Ja tinc ganes de perdre de vista aquest 2016. Crec que és un dels anys més nefastos que he viscut. Si faig balanç, em pesen molt més els aspectes negatius que els positius. Sembla mentida que un món que es diu civilitzat pugui donar mostres d’un acarnissament tan brutal contra una societat indefensa, víctima d’unes guerres que no ha provocat. La destrucció de ciutats senceres, el sofriment de dones i nens que no tenen altra culpa que haver  nascut en un lloc equivocat en el moment equivocat, l’execució de persones sense cap dret a defensar-se, la imposició de la força bruta per damunt de qualsevol principi humanitari… Són situacions que no poden deixar-nos indiferents, però quan no ens afecten directament, preferim mirar vers una altra banda. La repercussió dels atemptats del radicalisme islàmic a Europa és molt més forta que no pas els bombardejos i la destrucció de ciutats senceres com Alep. Som capaços d’escandalitzar-nos per la destrucció del patrimoni arquitectònic de Palmira i restar impassibles davant les condicions infrahumanes dels refugiats que agonitzen lentament en els camps d’acollida.

            Ja sé que no és al nostre abast trobar solucions globals a aquests problemes, però des de la nostra situació privilegiada almenys podem mostrar un sentiment de solidaritat envers els que pateixen. Em va sorprendre la queixa d’una persona que es lamentava que a la Missa del Gall el capellà hagués parlat d’aquests problemes. Deia que sempre incidim en aspectes tristos i en canvi, la nit de Nadal, com diu la cançó “és nit d’alegria”. Efectivament, podem oblidar-nos dels pobres, però ells hi seran igualment. La pobresa no fa vacances.

            Segurament poques coses canviaran el 2017, però almenys resta l’esperança que sigui menys dolent que el passat. Potser són il·lusions vanes, però és la darrera cosa que podríem perdre. Ens enfrontem a un món cada vegada més polaritzat, a tots nivells. Sembla que s’ha acabat l’era de les mans esteses, les abraçades i l’amor universal. Ara –tant de bo m´equivoqui!– tendim a una radicalització de posicions. Els líders mundials malden per ampliar a qualsevol preu el seu poder i les seves àrees d’influència, ressorgeixen ideologies xenòfobes que crèiem ja liquidades, la força del diner és cada vegada més opressora, la globalització ens fa cada dia més pobres i més dependents. Tot això és una ferida al cor de tots aquells que hem cregut sempre en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Malgrat tot, hem de mantenir-nos ferms en la defensa d’aquests valors, tan sols sigui per dignitat personal, per demostrar que no som sols i no tot està perdut i que mentre ens restin forces lluitarem per un món més just on tothom hi tingui cabuda. Perquè si perdéssim aquest esperit i ens deixéssim arrossegar per la irracionalitat, deixaríem de ser persones i passaríem a ser esclaus o botxins.

JOSEP  M  CARRERAS