JOSEP M CARRERAS

Molt més que paraules

 

            Comentàvem no fa gaires dies uns amics el fet que moltes expressions que fa uns quants anys eren d’ús corrent entre nosaltres, havien anat desapareixent del nostre vocabulari. Especialment aquelles que fan referència als oficis i, en general, al món del treball. La profunda transformació que s’hi ha produït les ha fet desaparèixer. En canvi, han aparegut (i van apareixent) noves paraules referents a les tecnologies, especialemnet en el món digital. Solen ser d’origen  anglès i  sovint les usem sense conèixer-ne el significat. A vegades no són ni paraules, sinó sigles d’expressions que no signifiquen res per elles mateixes.

            Una de les conseqüències d’aquest procés evolutiu és la contaminació de les llengües minoritàries per part d’altres idiomes més reconeguts internacionalment. La globalització comporta la marginació de molts elements de la cultura autòctona, que queda relegada a un ús domèstic. ¿Quantes vegades no hem vist menystenir el català considerant que era prescindible atès que els grans mitjans de comunicació usaven altres idiomes? Es un fet comprovat que a Catalunya es pot viure perfectament sense saber un borrall de català. Per tant, no es veu la necessitat d’aprendre’l. I com que, d’altra banda, no hi ha un Estat que recolzi i protegeixi el seu ús (com pot ser en el cas del danès, el való, l’islandès o altres) el seu coneixement passa a ser considerat un fenòmen garebé romàntic.

            Hi ha un altre factor (aquest de caire intern) que degrada el català com a idioma. Els mitjans de comunicació varen ser molt importants per portar-lo al carrer després de 40 anys de persecució. Al mateix temps, però, l’ús públic va comportar la consolidació d’un català estàndard a través de la ràdio i la televisió i la consegüent pèrdua de la riquesa, tant fonètica com expressiva, de les formes de parlar locals. Durant molts anys va ser marginada dels mitjans de comunicació qualsevol fonètica que no fos la del català central. Per sort, avui s’ha corregit i podem sentir locutors parlant amb fonètica valenciana, mallorquina, tortosina o aranesa.

            Actualment, però, el mateix llenguatge s’ha degradat considerablement. Estem assistint a un procés de vulgarització i empobriment que pot ser molt perillós per al futur. És esgarrifós a vegades sentir com parlen alguns locutors, que teòricament haurien de vetllar per l’ús d’un llenguatge mínimament correcte. Ja no es tracta del “buenu”, del “pues” o dels “jabalins”, sinó de la substitució de paraules i expressions  traslladades directament del castellà. He sentit frases com “les muntanyes que hi ha a les meves esquenes” o bé que “el conductor va arribar amb el cotxe caminant”. El “gaire” és substituït per “molt” o “cap” per “ningun o ninguna”. I així podria seguir gairebé fins a l’infinit.

            Durant el franquisme, en els temps de “habla en cristiano” i “los catalanes ladran”, els enemics de Catalunya sabien prou bé que si aconseguien eliminar la llengua eliminarien també el sentiment identitari del poble. Catalunya ha sobreviscut tres-cents anys com a país gràcies a una lluita persistent per mantenir viva la llengua. Seria imperdonable que allò que no aconseguiren tres segles de domini ara es perdés per la desídia dels mateixos catalans.

 

JOSEP M CARRERAS

28 d’octubre 2020

eixdiari.cat