JOSEP M CARRERAS

No és això, companys, no és això!

 

            He dubtat molt abans d’escriure aquest article, perquè mai havia cregut que ho hauria de fer. Però ara no puc més, he de buidar tota l’angoixa i la decepció que m’han amarat l’ànim en els darrers temps. Com molta gent del meu entorn amb qui he parlat, estic desorientat, decebut, emprenyat.

            Des que m’ha estat permès votar –és a dir, després de la mort del dictador- sempre he donat el vot al partit que creia que més s’esforçaria per fer de Catalunya un país lliure i independent. Érem quatre gats que anàvem amb el clauer de l’estelada, però estàvem convençuts de lluitar per una causa difícil, però justa.

            Va venir l’Estatut del 2006 i la sentència del 2010 que el deixava a les beceroles, però vèiem amb il·lusió com anava prenent peu la idea d’una república catalana. Ja no érem quatre gats, érem milions que sortíem a defensar els nostres drets. Aquells Onzes de Setembre no els oblidarem mai.

            I va venir la gran data: el referèndum de l’1 d’Octubre del 2017. Mai m’hauria imaginat res del que va passar ja des dels dies anteriors. Era tot el poble conxorxat, que deixava en no-res els esforços dels que havien d’impedir-ho. Ni una sola urna varen trobar. Es veia la il·lusió en els rostres. Sentíem parlar de la “revolució dels somriures”. Aviat ens convertiríem en una república lliure que tindria relacions fraternals amb els altres pobles del món.

            Confiàvem en Europa per defensar-nos dels embats de l’estat espanyol que com una piconadora no deixava racó per escrutar. La violència de les seves porres passarà també a la història com un signe de brutalitat i barbàrie. Resultat: mig govern a l’exili i l’altre mig a la presó. I Europa no hi era.

            Aquí és on comença l’ensulsiada. En comptes de fer front comú contra un enemic molt més poderós, els partits han començat a llepar-se les ferides i voler salvar  cadascú els seus mobles. S’ha posposat la idea de proclamació de la independència, en comptes de plantar cara i mostrar la nostra força, avalada per tot un poble. S’ha començat a rebaixar plantejaments, a ajornar sine die el referèndum d’autodeterminació condicionant-lo a aconseguir uns acords amb l’estat. Però que no tenen ulls a la cara? Han perdut la memòria? No veuen com les gasten? Creuen de veritat en un canvi d’actitud i en una voluntat de diàleg? No s’adonen que a més de jugar brut ens prenen el pèl? Com poden ser tan mesells?

            Però el més greu no és això. “Divideix i venceràs” diu l’adagi. Això han fet. I no ho han fet pas els nostres adversaris, tots solets han muntat unes baralles que els haurien de fer vergonya. Primer intentant guardar les formes, després ja d’una manera descarada, amb desqualificacions i insults. Estan desintegrant l’independentisme amb raons rastreres i mesquines. Per si no n’hi hagués prou, ara la  guerra ja és entre els membres d’una mateixa formació política. Quina ruta marquen per al futur? Realment volen la independència? O només pretenen augmentar les quotes de poder del seu partit (o de seva fracció)? Qui volen que els segueixi?

            Sempre havia votat el partit que creia més independentista, però ara, sense lideratge ni full de ruta, estic perplex, desorientat, emprenyat. Abans érem quatre gats amb ganes de canviar-ho tot: ara  és un orgue de gats que no canviarà res.

 

JOSEP  M  CARRERAS

30 de juny de 2020

radiotordera.cat

Deixa un comentari