Sevilla. Un dels productes que donaven més guanys era l’aiguardent, per això es plantava vinya a tot arreu, i encara avui podem veure els marges que s’havien construït per plantar-hi els ceps fins als últims racons dels turons i muntanyes del nostre país. Quan la fil·loxera va arribar a França, va ser també un moment molt bo pels pagesos d’aquí que podien vendre el seu vi als francesos a preus alts. Però la fil·loxera va acabar arribant també a casa nostra i els ceps es van començar a morir.


L’Elisa Vidal de Tous, que ha buscat documents de les masies de Tous i de la Roqueta per tots els arxius de casa nostra, i els ha transcrit, va trobar a l’Arxiu parroquial de Tous un escrit molt interessant del rector en què explica l’any que va arribar la fil·loxera en aquestes terres:


“En el año 1889 el partido de Igualada, las vinyas sufrieron un espantoso castigo, seríamos por el mes de Mayo que todos los labradores se prometieron una buena cosecha de vino tanto o más que la del año anterior, por consiguiente las casas generalment vendieron el vino que tenían porqué se les pagaba a diez o doce pessetes carga, ó desgracia nunca vista de los vivientes, en Junio principiaron a secarse las cepas por el míldiu y siempre progresando la enfermedad hasta secar la uva perdiendose toda la cosecha del vino se puede decir en todo el partido de Igualada dejando la tierra espantada, principalment Tous y Monbui por ser mi opinión los más castigados. I para que conste pongo dicha nota en Tous a las cuatro de octubre de mil ochocientots ochenta y nueve”.

Miguel Conill, Cura párraco.

Foto: Cases de Pontils

Foto: Cal Caselles, mas de Pontils, prop del camí de Pontils a Biure. Al fons: el castell de Queralt

-Dades extretes de l’Arxiu Diocesà de Tarragona-

Foto: Mas de cal Tous, mas de Pontils, es pot apreciar com n'és d'antiga aquesta masia  -prop del camí de Pontils a Biure-

Interessantíssim escrit del rector de Tous que ens indica la data exacta de l’arribada de la fil·loxera, encara que ell parla del míldiu que era la plaga més freqüent en aquells anys. Segurament encara ningú es podia imaginar que el que els havia arribat era el mateix mal que havia destruït tota la vinya de França. Curiosa també l’expressió que fa servir quan diu que amb la destrucció de la vinya, la terra havia quedat “espantada”.


Si la fil·loxera va arribar a Tous el 1889, també devia arribar aquest mateix any en aquestes terres de la Baixa Segarra. Per tant quan va passar l’accident al mas de Pontils el 1877, encara faltava 12 anys perquè arribés la fil·loxera i amb ella la destrucció dels ceps. Era l’octubre, ja s’havia fet la verema, per això el cup del mas havia d’estar ple, i els gasos provocats per la fermentació del raïm és el que devia provocar l’asfixia.


Uns quants retalls més de la vida i de la mort dels veïns de Pontils i dels seus masos, que ens poden ajudar a entendre com vivien, o més aviat com sobrevivien, en aquella segona meitat del segle XIX.