JOSEP M CARRERAS

Tornar a l'escola

            Dilluns em feien enveja les corrues de nens i nenes que, amb les motxil·les a l’esquena anaven a l’escola amb la il·lusió de retrobar-se amb professors i amics després de mig any d’absència. No vaig poder evitar pensar en els començaments de curs de quan jo anava a col·legi. Per a nosaltres, les vacences d’estiu eren àmbits de llibertat en tots els sentits. No hi havia escola i tampoc no hi havia programació. Passàvem el temps al carrer i, com a molt, ja més grandets, anàvem a ajudar en les tasques de segar i batre que omplien els mesos d’estiu de la família pagesa.

            En canvi, l’escola era gairebé una presó on s’acumulaven infants de totes les edats en aules brutes, mal il·luminades i presidides pel santcrist i el dictador. Però no era això el pitjor. Els mètodes d’aprenentatge (no goso dir educatius) es basaven en la famosa dita castellana que “la letra con sangre entra”. No era cap metàfora, sinó una realitat perquè els càstigs físics eren moneda corrent i possiblement avui els qui els infligien serien perseguits per sadisme. Per això, veure grups de nens i nenes, sorollosos i riallers, corrent cap a l’escola em fa pensar en com han canviat les coses. Ha estat un goig veure amb quin ordre han entrat i s’han situat als llocs assignats. He pensat que si l’escola és la mestra de la vida, els infants d’avui transmetran aquests valors a les seves vides de ciutadans.

            Els profetes de mals averanys pregonaven un inici de curs caòtic, amb incerteses i improvisació. Alguns pares s’han avançat a qualsevol realitat i no han volgut portar els seus fills a l’escola. Però quan els pregunten els motius, tot seguit es veu que són temors sense fonament. L’inici del curs 2020-2021 no ha estat més problemàtic que els anteriors. Sempre hi ha casos que surten de la norma, però no se’ls pot presentar com a mostra general.

            Si tot això ha estat possible, ha sigut perquè molts i moltes mestres hi han posat el coll i la imaginació. Ha calgut canviar de xip i buscar solucions d’espai, distribució de l’alumnat, en molts casos canvi de mètode per atendre totes les eventualitats i situacions imprevistes. Jo crec que l’inici de curs escolar hauria de servir de pauta per a l’activitat laboral en molts altres àmbits. Només cal posar-hi voluntat (abans en deien vocació) i no esperar que sigui l’administració qui resolgui tots els problemes, perquè tampoc està sempre al seu abast. En aquest cas, cal reconèixer que l’esforç ha estat considerable. De la mateixa manera que confiem en els professionals de la sanitat, hauríem de confiar en els professionals de l’educació.

            Possiblement a algun sindicat dels que es diuen d’esquerres li hauria anat bé un inici de curs problemàtic perquè li hauria donat peu a una crítica global. Alguns han plantejat unes reivindicacions totalment inassumibles i fins han amenaçat amb  fer vaga si no eren atesos. Plantejar les coses en aquests termes en les circumstàncies actuals em sembla  del tot irresponsable. En el fons crec que hi ha més de corporativisme i/o improvisació que no pas de voluntat constructiva. L’escola no pot ser un banc de proves sinó que ha de ser el taller on es planifica i prepara la societat del futur, sabent que no hi ha res ni ningú perfecte. 

 

JOSEP  M  CARRERAS

16 de setembre de 2020

diaridegirona.cat