MONTSE RUMBAU



MONTSE RUMBAU

Foto: Valldeperes, al peu de la serra de la Brufaganya, prop de St. Magí. Depenia de Pontils

Foto: Valldeperes

Els Marsal


Sabem on vivien alguns dels “estrangers”, perquè quan es parla d’ells, se’ns diu el nom i el lloc, així tenim el Marsal Marsal de la Plaça, i en Marsal de la Bassa. Tots dos eren viudos quan es van casar. El Marsal Marsal consta com estranger, l’altre Marsal, a qui mai li diuen el nom, tan sols li diuen en Marsal de la Bassa, també és viudo quan es casa. I podríem pensar que aquest Marsal, de qui els rectors no saben el nom, potser també devia venir “del Regne de França”. Si fos d’aquí, segur que el rector li diria el nom.


El Marsal Marsal de la Plaça, la plaça de Pontils, es casa el 1589, amb la Coloma Benet, dels Benet de Montalegre, el petit poble a prop de Viladeperdius. I van tenir cinc fills: la Magdalena, la Margarida, la Isabet, el Toni i la Tecla. El Marsal Marsal va morir el 1622.


En Marsal de la Bassa, que quan es casa li diuen Marsaló, devia viure a prop de la bassa de Pontils. Molts d’aquests pobles de la Segarra –ara Conca de Barberà- tenien una bassa, a la Pobla de Caribenys, prop d’Aguiló, encara hi ha qui explica que anava a rentar la roba a la bassa, que estava on ara hi ha un parc infantil; i a Forès, encara la tenen; prop de Talavera també n’hi ha una força gran. Normalment eren grans i era on els animals anaven a abeurar, i, com va dir la Rossita de la Pobla, on rentaven la roba les dones. A Pontils la bassa era on ara hi ha la piscina i els voltants, o sigui a la part baixa del poble.


El Marsal de la Bassa es casa el 1593, amb la Joana Bover, dels Bover de Valldeperes. Els Bover eren una colla, i vivien vàries famílies pels mateixos anys amb el mateix cognom, i tots a Valldeperes, aquest cognom no surt en cap altre poble del voltant. En Marsal de la Bassa i la Joana van tenir vuit fills: la Magdalena, la Caterina, la Coloma, el Pere, la Isabet, la Paula, el Pere i la Margarida.



El Marigó Roca


N’hi havia que havien de tenir algun carisma especial que feia que fossin no només acceptats sinó molt apreciats, tant pels seus companys francesos, com pels d’aquí. O almenys això sembla. És el cas del Marigó Roca. El Marigó és fadrí, o sigui solter, i fa de padrí de bateig un munt de vegades. En la majoria dels casos fa de padrí en els bateigs dels fills d’altres francesos:


El primer bateig trobat és del 1606, fa de padrí d’un fill d’en Bertran Camps, francès.

1608: d’un fill de Joan Videl, francès.

1612: d’un fill d’en Marsal, francès.

1616: d’un fill de Bartomeu Coll, francès.

També fa de padrí en les confirmacions del 1608, dels fills d’en Camps i d’algú altre.


Però també fa de padrí de fills de famílies del país:

1619: d’un fill de Vicenç Palà de Valldeperes,

1621: d’un fill del Francesc Llobera,

el 1621: d’un fill d’en Joan Rigola,

1625: d’un fill del Pau Felip.

1628, d’una filla de Vicenç Marí.


També altres “estrangers” fan el mateix que en Marigó: fer de padrins dels fills dels amics occitans o del país, encara que en molts menys casos:

El 1596, en Toni Costa “estranger” fa de padrí d’un fill d’en Marsal de la plaça, també “estranger”.

El 1598 i 1604, Joan Camps, “estranger”, fa de padrí de dos fills d’en Bertran Camps, moliner, que també és de fora.

El Miquel Solé, també “estranger”, fa de padrí, el 1605, d’un altre fill de Bertran Camps.

El 1620, el Guillem Osset, “estranger”, “habitant en Pontils”, fa de padrí d’una filla de Bartomeu Coll, francès.



Està clar que els de fora feien pinya entre ells, i segur que s’ajudaven uns als altres. Alguns venien de la mateixa zona, com els que eren del bisbat de Tarba –prop de Pau- o els que eren del bisbat de Comenge –entre Tolosa i la Vall d’Aran- tots occitans.



