MONTSE RUMBAU



MONTSE RUMBAU

Foto: Principis segle XX. La Font de la salut es troba on neix la riera o torrent de St. Magí que desemboca al Gaià prop de Pontils 

Els antics hospitals: centres d’acolliment més que d’assistència


Els hospitals normalment estaven a l’entrada de les poblacions o a prop. Es van començar a construir a l’edat mitjana. Eren hospitals molt diferents dels d’avui dia, eren llocs on atenien als qui arribaven malalts, als pobres i als desvalguts. No eren centres  gaire bons en curar malalties, perquè els recursos mèdics a l’edat mitjana, i fins ben bé a mitjans del segle XIX, eren molt limitats, però sí que donaven aixopluc i menjar als que ho necessitaven. Veient el que diuen les ordinacions de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona -construït a començaments del segle XV al carrer Hospital, on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya- podem fer-nos una idea de la gent que anava en aquests hospitals:


“...són contínuament acollits, rebuts, sostinguts e alimentats, en gran nombre, hòmens e dones pobres, afollats, contrets, orats, nafrats, e havent altres diverses misèries humanes, infants gitats (abandonats) e altres persones miserables de diverses nacions e condicions”.


(J.M. Roca. “Ordinacions de l’Hospital General de la santa Creu de Barcelona”. P. 57. Barcelona 1920).




Foto: Camí pujada a la Cova i ermita de la Salut. Aquesta ermita era una de les més important de les 12 que hi havia a St. Magí.  Hi vivia un ermità. Arxiu de l'ACBS

A St. Magí, sabíem que hi havia un hospital, però no sabíem on era. En les dades que van de 1630 al 1718 dels llibres parroquials de Pontils, hi consta més d’una vegada, la família Vidal que viu a “l’Hospital de la Font de St. Magí”. Són el Joan Vidal, la Maria i la seva filla, la Margarida o la Magina, no queda clar el nom,  que fa de padrina el 1630 en el bateig del Ramon, el fill del Joan Armejach i l’Esperança de Valldeperes. Dos anys més tard, la Joana Vidal, fa també de padrina d’un altre bateig. La Joana també consta que viu a l’Hospital de la Font de St. Magí”, segurament és una altra filla dels Vidal.


El 1637, se’ns diu que el Miquel Pujol viu a l’Hospital, i que fa de padrí, juntament amb la Joana Vidal, a dues filles de la parella Domingo Castanyer i Margarida de Pontils. Potser el Miquel Pujol estava casat amb una filla Vidal, potser amb la Joana, o potser era un mosso que vivia amb la família.


Sembla que els Vidal havien de ser els que s’encarregaven de l’Hospital de St. Magí, ja que hi vivien.



Foto: A la primavera: tot verd i moltes flors dalt a St. Magí

Foto: Principis segle XX. Escales que porten a dalt la cova i a algunes ermites, com la de St. Domènech i la de la Salut. Arxiu fotogràfic de l'ACBS.

El Sant Magí d’ara


Però els aplecs i altres festes continuen celebrant-se, perquè la devoció a St. Magí està molt arrelada per aquestes contrades i també en zones molt més llunyanes. Devoció que ve de molt antic, i potser fins i tot aquest lloc hagi estat ja un espai sagrat molt abans de l’arribada del cristianisme a les nostres terres. Qui sap si l’abundància de l’aigua, les coves, la vegetació espessa, l’aïllament ... L’havia convertit en un lloc de culte pagà. Molts d’aquests llocs, el cristianisme se’ls va fer seus, continuant amb la construcció d’ermites i esglésies la tradició d’un culte ancestral.


La dignificació del lloc, i la voluntat de continuar amb la celebració de totes les festes que s’havien fet a St. Magí, té com a referent, un grup de voluntaris, que sense pausa, anys rere any, treballen per tirar-ho tot endavant.


I també són els que han fet possible que als estius s’hi celebrin els Concerts de la Brufaganya, uns concerts que es caracteritzen per l’alt nivell de totes les actuacions, i per una assistència cada vegada més multitudinària. La bona música que s’hi interpreta i el lloc tan especial de St. Magí, envoltat de natura, ajuda sense dubte a aquest èxit.

Lligar als malalts amb una argolla al peu


En l’inventari de l’Hospital de Sta. Coloma, hi consta la cambra dels capellans, també la cambra on hi dorm l’hospitaler, el dormitori de les dones i el dels pobres. En aquest últim dormitori hi ha un cep nou amb pany, o sigui una argolla amb la qual se subjectava pel peu a algun pobre malalt. A l’Hospital de la Sta. Creu de Barcelona, també hi consta que hi ha argolles per lligar als interns. Ho sabem per la denúncia feta pels metges en un informe molt dur presentat als administradors de l’Hospital el 1747:


“Posen en notícia de V.S. que los pobres malalts se vehuen castigats per qualsevol falta que cometian, per petita que sia y rarament experimentan la pena ab intervenció nostra; perquè se pren la llibertat de castigar-los lo Sr. Prior, infermers, infermeres, majors i menors, llevantlos lo menjar y fent-los passar ab dieta o posant-los de peus o de coll al sep, y algunes ocasions despedirlos y traurelos del Hospital: abús tan irregular com insofrible”.

