No és cap fantasia dir que aquest any 2019 serà decisiu per a Catalunya. És obert tot el ventall, des de la proclamació de la independència fins a la supressió de l’autonomia. Depèn de com es presentin els esdeveniments.

            Hi ha dos factors que condicionen el nostre futur: el judici del 1-O i la possible convocatòria d’eleccions generals. En el primer cas no sembla que els vents ens siguin gaire favorables. I no pas perquè els advocats no hagin presentat els seus raonaments amb contundència, sinó perquè són evidents els símptomes que fan pensar que hi ha una decisió presa, encara que potser no està escrita. L’actuació del tribunal fins ara no ha donat senyals d’imparcialitat. Hi ha hagut irregularitats en la designació d’alguns membres –que es varen denunciar en el seu moment- i en la instrucció de la causa. S’han vulnerat drets fonamentals dels presos, entre els quals, la presumpció d’innocència. Tot plegat fa  dubtar de la imparcialitat del tribunal.

            L’altre factor que pot ser determinant per al nostre futur és la probable convocatòria d’eleccions després que el Congrés hagi tombat els pressupostos del govern de Pedro Sánchez. És evident que PP, C’s i Vox han tret pit després de les eleccions andaluses mentre que el PSOE es mostra acomplexat, dèbil i dividit. Què pot passar si les eleccions les guanya aquesta dreta agressiva, autoritària i intolerant que ha fet de Catalunya el seu cavall de batalla? Ho va deixar ben clar Aznar fa pocs dies: “aplicació eterna i profunda del 155”. Ja sabem per experiència tot el que comportaria: intervenció de TV3, abolició de la immersió lingüística a l’ensenyament, “espanyolització” dels alumnes, control directe dels mossos, intervenció de l’economia, supressió de les delegacions de la Generalitat a l’estranger, restriccions dels serveis…

            Res de tot això no és  fantasia: hi ha una probabilitat més aviat alta que es dugui a terme. Per això tots –poble i governants– hem d’estar preparats per actuar. Hem de tenir decidit què farem si del judici –com sembla- hi ha penes condemnatòries o si una victòria dels partits de dretes comporta un acarnissament en l’autonomia de Catalunya. Un pla d’acció per fer front a una intervenció de l’estat. I no pot limitar-se només a declaracions o denúncia per la conculcació d’uns drets. Tant els jutges com els polítics fins ara  han restat impassibles davant les manifestacions per multitudinàries que fossin. Res va canviar. Per això ara caldria una acció contundent. El Parlament, que –no ho oblidem- té el suport majoritari del poble, hauria de proclamar la independència, que és el mandat que ha rebut dues vegades dels votants. Caldria fer-ho amb valentia, sense dubtes i disposats a afrontar les conseqüències. L’estat no s’atreviria a usar l’exèrcit i detenir els diputats tancats al Parlament, per posar un cas. I caldria actuar de la mateixa manera amb la resta, intervenint les finances i posant en vigor la Llei de Transitorietat. És la lluita de David contra Goliat, però la fermesa del pastor va fer caure la prepotència del gegant guerrer.

            Res no serà igual i hem d’estar a veure-les venir, per dur que sigui. No podem ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, perquè ens hi juguem el futur com a poble i com a país.

JOSEP  M  CARRERAS

14 de febrer de 2019