Hi havia dos dies a l’any en què els barcelonins es relacionaven amb St. Magí.

- Un era el dia de St. Domènec.

- L’altre: el tercer diumenge de setembre.

Comencem pel dia de St. Domènec, la festa dels dominics. Era aquest dia quan entrava a Barcelona l’aigua beneïda que s’havia anat a buscar uns quants dies abans a St. Magí, dalt de la serra de la Brufaganya. L’aigua anava en unes botes que portaven uns matxos. Els que havien anat al santuari de St. Magí, entraven pel portal de St. Antoni de Barcelona i anaven fins a la plaça del Padró. Allà era on es reunien per rebre-la tots els que formaven part de la Confraria dels sastres i la dels venedors d’objectes vells dels Encants, i també els de la Confraria de St. Magí de Barcelona. El cap d’aquesta confraria anava a cavall a rebre l’aigua. I des d’aquí, acompanyats per tota aquesta gent i per tots els que se sumaven a la comitiva i per una colla de músics, anaven fins als Encants, a la plaça de St. Sebastià (actual plaça d’Antoni López).

En aquesta plaça hi havia el convent que portava aquest nom, on hi havia un altar i una imatge de St. Magí. La plaça tenia uns porxos: les voltes dels Encants, perquè era sota dels porxos on es feien els Encants. Quan l’aigua de Sant Magí arribava a la plaça, es feia una gran festa entre els veïns de tot el barri.

(Al 1909, amb les obres de la Via Laietana, es van tirar a terra tant les voltes dels Encants com el convent, aconseguint ampliar la plaça i connectar la Via Laietana amb el Passeig de Colom i el port).

El dinar dels pobres.

L’altra festa que vinculava els barcelonins amb St. Magí tenia lloc el tercer diumenge de setembre. Aquest dia l’anomenaven: “el dinar dels pobres”. Pujaven dalt al santuari de la Brufaganya els que formaven part de la Confraria de St. Magí de Barcelona, que, com ja hem dit més amunt, tenien la seva imatge i altar al convent de St. Sebastià. Segons explica mossèn Segura en la seva Història del santuari, aquesta confraria tenia fama de ser rica.

Al santuari s’hi celebrava aquest dia un ofici molt solemne, amb música, sermó i processó. Després de l’ofici, els confrares barcelonins regalaven al santuari una joia. Ho feien cada any, al 1620 sabem que van fer entrega d’unes “hermosíssimes imatges de plata”.

I al migdia, donaven menjar als pobres que s’hi presentaven i que venien de tot arreu, sent els mateixos confrares els qui els servien a taula. Mossèn Segura explica que donaven molt menjar i que de pobres n’hi havia molts:

“que feien (els confrares) amb aquesta almoina un gasto considerable, ja per l’abundància del menjar, ja de la multitud que se n'aprofitava”.

A la tarda la festa continuava amb curses i balls. I hi havia premi tants pels corredors com pels balladors que consistia en una joia. Mossèn Segura parla de “fer el cós”, la manera com es deia fer carreres amb premis antigament; posar-se al cós: prendre part en les corregudes. I com diu mossèn Segura, que ningú s’escandalitzi pels balls, “perquè los balls honestíssims d’aquells temps esqueien bé en qualsevol festa de alegria, fins al punt de ser presidits per lo Sr. Rector de la parròquia, a St. Magí sembla que el presidia lo Pare prior”.

I l’endemà, el dilluns, celebraven un solemne aniversari pels confrares difunts. Abans de marxar de St. Magí cap a Barcelona, elegien oficials, majordoms i procuradors, que s’havien de cuidar de tot el necessari per la festa de l’any vinent.

Mossèn Segura explica que al convent hi havia una nau gran que s’anomenava “quadra dels barcelonins”, que és la que devia servir per allotjar als confrares que pujaven. La festa s’anomenava també, segons consta en un document de l’arxiu del santuari: “dia foll de Barcelona”. 

Anomenar aquesta festa, lo dia foll de Barcelona, ja ens evidencia que aquell dia devia ser una bogeria per la quantitat de gent que devia pujar volent gaudir del dinar que se’ls oferia. I sembla que finalment se’ls devia escapar de les mans. Segons diuen els llibres del convent, els batlles dels barons de la Llacuna, que eren els que allà manaven en qüestió d’ordre, deien dels que hi pujaven: “com son rústics i bàrbars i no tenen modos en res”. Al final ja no hi deviaa haver qui ho controlés, i van acabar per no pujar més els barcelonins. I així es va acabar amb la “famosa dinada dels pobres, amb gran sentiment dels religiosos pel profit que al santuari en reportava”.

Al 1688 el santuari va voler tornar a establir el dinar pels pobres del tercer diumenge de setembre, independentment ja de la confraria de Barcelona, segons consta en una nota en el Llibre de la Fundació. I s’hi explica que ja fa uns anys que aquest dinar s’ha deixat de fer, el que ens dóna una referència dels anys en què feien aquesta festa els barcelonins.

En aquesta festa del 1688, es diu que es va donar als pobres un molt bon dinar, i a la tarda també s’hi van fer curses i ballades amb premis. No sabem si el dinar dels pobres es va continuar fent, però el que sí que es va anar fent cada any eren les curses i les ballades, que van durar fins al 1835, moment de l’exclaustració que va comportar la fi dels convents i santuaris del país.

Montse Rumbau