MONTSE RUMBAU

Assassinat passional a la Guàrdia Lada

-Poc han canviat algunes coses-

-1396-

La Guàrdia Lada, prop de Talavera, i entre Sta. Coloma de Queralt i Cervera.

 

Ara: un poble amb un castell molt derruït, i pocs habitants, com passa a la majoria dels pobles de la zona.

 

Però el 1396, era un poble amb molta més rellevància que ara. Estava sota el domini de l’orde dels Hospitalers. Els hospitalers eren monjos, i es van quedar tot el patrimoni dels templers quan aquesta orde va quedar aniquilada. En definitiva, va passar a ser un orde religiós amb moltes propietats i molt poder. Els Hospitalers tenien una comanda a Granyena de Segarra, i també una a Vallfogona de Riucorb, i a Cervera, i tenien influències en molts altres llocs de la zona, on tenien diverses propietats, com Albió, l’Ametlla de Segarra, Cabestany … 

 

Respecte a la Guàrdia Lada, en el segle XIII pertanyia a Guillem de la Guàrdia Lada i a la seva muller Marquesa, del llinatge dels Cervera. El 1239 Marquesa va quedar viuda i va entregar el castell a l’orde de l’Hospital. Els hospitalers hi tenien castlans i van conservar la propietat fins a l’abolició dels senyorius a mitjans del segle XIX.

 

Per tant, qui manava a la Guàrdia Lada eren els Hospitalers. I el batlle el posaven ells.

 

Qui era el batlle de la Guàrdia Lada el 1396? Doncs en Bernat de Ferrera. Un home no gaire simpàtic com veurem, imposava la seva autoritat, perquè era ell el que manava i el que exercia el poder, i calia obeir-lo, i no li costava gens enfrontar-se amb els veïns quan li covenia.

Foto: Restes de l'antic castell

Un cadàver

 

Prop del castell de la Guàrdia Lada, hi havia un colomar. Un dia de fortes pluges, el colomar es va ensorrar. El batlle acompanyat d’en Gispert, hi va anar a la nit, van agafar un cadàver que estava tapat amb una sàrria, i lligat amb unes cordes, “que semblava a primera vista una senalla de sardina salada”, i sense que ningú els veiés, o això és el que creien, el van traslladar al celler de “l’alberc” (casa) d’en ça Guàrdia que estava prop del colomar y del castell “posant-li terra i pedres al damunt”.

 

Però en el celler, o corral, o el que fos, un gos va desenterrar les restes, i va quedar al descobert un crani.

 

Els veïns, quan se’n van assabentar, van voler que les restes es traslladessin a la plaça i que la gent pogués dir a qui havien trobat a faltar, com l’havien matat i qui podria ser el mort:

“que fes posar (el cadàver) en juy públicament per saber com era mort …”

Però l’alcalde s’hi va negar, una vegada i una altra, fent callar als veïns.

 

Però “per congoxa de fra Jordi de Maçons, lo dit batlle era anat a Cervera (per consultar) al advocat del hospital (dels hospitalers) per haver conseyl”.

 

Qui escriu tota la història és Joan Dardaric, escrivà de Montblanc. El lloctinent dels Hospitalers, davant del que estava passant va venir cap a la Guàrdia amb en Joan Dardaric, ja que un assumpte com aquest si no s’investigava, podia repercutir en contra dels hospitalers. I van cridar a diversos testimonis perquè poguessin explicar què és el que sabien.

Foto: Antic portal de la vila

El procés es fa al cap d’un any dels fets

El primer testimoni va ser en Llorenç Barberà de la Guàrdia. Explica que quan van trobar el mort a la casa d’en Nicolau ça Guardia, va anar cap a la casa d’aquest, on hi va trobar el batlle, el Jaume Concabella, el Joan Pedrona, de Llindars, Pere Segar, Ponç Sabater, Pere Carbó, que era qui va trobar el cadàver, Pere de Vic i d’altres.

