JOSEP M CARRERAS

El llegir i l'escriure

            “Que el llegir no ens faci perdre l’escriure”, es diu normalment quan es tracta una qüestió important a la qual de sobte se n’hi afegeix una altra, també important. Cal tractar-les totes dues  i això vol dir, evidentment, establir unes prioritats i atendre la nova situació sense renunciar al que s’estava treballant.

            Dic això perquè el tema del coronavirus s’ha convertit de fet en una notícia monotemàtica. Obriu qualsevol mitjà de comunicació a qualsevol hora i teniu un alt percentatge de probabilitats que, d’una manera o altra, parlaran de la pandèmia o de la crisi econòmica que es congria com una tempesta que pot arrasar tota la feina feta durant aquests anys difícils.

            Però, malgrat la frenada, la vida segueix i poc a poc tots plegats hem d’anar recuperant el  ritme. Per això no ens podem oblidar d’aquells aspectes que fins ara ens han mantingut dempeus per aconseguir una millora per al nostre país.

            Fa pocs dies, entre els molts missatges que m’arriben al watshap, n’hi havia un que em va cridar l’atenció. Parlava del reconeixement per part de l’ONU de Catalunya com a nació i, per tant, el remitent en treia com a conseqüència directa, el dret a l’autodeterminació.

            No sé si la notícia era certa, però el fons és ben real i em va fer adonar que darrere el coronavirus potser havíem deixat en segon terme altres aspectes també fonamentals en una societat civilitzada com pretén ser la nostra. Primer és el dret a la vida, però el segon dret és la llibertat. Em va semblar, doncs, que valia la pena reenviar el missatge a les meves amistats. Vaig tenir una resposta sorprenent per part d’un dels amics. Em deia si no n’hi havia prou amb el coronavirus que ara l’”amenaçava” amb altres desgràcies. Per la seva  formació religiosa havia après que havíem vingut a aquest món a sofrir i que calia tenir paciència. No vaig voler iniciar una polèmica perquè fins ara no he vist mai que en aquesta mena de confrontacions –i més si són polítiques- ningú canviés de parer. Més aviat solen servir per radicalitzar les posicions i  a vegades fins i tot poden trencar  amistats. Pel mateix motiu crec que sol ser inútil el discurseig dels Parlaments.

            Malgrat tot, em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li a aquest amic si considera just que unes persones que no han fet més que voler preguntar democràticament al poble quin futur volien per al seu país hagin estat condemnades a penes de 12 anys, com si haguessin volgut fer un cop d’estat. Mentrestant, i sense fer soroll, la fiscalia continua la seva labor per aconseguir que els tribunals anul·lin els permisos que s’han concedit a alguns dels nostres presos polítics per anar a treballar o col·laborar en tasques socials.

            No podem oblidar el perill del Covid19, però tampoc aquelles persones que sofreixen injustament  presó per haver volgut exercir un dret col·lectiu que no és cap concessió legal sinó que forma part immanent del dret natural que assisteix a tots els pobles. I el dret natural està per damunt de qualsevol llei escrita. Les lleis les escriuen els homes, els drets humans són inherents a la nostra mateixa naturalesa com a persones. No ho oblidem. Lluitar per la llibertat és lluitar per la justícia. Que el llegir no ens faci perdre l’escriure.

 

JOSEP  M  CARRERAS

7 de maig de 2020

foto: diarimes.com