Vaig fer la primera Comunió l’any 1931. En aquell temps a la Parròquia hi havia el Sr. Rector i dos vicaris que vivien a la rectoria amb la majordoma que tenia cura del menjar, la neteja i la roba. Un dels vicaris era mossèn Tió. Era baixet i una mica coix. Nerviós. Mai estava quiet. Ulls negres penetrants. Va ser ell qui ens va fer la doctrina. Cada dia en començar ens feia resar el Parenostre “per a allò que ja sabíem”. I el que sabíem era que havíem de resar perquè no vingués l’escola laica. Abans no havíem sentit mai aquesta paraula i ell ens va explicar el seu significat. No recordo quant temps hi vàrem anar, però el que si recordo i ara em sorprèn, és que anàvem nens i nenes junts, tot i que els nens seien a l’esquerra i les nenes a la dreta del teatre del Centre Catòlic. Mossèn Tió ens donava estampes si érem aplicats i si no faltàvem cap dia.

Va arribar el dia esperat. Totes les nenes anàvem vestides de verge: vestit blanc i llarg fins als peus, i, vel i corona al cap. A mi me’l va fer la meva germana Ramona, que llavors tenia 16 anys.  En sabia molt de cosir i em va fer el vestit de crespó. La padrina de bateig em va regalar el vel i la corona. Vaig ser afortunada per què a moltes els hi deixaven d’altres nenes més grans. No tots els pares acompanyaven els seus fills a fer la primera Comunió. Ja n’hi havia alguns d’anticlericals i deien que això era cosa de dones. De mares no n’hi faltava cap.

L’església era plena aquell dia. A un costat s’hi asseien els nens i a l’altre les nenes. Quan es va acabar ens van donar una estampa gran amb un àngel de la guarda i uns nens. Hi havia escrit el nostre nom. Moltes cases la tenien emmarcada i penjada a la paret. Per dinar cadascú anava a casa seva i no recordo que a la meva vingués cap convidat. A la tarda fèiem processó pels carrers de la vila (Ravals, carrer Major i Plaça Major). Ens tornàvem a posar el vestit que ens havíem tret per dinar, i ens posaven al mig de la processó. Estàvem tan contents que no tocàvem de peus a terra. Tots estrenàvem sabates dos números més grans i amb un paper de diari dins per aguantar-les. Així les podíem portar més temps. Mossèn Tió posava ordre perquè tot fes goig i fos solemne. I això que costava perquè érem molts! Si no me n’he descuidat cap, vàrem ser més d’un centenar els nens i nenes que vàrem fer la Primera Comunió aquell any:

M. Teresa Albareda, Maria Albi, Rosita Amatllé, Juanita Andreu, Anguera, Maria Asmerjach, Maria Auberni, Maria Aubia.

Badia, Balcells, Bartolí, Carme Benante, Montserrat Berguedà, Maria Bertran, Montserrat Bonell, Bonet, Boladeras, Maria Borrás, Magdalena Botines.

Magdalena Calaf, Maria Camins, Ramon Canals, Josep Carol, Ton Carulla, Maria Casajoanes, Montserrat Cases,  Ramona Castells, Carme Civit, Guillermo Clarassó, Corbella, Palmira Companys, Ramona Compte, Josep Corsellas, Joan Costa, Jaume Custodi.

Dalmases, Engràcia Dalmau, Carme Domenjó.

Mercè Enric, Maria Esplugas.

Paquita Farré, Nuri Farrés,  Figueres.

Ramona Gassó, Paquita Gassol, Josep Governa.

Nuri Ibáñez, Pepeta Iborra.

Maria Llopart, Carme Llorach, M. Teresa Llorens.

Assumpció Jordana.

Josep M. Marimón, Juanita  Martí, Josep Mas, Maria Massons, Enriqueta Mateu, Pilar Maxens, Antònia Mestres, Dolors Mercadé, Antonieta Miquel, Ramon Miret, Jesús Moix, Maria Montagut, Cinto  Mulet, Oriol Mundi.

Joan Nadal, Navarro, Maria Nialet.

Jaume Oranies, Pere Orga.

Padró, Lola Palau, Josep M. Piñol, Dolores Pons, Pontnou, Montserrat Puiggener.

Amadeu Ribalta, Marcel Riera, Ramon Roselló, Ramon Roset, Ramon Rozada. Josep M. Tarragó, Pepeta Tomás, Magí Torres, Assumpta Tort, Carme Trull. Magí Trullols.

Sabaté, Maria Sanou, Ramona Santacana, Montserrat Saperas, Pepeta Segalà, Inés Segur,  Antonieta Segura, Maria Sendra, Maria Serra, Teresa Solà, Pilar Solé, Magí Sugrañes.

Joan Valls, Joan  Veciana, Mercè Vilanova.

Després cadascú anava a portar els recordatoris als familiars i amics que els obsequiaven amb una capsa de confits. Jo com que només vaig anar a casa la padrina ja no em van fer recordatori, i per tant no vaig tenir cap confit. La mare sempre mirant que els germans petits féssim igual que el que s’havia fet per als germans grans.

Uns anys més tard, mossèn Tió va intuir que venia un núvol molt fosc i que els nostres Parenostres “per allò que ja sabíem” no tenien l’efecte que ell esperava. Va marxar cap a l’Amèrica tot deixant una petja profunda aquí. La majoria de capellans que es van quedar, no ho varen passar gens bé i, alguns, ni tan sols van sobreviure. Però això ja és una altra història.