 

Explica el Llorenç Barberà que ell, amb el batlle i amb algú altre, van anar a la casa d’en Berenguer de Vic, escrivà de la Cort, que era el que havia d’escriure el que havia passat. En Berenguer li va dir que tenia que portar el cadàver a la plaça per veure si algú podia dir alguna cosa del mort. El batlle se li va enfadar molt i li va venir a dir que a què li venia a ell ficar-se en això, que “mala ventura vos darà Déu, e tant gratareu que aygua trobareu”.

“et açò deye fort felonament (amb molta ira) et en mal sò, et fort asprament”.

 

Quan els veïns van veure que al batlle no se li podia parlar del tema, es van reunir a casa del Joan Carbonell, per si havien de denunciar el batlle al senyor o no, ja que quedava clar que el batlle no faria res de res.

 

Quan ho va saber el batlle, els va dir que què s’havien cregut, com s’atrevien a dir que el volien denunciar al “senyor major … No sóc jo el batlle? … No soc jo senyor?”

 

El Llorenç Barberà explica també que tothom creia que el colomar es va ensorrar pel pecat que s’havia comès, ja que el colomar era una construcció forta, i no tenia sentit que s’hagués ensorrat.

 

L’altre testimoni a qui pregunten és l’Antoni Boràç (Borràs?). L’Antoni explica que a la nit del Divendres Sant mentre “vetllaven” a l’església, van sentir un soroll molt gran: “oyren gran tabuscol de enderrocament” i van pensar “que fos derrocat lo cantó de la abadia (la rectoria) que no és ben ferm”. Al matí van saber que havia estat el colomar del castell. I es va moure “gran rumor en la vila, que mala cosa era allò”.  

 

 

El Joan, el noi jove i de bon veure

 

Els veïns sabien qui era el mort, o almenys creien saber-ho.

 

Feia uns quatre anys que a casa d’en Moixó, que vivia al castell, hi treballava un noi jove i ben plantat que es deia Joan, i que sense que s’hagués acomiadat de ningú, de cop, ja no el van veure mai més.

 

El dia de St. Jaume, el noi estava a casa d’en Moixó, i en Bernat de Ferrera, aquell matí, quan “les gents metien les erades”, pujà al castell i de seguida va cridar en Burgaresa, que llavors era batlle, “et (i) ara ses fet prevere (ara era capellà)”, que pugés, i hi van pujar amb l’espasa a la mà, i al cap de poc van baixar. Els veïns van preguntar al Burgaresa com és que tan de matí van pujar al castell, i perquè el va cridar el Bernat de Ferrera, i ell va contestar que “lo rocí sera desfermat” (el cavall s’havia deslligat). Això va passar mentre el Moixó era a Barberà, i a partir d’aquest moment ja no van veure més al jove. 

Foto: Racons

La veïna que mira des del terrat

 

Van cridar a una veïna com a testimoni. No hi ha sempre als pobles una veïna que tot ho veu? Doncs a la Guàrdia Lada també hi era, i es deia Antònia, i era la muller d’en Argual.

 

Explica l’Antònia que el Divendres Sant ella havia anat a l’església a ofici. Quan es va acabar se’n va anar a casa seva, que és a prop del colomar del castell “que era caigut aquella nit” i pujà a un terrat des d’on es podia veure el colomar, per agafar llenya per preparar el sopar, ja que el seu marit havia anat a Cervera i devia estar a punt d’arribar.

 

Estant al terrat, va mirar cap al colomar i va veure el batlle i al Ramon Gispert, veí del poble, que treien del colomer “un sariac” i que corrien que semblava “que diables los encalçasen”. Què portaven, diu que no ho sap, que potser era sardina salada o arengada i que potser la llençaven, ja que en Ramon Gispert acostumava a vendre’n. El batlle i el Gispert la van veure i li van dir que “sen entràs en mal guany”, i ella va entrar “maraveylant –se que li havien dit que sen entràs, com fos en ço del seu.(es va estranyar que li diguessin que entrés, ja que ella estava a casa seva)”.

