MONTSE RUMBAU

El mas de la Garsa i ca l’Alemany, alguns records del passat

La font de la Garsa, la coneix tothom a Sta. Coloma i els pobles del voltant, perquè per l’aplec de St. Magí, els que hi van a peu, passen pel costat de la font.

 

També la coneixen bé els de Valldeperes, i els de cal Viola, perquè quan hi havia al poble escassetat d’aigua, anaven a la font de la Garsa a buscar-ne, també a vegades hi havien anat a rentar la roba a la bassa que feia de safareig. Aquesta font té fama de tenir l’aigua molt bona.

 

La font queda molt a prop de la carretera de Sta. Coloma a la Llacuna, i alguns veïns, i gent que ve de més lluny, hi van a buscar aigua.

 

A prop de la font, seguint cap a l’interior, hi ha un mas, el mas de la Garsa. Ja fa anys que no hi viu ningú, però els estius dels anys 50, 60, 70 el mas estava ple, ple de canalla i jovent.

 

Un hostal

 

La carretera actual, la van fer a mitjans dels anys 40, com la de Sta. Coloma a Sta. Perpètua. Abans d’aquestes dates, la carretera passava més cap a l’interior de la font, i per davant del mas. Per aquesta raó, el mas de la Garsa havia fet la funció d’hostal, els carreters que transportaven mercaderies, els carros dels pagesos, i els vianants s’hi paraven, podien menjar i també descansar. Hi havia un estable molt gran, els animals s’hi podien aixoplugar, fins i tot els carros, i els que volien descansar o dormir ho podien fer damunt del seu carro o a la palla de l’estable. El 1800 ja existia l’hostal.

Foto: La font de la garsa

Ca l’Alemany

 

 El Joan Canet és l’amo actual de ca la Garsa, i és qui explica com va arribar el mas en mans de la seva família.

Els seus besavis, el Joan Tarrida Busquet i l’Antònia Farré Caraltó, tenien tres fills i una filla, i estaven de masovers en un mas que estava per la zona de ca l’Alemany. Els avis del Joan, el Josep Tarrida i l’Àngela Casellas, que tenien tres filles, l’Angelina, la Conxita i la Felicitat, als anys 20 del segle XX, van marxar d’aquest mas i van anar a ca l’Alemany, també com a masovers.

(Els cognoms són tots de la zona, els Tarrida eren de cal Cià, més avall de ca l’Alemany, i al cantó dret de la carretera de Sta. Coloma-la Llacuna, cap a l’interior.)

Les tres germanes anaven a l’escola a St. Magí, com els de Montalegre, i també havien anat a la de Bellprat, ja que la masia depenien d’aquest poble.

La mare del Joan, l’Angelina, es va casar a finals dels anys 40, amb un Canet de cal Gol, un petit grup de masies que estan a prop de Bellprat, i d’on també havien sortit els Casellas, recordem que l’àvia era una Casellas, que els anys 30 van anar cap a Montalegre. Les dues cases de cal Gol, la dels Casellas i les dels Canet estaven una al costat de l’altre.

Com que la finca de ca l’Alemany era una finca gran, la família va comprar maquinària per poder-la treballar, els anys 50 ja van comprar, conjuntament amb el segon germà de l’avi, un tractor, un dels primers de la zona. Els devia agradar a la família del Joan estar al dia del què es portava en aquells anys, perquè a la mare del Joan, els seus pares ja li havien comprat una bicicleta a mitjans dels anys 40, tot i ser una noia.

La mestressa de ca l’Alemany era en aquells anys la Jesusa Sala. La família del Joan van demanar als Sala que construïssin un cobert per resguardar el tractor i les altres màquines que havien comprat, però els amos no ho van fer. També havien demanat l’aigua corrent al mas, perquè el pou i la font estava a baix de tot de la casa, al cantó de la carretera, i haver de pujar cada dia l’aigua que necessitaven, era molt pesat. D’animals en els masos, sempre n’hi havia molts, gallines, conills, els “tocinos”, com diuen aquí, alguna cabra per tenir llet, les mules … I es necessitava molta aigua pels animals, El mas tenia una cisterna, i era aquesta aigua recollida de la pluja la que donaven als animals, però a vegades no n’hi havia prou amb l’aigua de la cisterna. L’aigua de la font i el pou la feien servir per beure i cuinar. Tampoc van voler els amos pujar l’aigua des de baix a dalt del mas. I així va ser com els pares i els avis del Joan van acabar marxant de ca l’Alemany.

Foto: Ca l'Alemany

Ca la Garsa passa a la família

Cap al 1926, va pujar un home a ca l’Alemany, preguntant pel mas de la Garsa. El besavi del Joan li va estranyar i va preguntar què passava. Resulta que el mas, que tenia tres peces de terra, havia quedat confiscat pel govern, ja que els amos, feia molts anys que no hi vivien i no havien pagat la contribució. El besavi, quan ho va saber, es va presentar a la subhasta, i per unes 750 pessetes, va comprar el mas i les terres aquell mateix any. Era un preu pràcticament regalat ja en aquell temps.