(M.Rumbau. “La barcelona de fa 200 anys”. P. 96. Barcelona 1990)



De l’antic Hospital de St. Magí, ja no en queda res


És normal que a St. Magí hi hagués un hospital, perquè era un lloc on venia moltíssima gent de fora, molts d’ells arribats de ben lluny, alguns havien d’arribar defallits i malalts. I és lògic que l’hospital estigués a baix a les Fonts, o sigui a l’entrada de tot el conjunt religiós i de pelegrinatge de St. Magí, com es feia també en altres llocs, i no dalt on hi havia l’església, el convent, l’hostatgeria, els estables, on es rentava la roba, la cuina, el rebost, la botiga de les candeles, el cementiri...  


De la majoria d’aquestes dependències i també de l’antic hospital, ja fa molts anys que no en queda res. Amb la desamortització del 1835 van marxar els monjos, i tot va quedar molt abandonat. Deixadesa i espoli, hi va haver de tot, fins i tot diuen que algú de Sta. Coloma de Queralt hi va trobar tresors enterrats. I la finca va ser comprada per un dels germans Muntadas, una de les famílies d’industrials més riques i influents de l’època.

Una campaneta per anar a captar


A Sta. Coloma de Queralt també hi havia un hospital que va ser creat el 1327, s’anomenava de Sta. Magdalena. Estava passat el Portal de Cervera, anant cap a la plaça Major, a l’esquerra. el 1922, la façana va ser traslladada al pati del castell, on encara hi és. En un inventari que es va fer el 1899, que està a l’Arxiu de l’Associació de la Baixa Segarra de Sta. Coloma, hi consta una campaneta de bronze per captar. Anar a captar per l’hospital potser ja no es feia al segle XIX, però sí als segles més anteriors, i a Barcelona també es feia.


Anar a captar per una causa o altra, era força freqüent. Segons la història de St. Magí de Mn. Segura, sabem que quan van arribar els dominics el 1603, hi havia a Sant Magí els “aplegadors d’almoyna amb privilegi del emperador Carles I per aplegar en tota Espanya”. Quan els monjos ja es van instal·lar a St. Magí, ells mateixos van anar a captar pels pobles pròxims i també més llunyans, per poder proveir el nou monestir. Els monjos demanaven, però abans predicaven, i sembla que la primera vegada que ho van fer els va anar força bé:


“Fra Lledó se’n anà lo quart diumenge d’Advent a predicar a Sta. Coloma de Queralt, a on feu l’aplega del fil; i d’aquí a Aguiló, a Savallà, a Conesa y per l’Urgell amb tanta gana que dins quatre dies aplegà un quintar y una arroba de fil; lo mateix feren lo pare fra Pere Bosch y lo germà fra Ciprià Murtra en lo camp de Tarragona, los quals a més del fil feren tant bona aplega d’oli que no n’hagueren de comprar en un any i mig”.

Petites peces que ajuden a reconstruir un conjunt


El Sant Magí de tants anys enrere, només el podem anar descobrint en els documents antics, en la història de Mn. Segura, i en els llibres parroquials del mateix St. Magí i també dels pobles del voltant. En aquests llibres hi trobem noms de masies, noms dels que hi viuen, dels que hi pugen, dels que hi moren, com van a buscar amb creu alçada al difunt d’alguna masia ... Avui hem parlat de l’Hospital que estava a prop de les fonts, on cap als 1630 hi vivien els Vidal, els que devien cuidar-se que l’Hospital funcionés bé i pogués atendre a tots els que arribaven a St. Magí malalts, pobres i desvalguts. 


És una peça més, d’un trencaclosques molt gran, petites peces que van encaixant i que t’ajuden a captar aspectes més globals de la vida de la gent que hi van viure, que hi van treballar, que hi van pujar a fer novenes, a buscar l’aigua miraculosa, a pregar al Sant, a pujar dalt a la cova on havia viscut, a estar-se uns dies a l’hostatgeria, a comprar algun record com una petita imatge del Sant feta de pedra, com les que feien els Armejach i altres escultors, com hem vist en l’escrit anterior a aquest, alguns hi van arribar malalts i hi van morir, d’altres se’ls van morir els fills petits que portaven, d’altres s’hi van quedar a viure-hi, alguns es van poder refugiar a l’hospital que els va acollir quan hi van arribar malalts i defallits, on potser van morir, o potser es van recuperar i van poder agrair al Sant que els hagués ajudat a curar-se i a poder tirar endavant amb les seves vides.