 

 

La veïna discreta que no vol problemes

 

Una altra testimoni va ser la Maria, muller d’en Berenguer Reverdit. La Maria era una dona discreta, que no li agradava ficar-se en problemes. Li pregunten si sap alguna cosa del que va passar al colomar, i que haguessin portat un mort a la casa d’en Nicolau ça Guardia. I va contestar que no sabia res:

“que niu (ni ho) sap, niu (ni ho) ha oyt dir, ja que no és dona que sen entramete de semblants fets”. 

 

Li pregunten també si sap que a casa d’en Moixó hi treballava feia tres o quatre anys un jove que es deia Joan. I contesta que molts hi estan i hi han estat, i que se’n van i venen, “si han nom Joan, o Pere o altres noms, dix (diu) que no (ho) sap”. 

 

 

A l’ombra de la morera d’en Martell

 

Un altre testimoni és en Berenguer de Vic, que explica que estaven reunits uns quants veïns “a la ombra del morer d’en Martell” parlant del que havia passat, i que creien que calia saber qui era el mort, quan va venir el batlle i es va enfadar moltíssim amb tots ells.

 

 

El batlle a la presó

 

Mentre tenia lloc el procés el batlle és tancat a la presó pel lloctinent de la Guàrdia Lada, que era l’Arçagual. El batlle deia que ell no podia estar pres, ja que si no havia obert cap investigació per la trobada del mort, era perquè quan va anar a Cervera a preguntar què fer, li havien dit que no calia remoure res.

 

Resulta que el prior de Catalunya dels Hospitalers, el Guillem de Guimerà, havia donat un perdó general al poble de la Guàrdia Lada, “de bon grat et bona voluntat per molts et (i) agradables serveis de la universitat et singulá(r)s (veïns) del loc nostre de la Guardia Lada, nos avets fets, et fets tots jorns que mester vos hajám (pels serveis que ens heu fet sempre que us hem necessitat), per aquesta raó absolem … a la universitat et singulars ( als veïns de la Guardia Lada) de tots crims, accessos que vosaltres fosets tenguts (haguéssiu tingut), axí civils com criminals” excepte en casos molt greus com eren: “traidós, trencadós de camins i crims de lesa majestat”.

 

(de la universitat en diríem ara ajuntament)

(lesa majestat: ofensa greu a la dignitat reial)

 

Resumint, que els veïns de la Guàrdia Lada tenien el privilegi de quedar absolts pràcticament de tot. Vaja amb la justícia dels hospilalers!

 

Aquest document estava firmat per uns quants testimonis, entre ells hi havia el rector de la Guàrdia Lada, Guillem Carbonell; el vicari i notari públic, Pere Carbonell; el prevere i vicari, Pere d’Angularia; el prevere Jaume Burgaresa, que ja l’hem trobat en el procés. Quatre capellans, tots de la Guàrdia Lada.

Foto: El castell, una altra perspectiva

Interroguen a en Gibert, el que va acompanyar al batlle al colomar.

 

En Gibert explica que el batlle anà a trobar-lo i li va fer senyal d’anar fora la vila, i anaren cap a l’església de St. Miquel, i allà i el Gispert li va dir “senyer, quem voleu”,i el batlle li va dir “un poc vos he mester (us necessito)”.

 

Quan van ser a St. Miquel “lo dit batlle se assegué en un pedrís”. I li va dir:

“tum (tu em) faras sagrament et homenatge que nom dexelaràs (de que no em delataràs) de ço que jot diré”. I el Gibert li va fer “sagrament i homentge” (seria com un jurament actual), i quan ho hagué fet, van anar cap al colomar.

 

En el colomar van agafar la sàrria i ho van portar a la casa d’en Nicolau ça Guardia, i allà el batlle ho llançà i ho va cobrir amb terra i pedres, però quan ho va tirar en Gibert va veure que sortien uns peus d’una persona morta, i va quedar “fort maraveylat … que de tres dies no feu de son peu” (va quedar molt impressionat, i en tres dies no va saber ni el que es feia)”. 

 

I li va dir al batlle que si hagués sabut el que li havia demanat no l’haguera seguit.