Un dels fills del besavi, el Jaume, el segon germà de l’avi del Joan, hi va anar a viure  amb la seva família. Les seves dues filles, l’Antònia i la Pilar van néixer a ca la Garsa. I s’hi van estar fins abans de la guerra.

Quan van fer els anys 40 la carretera de Sta. Coloma a la Llacuna, els veïns de la zona hi havien anat a treballar. També hi havia anat l’avi del Joan.

 

 

Ca l’Alemany i les Festes majors

Ca l’Alemany és una de les masies de Bellprat de l’altre cantó de la muntanya, com diuen els de Bellprat, o sigui a l’altre cantó del castell de Queralt, com: cal Salvet, cal Manco, ca la Garsa, ca l’Alemany, ca l’Estripet, la Casa Nova, cal Busquet, cal Cià …

I aquestes masies celebraven dues festes majors, la del Roser, el mes de maig, i la del tercer diumenge d’agost. I les dues festes es feien sempre a ca l’Alemany. Era la masia que aglutinava totes les altres masies. Al matí anaven al castell de Queralt, i se celebrava missa a l’església de St. Jaume, a la tarda hi havia el ball, amb música, feien venir fins i tot músics. A l’era es feia l’envelat de la festa major de l’estiu. I també tenien bar, que s’encarregava l’Agustí de la Llacuna, tenien molta relació amb el poble, perquè la germana petita de l’avi s’havia casat a la Llacuna.

 

 

Rojos i nacionals a ca l’Alemany

Quan ja entraven els nacionals, els rojos que ja anaven de retirada es van estar 15 dies dalt del turó de ca l’Alemany. Quan van haver marxat, van ser els nacionals que s’hi van estar 15 dies.

L’avi de Joan va ser un dels molts emboscats que es van amagar pels boscos de la zona.

Foto: Camí de la font al mas

Barcelona

Els avis i els pares del Joan, quan van marxar de ca l’Alemany, el 1957, se’n van anar a viure a Barcelona, on van posar una botiga de llegums cuits. És curiós com molts dels veïns de Bellprat i dels masos que van marxar a Barcelona, van posar botigues de llegums cuits, devia començar un, li devia anar bé, i tots els altres van fer el mateix. I sembla que a tots els va anar bé.

 

 

Els estius a ca la Garsa

Quan arribava l’estiu, els avis i la canalla pujaven tots a ca la Garsa. Els caps de setmana arribaven a ser una colla: els avis, tres matrimonis de pares, els 7 cosins, i amics que també hi pujaven. Molts dies per dinar havien arribat a ser 22 o 24 persones. El Joan diu que a la seva mare no li feia res cuinar per tanta colla.

Dos o tres dies a la setmana anaven a Montalegre a buscar la llet. Tenien hort, un baix a la font i un altre, per davant de la casa, també tenien ametllers i altres arbres fruiters, i rosers plantats vora la façana.

Els veïns de Montalegre, cal Viola i Valldeperes, recorden el bon ambient que hi havia a ca la Garsa, amb tanta gent i amb tanta canalla.

A ca la Garsa hi havia una cisterna, com a ca l’Alemany, la majoria dels masos de la zona en tenien, però també anaven a buscar aigua a la font perquè, com recorda el Joan, és una aigua molt bona, i a la bassa-safareig del costat de la font s’hi banyaven. Anaven d’excursió al castell de Queralt, i celebraven les festes majors que sempre s’havien fet a ca l’Alemany. També anaven als aplecs de St. Magí, i d’excursió, a les fonts, dalt del santuari i a les coves. També anaven a les festes majors de Bellprat i dels pobles de l’entorn.

 

Foto: Arreglant l'entrada
Foto: El mas de la Garsa amb el rosers a la façana

Els estius dels anys 50-60-70 queden lluny, les festes, les pujades al castell de Queralt, a St. Magí, banyar-se a la bassa …. Però els cosins, tiets i amics hi van continuar pujat molts caps de setmana fins cap a l’any 2000. I en algunes dates assenyalades, encara es troben a la masia tots els que hi poden anar, i passen el dia junts, segurament recordant les anècdotes i les vivències de tants anys viscudes al mas i al seu entorn, i els bons records que en tenen. El Joan s’encarrega d’arreglar la teulada de la masia o el que faci falta quan convé, i els seus veïns de cal Viola els hi porten les terres i cuiden del mas.

El mas, l’antic estable, l’era darrera la casa plena de flors quan és primavera, l’espai del costat amb un antic estenedor per estendre la roba, amb alguns arbres que fan ombra i que inviten a passar-hi l’estona, els rosers que encara queden a la façana, el bosc a prop, els camps amb cereals, el camí cap a cal Viola, i la font amb la bassa ben a prop … Un lloc tranquil, resguardat, cuida’t. Qui sap si al mas s’hi tornarà a viure algun dia, ara que amb el confinament molta gent fuig de la ciutat i busca espais tranquils, potser algun descendent de la família s’hi animi. Ca l’Alemany que està ben a prop, a l’altre cantó de la carretera, una família ha comprat el mas i la finca i s’hi han quedat a viure.

Per sort, ca la Garsa encara existeix, i hi ha qui se’n cuida.

El mas de la Garsa a la primavera

MONTSE RUMBAU

21 d’octubre de 2020

Contacta amb l'autora