MONTSE RUMBAU



MONTSE RUMBAU

Foto: Pontils

Foto:

Foto:  L'església destaca molt a Pontils

L’Eugènia no va tenir dot, i es va quedar soltera


Tenim un cas a Pontils, on segurament el fet de no tenir dot, va marcar la vida d’una noia. Es tracta de l’Eugènia Camps, se’ns diu que és “donzella”, o sigui soltera, quan mor als 60 anys, a finals d’octubre del 1743. No fa testament, i el Rector ens diu que no en fa perquè no té res. El seu pare en el seu testament, tan sols li va deixar 10 lliures “per la sua ànima”, o sigui tan sols 10 lliures que havien de servir per pagar-se l’enterro.



L’enterro de la Francisca a compte de la dot que no li van donar


A Pontils hi viuen els Soler. El Josep Soler té una germana, la Francisca, que es va casar amb “un cap d’esquadra de Guàrdies Valones” que es deia Puig. El 6 de desembre de 1747, se celebra a Pontils la novena, que es feia uns dies després de l’enterro, i ho fan per instància del marit de la Francisca. I és el germà, el Josep, qui se’n fa càrrec de les despeses, que van a compte de la part del dot que no li havia pagat a sa germana.

 


El futur de la Josepa


El Baltasar Thomàs i la seva dona, Caterina Tomàs Tomàs, tenen dos fills, el 1748 neix en Francisco, que mor al cap d’un any, i el 1750 neix la Josepa. Al cap de cinc mesos, mor el pare, el Baltasar, amb tan sols 40 anys. El rector ens diu que el Baltasar ha fet testament i que està en poder d’ell, i explica que deixa per la seva ànima 16 lliures, i “si la criatura no arriba a poder ser col·locada en matrimoni, (li deixa) la meitat del que té”. O sigui, que si la Josepa no es casa perquè no té dot, la meitat dels diners han d’anar per ella. I on va l’altre meitat dels diners? No ho sabem, potser per la dona? o potser per l’església? Potser tampoc tenia gran cosa per deixar. El Tomàs no és de Pontils, però hi viu, hi devia trobar feina, segurament feien de masovers per alguna casa.

En un enterro: com més ric el mort, més sacerdots


Els que tenen més sacerdots en els seus enterraments són sempre els rectors del poble. I no perquè siguin més rics, sinó per corporativisme dels seus. L’1 de gener de 1742, mor l’Isidro Vidal, rector de Pontils. Va estar un temps malalt abans de morir, i va “tenir cura de les ànimes de dita parròquia” un frare dominic de St. Magí, fra Agustí Beumala. I qui oficia els oficis religiosos de l’enterrament és un altre frare de St. Magí: fra Pere Martí Comajoan. A l’enterrament hi assisteixen onze sacerdots, i deixa per “sufragi de sa ànima, 50 lliures”, molts diners en aquells anys. Al cap d’encara no un mes, fan les funcions de la Novena i Cap d’Any, i tornen a assistir-hi 11 capellans.


En aquesta celebració de la novena era costum que la família del mort donés “cocas”, que potser eren pans en forma de coca. Se’n donaven dues a cada sacerdot, i el doble al Rector. Els qui no en donaven havien de compensar-ho amb diners.



Pensant en St. Miquel i en St. Magí


El Joan Balcells, quan mor el 1743, deixa una missa per cada altar de l’església de Pontils, i una per l’església de St. Miquel.


Magí Armejach, de Valldeperes, mor el 1720, i en el seu testament deixa 29 lliures “per sufragis de la sua ànima”, bastants diners en aquells anys, i també vol que perpètuament, se celebri una missa resada el dia de St. Magí a la capella de Valldeperes.


La importància del dot


Les noies quan es casaven, rebien una dot dels seus pares. Si la família era rica, el dot era important, així la noia podia casar-se amb algú que també fos ric. Si la família era pobra, el dot se’n ressentia. Per això, en moltes cases, quan naixia una nena no hi havia gaire alegria, perquè sabien que haurien de pagar-li un dot quan es casés, i que a més marxaria de casa i per tant no cuidaria dels pares. Un noi sempre era més valorat.


A Barcelona, en aquesta època del segle XVIII- molt ben explicada pel Baró de Maldà- el bisbe, un cop l’any, donava diners pel dot de les noies pobres de l’Hospital de la Santa Creu, que havien estat abandonades de petites. Tenir un dot, era una garantia per poder-se casar. També els gremis de la ciutat ajudaven a pagar un dot a les filles dels seus afiliats pobres que no podien assumir-ho. Els diners recollits a les esglésies es repartien entre les famílies pobres i necessitades del barri i també servien per ajudar a pagar el dot de les filles. I en molts testaments, es deixava uns diners per ajudar al dot de les noies pobres per tal de que es poguessin casar.





Els enterraments


A Pontils, als segles XVII-XVIII, la majoria dels veïns s’enterren al fossar de l’església, que era, com tots en aquells anys, al costat d’aquesta. Però alguns els enterren dins de l’església perquè és allà on hi tenen la sepultura de la família, segurament un privilegi que els ve de molt antic.