 

Li pregunten si va preguntar al batlle de qui eren aquelles restes, i va contestar que ell només volia marxar d’allà el més ràpid possible.

 

I preguntat perquè no havia dit res, va dir perquè havia fet sagrament i homenatge de no dir res.

 

El batlle i el Bugaresa: els assassins

 

Fra P. De Vilafranca prior de Catalunya, estava a Vallfogona i volia saber què passava amb el mort trobat a la Guàrdia Lada, i va demanar informació a fra Ferrando de Siscar, comanador de Gardeny que també es trobava a Vallfogona.

 

En Ferrando de Siscar explica que fa un any, ell estava de lloctinent al priorat de Catalunya, quan havia mort en Guillem de Guimerà, prior, quan li van anunciar la troballa d’un home mort al colomar de la Guàrdia, i va anar al poble per saber què havia passat.

 

Un cop a la Guàrdia, va rebre alguns testimonis, i en Berenguer Moxó va parlar amb ell i li va dir “en secret pregant-lo que non digés res a degú (ningú), que lo dit hom havien mort en Bernat de Ferrera batlle de la Guardia Lada, i en Bugaresa, que ses fet depuys (després)prevere, en lo castell de dit lloc”.

 

Pregunta-li si sabia d’on era l’home, en Moxó va dir que no ho sabia.

 

Foto: Granyena des de La Guàrdia Lada

El perquè de l’assassinat

Preguntat si havia sentit dir el Moxó perquè l’havien mort, va dir que sí, que l’havien mort “com se volia jaure carnalment amb la muyler del dit en Moxó”. 

Preguntat si en Moxó l’havia fet matar, va contestar que el Moxó li havia dit que ell no era a la Guàrdia.

I aquí s’acaba el procés.

 

Alguna pregunta:

 Per què el batlle i en Bugaresa, que després es fa prevere, maten al noi que volia tenir relacions amb la muller del Moxó que vivia al castell, i no el mata el mateix Moxó?

Potser el batlle i en Burgaresa anaven també darrere la dona d’en Moxó?

S’havia fet el Bugaresa prevere per redimir el seu pecat?

 

L’historiador Carreras Candi

El procés va ser rescatat dels arxius per l’historiador Francesc Carreras Candi a principis del segle XX. I explica l’historiador, que no hi va haver cap sentència condemnatòria, “deixant que la maledicència dels veïns de La Guàrdia Lada continués”.[1]

Doncs pel que diu l’historiador, els que van assassinar al Joan, el jove noi que treballava al castell on vivia el Moxó, no els hi va passar res. Per què?

Tenia alguna cosa a veure que el Bugaresa s’hagués fet prevere?

Els Hospitalers eren com els nobles, però en lloc de ser de l’estament nobiliari, eren de l’estament eclesiàstic. Eren senyors, que, com els nobles, impartien la justícia a la gent de les seves terres i de les seves viles, i la justícia a vegades no tenia per què ser justa, sobretot si aquesta no els anava bé pels seus interessos.

El batlle l’havien posat ells, potser ja els anava bé que fos prepotent i malcarat, potser li devien alguns favors, potser sabien que tenia els veïns controlats o atemorits, potser …. Aneu a saber.

 

 

 

Foto: El castell encara

Ah! Recordem, com hem explicat més amunt, que els veïns de la Guàrdia Lada tenien el privilegi de quedar absolts pràcticament de tot.

La justícia dels Hospitalers també es pot veure en la seva relació amb en Perot Rocaguinarda.

Tribus de la Segarra –“històries del passat: Perot Rocaguinarda, Rafel de Biure i Vallespinosa”. 22 maig 2011.

Històries del passat: Perot Rocaguinarda, Rafel de Biure i Vallespinosa.

 

[1]  Francesc Carreras Candi: “Procés en la Guardia Alada, d’un misteriós crim, descobert maravellosament”. Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. B. 1922  LXXVII  404-424.

 

 

MONTSE RUMBAU

12 de novembre de 2020

Contacta amb l'autora