JOSEP M CARRERAS

Religió a l'escola?

 

            M’ha sorprès la notícia que en alguns centres públics d’educació s’impartirà l’assignatura de  religió islàmica. Probablement aquest fet portarà polèmica. En realitat no pretenc entrar en una “guerra de religions” en l’ensenyament, sinó anar una mica més enllà i considerar el tema des d’una perspectiva més general: S’ha d’ensenyar religió a les escoles? I no em refereixo a cap en concret sinó a qualsevol de les religions.

            Es tracta d’un aspecte molt important en la vida de molts ciutadans. Per alguns, l’opció religiosa és un fet primordial, que marca les pautes de la seva vida personal social amb determinats valors que mai poden ser de confrontació sinó d’humanitat. Per això, em mereixen tot el respecte del món aquelles persones que són sincerament religioses.

            En el cas de les escoles caldria analitzar dos aspectes. En primer lloc, diferenciar allò que és cultura d’allò que és adoctrinament. D’una banda, Catalunya és considerada per la mateixa Conferència Episcopal Catalana un país laic, que conserva costums i hàbits d’origen religiós, però que han quedat com a simples rituals de caire tradicional. En el nostre entorn social, moltes de les festes que celebrem: aplecs, processons… etc.,  tenen un fort component folclòric. Es varen originar en temps passats, amb formes de vida molt diferents de les nostres. També en l’àmbit familiar hi ha hagut canvis considerables. A Catalunya ja són més els matrimonis que se celebren civilment que no pas per l’Església. Cada dia son mes els pares que no bategen els fills. En canvi, es manté quasi inalterable el costum d’enterrar els difunts seguint el ritual religiós.

            Malgrat aquest creixent laicisme de la societat catalana, l’assignatura Religió continua essent present en els centres públics d’ensenyament. És conseqüència del Concordat signat entre la Santa Seu i l’Estat espanyol el 1953 –per tant, en ple franquisme—. La reforma d’alguns aspectes el 1979 manté la permanència de l’assignatura de Religió, tot i establir que el seu estudi és opcional, amb professors designats pels respectius bisbats però pagats per l’Estat.

            Paral·lelament, s’observa entre el jovent –per tant, en els alumnes- una ignorància gairebé total de la cultura religiosa. Explicant història de l’art a nois i noies de COU vaig poder constatar que moltes obres d’art de temàtica religiosa no eren compreses en la seva totalitat perquè no les podien situar en un context concret. Em sentia gairebé com un catequista parlant de personatges com Abraham o Moisès, que són reconeguts com a referents per les tres religions monoteistes del nostre entorn La Biblia continua essent el gran desconegut –fins i tot des del punt de vista històric i literari– per moltes persones que es diuen religioses.

            Tornant al tema, i atès que vivim en una societat en la qual es fa palesa la presència del cristianisme, crec que caldria introduir en els programes educatius una assignatura obligatòria de cultura religiosa impartida per un professor d’història o de literatura. Llavors seria indiferent si fos musulmà, jueu, evangelista budista o catòlic. Altrament, es continuaran mantenint els privilegis i discriminacions actuals. 

 

JOSEP M CARRERAS

21 d’octubre 2020

4vector.com