Dins de l’església s’enterren davant de  l’altar del Sant Crist, com el Rafel Giner, (podria ser Gener, amb el parlar xipella d’aquesta zona es posa molt la “i”) que el 2 de gener de 1742, hi és enterrat: “en la sepultura de sa casa”. No eren pobres, perquè a l’enterro hi ha nou sacerdots.

També en Joan Balcells, que és viudo, el 6 de febrer de 1743, però no s’especifica en quin lloc concret. Al cap de quatre dies hi enterren la seva filla de 8 anys en el mateix lloc.

A més de l’altar del Sant Crist, hi havia l’altar del Roser.


Al fossar de Pontils també s’hi enterraven els de Valldeperes. En aquest poble hi havia una capella, sota de la casa més alta del poble, al cantó esquerre, i moltes vegades s’hi feien els casaments dels veïns del poble. No n’ha quedat cap resta d’aquesta capella, ja fa molts anys que es devia ensorrar i només saben on era la gent gran del poble.


Quan a finals del segle XIX van treure els fossars parroquials, els que estaven al costat de les esglésies, i van obligar a fer els cementiris nous, els de Valldeperes ja es van enterrar a partir d’aleshores al cementiri de St. Magí, que tenien molt més a prop.



Foto: Carrer Major de Pontils amb l'església al fons

Una rubinada


Per aquestes terres es parla de les rubinades. Són les crescudes del riu i dels torrents i rieres causades per una forta pluja. Sembla que no pugui ser que en una zona on no acostuma a ploure gaire, hi puguin haver aquestes rierades tan fortes. No fa molt en vam veure una a Sta. Perpètua, va passar a la nit, i l’endemà el paisatge era desolat, arbres tombats, restes de tot el que el Gaià havia arrossegat riu avall i les marques fins on havia arribat el nivell de l’aigua. Sort que va passar a la nit, i no es va endur a ningú.


El 27 d’agost del 1733, n’hi va haver una, i va ser a Bellprat. A Bellprat hi passa un torrent, quasi diríem que es tracta d’una rasa, però hi passava prou aigua perquè les dones hi poguessin anar a rentar. Doncs en aquell dia de finals d’agost del 1733, l’aigua, la “rovina”, es va emportar a dos germans, un home i una dona. Eren fills de la Llúcia Sanahüja de Sta. Coloma. L’home, el Francisco, el van trobar l’endemà molt més avall, prop de Sta. Perpètua, havia quedat atrapat entre dues roques. El Francisco va ser portat a l’església de Pontils i el van enterrar en el fossar del poble per voluntat de la seva mare. El relat ens l’explica el rector en el llibre d’òbits, de la germana no en diu res, la devien trobar encara molt més avall, o potser no van arribar a trobar-la mai.


La mort d’adults joves


Aquest any 1750, en què mor el Baltasar Thomàs, hi ha tan sols dos albats, però es moren quatre persones adultes i joves:  La Maria Torrens, a 30 anys, el Josep Albet, a 24, el Baltasar Thomàs, a 40, i la Anna Mª Batet a 33.

I a l’any següent, tan sols tres albats, però també molts adults joves: set: el Joan Llorach, amb 19 anys, el Miquel Janer amb 20, la Magdalena Bonell, amb 14, el Josep Llorac, amb 37, el Miquel Pino, amb 30, el Joan amb 15, la Rosa Domènech amb 35.



Capes de dol pels caps de casa per uns funerals importants


Els veïns de Pontils tenien com a senyors al segle XVIII els marquesos d’Aitona. Aquests nobles també senyorejaven Sta. Perpètua. Aquest domini va durar fins a mitjans del segle XIX, quan es va acabar amb els senyorius.


Els marquesos d’Aitona estaven lluny, vivien a Madrid, i és a la Cort de la capital on va morir la marquesa 14 de juny. I el 13 de juliol del 1720, se celebren els funerals a Pontils. El rector explica que la marquesa havia sigut “aia” de la Reina d’Espanya. “Aia”, és una paraula castellana que en català vol dir dida i mainadera.


Ens diu el Rector:

“los de esta parròquia, com a bons vassalls, se han congregat tots los caps de casa y una dona de cada casa, los hòmens en capa de dol, y les dones en manto, per a pregar a Déu Nostre Sr. pel repòs de l’ànima de dita Sra.”


La cerimònia la fa el Rector i dos sacerdots més, se’ls ha donat a cada u de caritat 8 reals, i dos del dinar, i s’ha cantat tot l’ofici de difunts i s’han fet tres misses cantades, “amb la lluminària concernent a dit funeral”.


Uns anys més tard mor el marquès d’Aitona, i a Pontils fan també uns funerals, el 29 de març del 1727, i de nou han d’anar a l’església els caps de casa amb capa de dol i les dones amb el “manto”. La única diferència entre un funeral i l’altre són els diners que cobren els sacerdots, en lloc de 8 reals, donen una lliure a cada u.




Expressions utilitzades per dir-nos l’hora en què moren:


A la punta del sol

A la punta del dia

Morí a l’entrada de nit

A la posta de sol


Expressions d’altres temps per dir les hores, que avui ja no fem servir.


De nou, els escrits dels llibres  parroquials, en aquest cas, els llibres dels òbits, ens donen molta informació dels nostres avantpassats per aquestes terres de la Baixa Segarra.