Vam trobar a St. Magí i a Valldeperes un grup d’occitans que eren escultors, alguns eren de la mateixa família, com els Armejach. (En vam parlar a l’escrit: “Escultors occitans a St. Magí”, el 28 de gener del 2018).


També trobem a Pontils i Valldeperes persones arribades del “Regne de França”, així és com ho deien, també els anomenen “estrangers”.


Aquestes persones arribades de fora, s’integren ràpidament. Es casen amb les noies de famílies arrelades a la zona de fa temps, i passen ben aviat a ser uns més dins d’aquelles comunitats relativament petites, sense cap mena de conflicte. El fet de ser catòlics, i de seguir les mateixes pràctiques religioses de la gent d’aquí, tant en els bateigs, com en les confirmacions, en els casaments o en els enterraments, facilitava sens dubte la integració. També que molts fossin occitans i parlessin una llengua molt pròxima al català. I també que alguns dels noms i cognoms no fossin gaire diferents dels d’aquí, i alguns que sí que ho eren, acabaven més o menys transformats, fent-los més entenedors.


En trobem forces al segle XVI i primera meitat del XVII:

El Bartomeu Coll, el Marsal Marsal, el Joan Marsal, el Joan Ortal, el Domènech Vinyes, el Joan Videl, El Bernat Andreu, el Bertran Camps, el Joan Camps, el Marigó Roca, el Llorens Balcells, el Miquel Solé, el Joan Palmarí, el Guillem Riera, el Toni Costa, el Llorens Casals, el Guillem Osset, Domingo Castanyer, i segurament algun més que no hem trobat en els llibres parroquials de Pontils.


El Joan Palmarí


El Joan Palmarí també consta com a estranger. El Joan es casa amb la Tecla, però no sabem el seu cognom per tant no sabem de quina família és. El Joan i la Tecla van tenir un munt de fills entre 1579 i el 1606, i ja no en van tenir més perquè el 1607 va morir la Tecla, i al cap d’un any va morir ell. Els fills que varen tenir són 14, alguns surten en la confirmació del 1596, però no consten en el llibre de baptisme perquè els anys anteriors el 1579 no hi són.

Els que he trobat, a un lloc i a l’altre:

El Jaume, l’Eulària, l’Isabet, el Toni, la Jerònima, la Margarida, el Gabriel, la Tecla, el Miquel, la Susanna, l’Esperança, el Jacinto i la Marianna. Deu ni do. I encara hi ha la Coloma que surt quan es casa el 1612 amb Bartomeu Coll, també francès, però no surt ni en els baptismes ni en la confirmació. Pot ser que fos la primera, i per això no surt en el llibre de baptisme.



Moliners


Entre els occitans que van venir a Pontils, hi ha tres moliners: el Joan Ortal, el Bertran Camps i el Guillem Riera. A Pontils hi podien trobar feina, ja que al passar-hi el Gaià, hi havia diversos molins, com també n’hi havia a Sta. Coloma, on neix aquest riu, a St. Gallard, més avall, a Sta. Perpètua, més avall de Pontils, a Seguer i a Querol, més avall de Sta. Perpètua, les poblacions més pròximes a Pontils.


En Bertran Camps és del bisbat de Comenge, “del regne de França”, i es casa amb l’Isabet Palmarí, la filla gran del Joan Palmarí, que ja hem dit que era francès.


(El nom d’Isabet surt així escrit: amb una “t” al final. Potser és Elisabet abreujat. No és Isabel, ja que aquest nom l’escriuen tal qual).


El Bertran i l’Isabet van tenir 12 fills entre 1598 i 1620:

La Magdalena, l’Isabet, el Toni, el Joan, la Margarida, el Pau, l’Eugènia, la Coloma, el Miquel, la Caterina i la Paula. la Paula va néixer el 1620. La mare, l’Isabet, no va tenir més fills perquè mor el 1622.


El Guillem Riera també és moliner, i també és estranger, i “habitant en Pontils”. La seva filla Anna es casa amb un altre estranger el mestre serrador Arnau Bosch, aquest “habitant en lo lloc de St. Sadurní, parròquia de Subirats”.



El mestre Arnau Bosch


L’Arnau Bosch consta com “estranger” i se’ns diu que és serrador. És curiós que l’anomenin mestre. Vam trobar que els “imaginayres” els escultors occitans que trobàvem a St. Magí i a Valldeperes els anomenaven mestre. Perquè anomenen mestre a un serrador? Potser és que es tractava d’un reconegut artesà, o sigui d’un artesà molt bo en la seva feina. Ja hem vist que l’Arnau Bosch no viu a Pontils, sinó a St. Sadurní, parròquia de Subirats, i que el 1604 es casa a Pontils amb l’Anna, filla del moliner Guillem Riera, també estranger, i que habita a Pontils –vol dir que hi viu, però que no n’és-. Aquest casament entre un mestre serrador i la filla d’un moliner, tots dos “estrangers”, ens mostra com entre els que venien de fora hi havia contactes i relacions. Potser el mestre Arnau i el Guillem venien d’un mateix poble o d’una mateixa zona d’Occitània.


Fent de mosso


El Llorens Casals consta com a “estranger”, i se’ns diu que fa de mosso del pubill Balcells de Pontils. Devia viure en aquesta casa i devia fer anys que hi treballava, i devia tenir els seus estalvis, ja que no era pobre. Sabem que no era pobre perquè abans de morir va fer testament, o sigui que tenia alguna cosa per deixar i alguns diners. El Llorens mor el 1615.


Quan es morien deixaven diners per la seva ànima, això els que havien fet testament. En deien dotar l’ànima, com si li donessin un dot. Els que no havien fet testament, eren els familiars els que decidien quants diners deixaven per l’ànima del mort. Quan era un mateix qui podia deixar diners per la seva ànima, sempre era una quantitat més elevada, quan eren els altres els que decidien quan donaven, era sempre una quantitat molt més petita. El normal en aquestes dates eren 5 lliures, alguns 10, alguns 15. El Llorens Casals en deixa 16. En el seu enterrament hi van quatre capellans, i per la novena, que es feia al cap d’un temps de l’enterrament, hi van anar 15 capellans, un nombre força important.




Joan Reyner


Joan Reyner no consta com a estranger, el rector quan bateja el seu fill, el Joan, el 1615, no ho diu. El Reyner està casat amb la Joana, de qui no sabem el cognom. El rector no els coneix, ens diu: “per lo present, habitant en lo lloc de Pontils”. Pel cognom, podria ser que aquest Joan pugui ser també un dels “estrangers”. Quan el rector escriu els casaments, normalment escriu els noms i cognoms dels pares del nuvi i dels pares de la núvia, aleshores és més fàcil que es pugui saber si són d’aquí, o no. Encara que hi ha alguns rectors que escriuen amb dificultat, i en alguns casos no posen els noms dels pares, el que vol dir que no ho saben perquè ni tan sols ho deuen preguntar.


El 1617, el Joan Reyner i la Joana, tenen una filla, la Caterina, i encara consten que viuen a Pontils, tot i que no en són. I el 1618, el Joan fa de padrí d’un fill del Pere Mateu del mas. Després d’aquesta data ja no consten que tinguin més fills, potser van marxar del poble.




Casats i integrats


No tots dels occitans que havien arribat es casaven, per exemple, el Marigó Roca no hem vist pas que es casés, però molts altres sí que ho feien. Marxaven de la seva terra per pobresa, potser per guerres religioses, o per alguna altra raó que no sabem, com el grup d’escultors a qui anomenaven mestre i que hem trobat a St. Magí i a Valldeperes.


Casant-se amb noies de famílies arrelades al poble, aconseguien passar a formar part de la família i de la comunitat. Alguns potser van tenir la sort de casar-se amb pubilles, aleshores, segons la casa d’on era pubilla, la seva situació podia estabilitzar-se moltíssim a la vegada que aconseguien un estatus elevat.


També hem vist que les filles d’alguns dels francesos es casen amb altres francesos, el que evidencia l’estreta relació que hi devia haver entre uns i altres.


L’arribada d’occitans en territori català va ser important en aquests segles i la seva estada i integració va ajudar a augmentar la demografia del país. Molts de nosaltres venim d’aquests occitans que van marxar dels seus llocs d’origen buscant noves oportunitats i una vida millor. Els descendents d’alguns d’ells encara estan presents per aquestes terres portant el mateix cognom, com els Armejach, els Orga, els Pontnou ...





Foto: Pontils

Foto: Bonica alzina a la vora del camí que va de Pontils a Vallespìnosa.

Foto: Cobert de Pontils amb el blat a punt de segar

Foto: Els Occitans. ca.wikipedia.org