JOSEP M CARRERAS

Mil dies

 

            Acabo de llegir que fa mil dies que alguns presos polítics independentistes són a la presó. Algun dia s’haurà d’esclarir el cúmul de despropòsits i mentides que han portat a una injustícia inimaginable en un estat democràtic. I –segueixo llegint– d’aquests mil dies 867 han estat sota un govern que es vanta de ser el més d’esquerres de la història. Però Pedro Sánchez no te pressa per a resoldre el problema i ha adoptat la mateixa tàctica de Rajoy, és a dir, no fer res i “qui dies passa anys empeny”.

            D’aquesta manera es fa cada vegada més difícil arribar a un acord. No hi ha voluntat, per més que diguin. No són les paraules les que compten sinó els fets i en aquest aspecte no s’ha avançat gens, malgrat tota la mobilització de la població catalana amb llaços grocs, concentracions, manifestacions, marxes… És evident que al govern de Madrid no li interessa la voluntat del poble de Catalunya, perquè altrament ja hauria fet algun pas per donar resposta al 80% de la població que reclama un referèndum..

            Una població que ha sortit al carrer a protestar primer per l’empresonament i després per unes sentències absurdes, que només es poden justificar per un desig d’escarment malgrat tractar-se de manifestacions pacífiques. No hem vist enlloc la imparcialitat de la llei, sinó l’odi, la manipulació  i la mentida per atemorir i esclafar l’adversari. Però fins ara aquesta repressio brutal no ha aconseguit fer minvar la indignació ni el  desig d’independència. Es evident que amb la pandèmia per entremig han minvat les concentracions i manifestacions al carrer. Però crec que ningú ha renunciat a res i si algú ho ha fet ha sigut per les pica-baralles dels polítics catalans. Però aquell “ho tornarem a fer” continua tenint tot el sentit.

            Precisament aquí rau bona part del problema. Tothom és molt solidari fins que li toquen la butxaca o el seu estatus social. Ningú vol perdre ni un lloc en el rànquing que li han assignat els vots de les darreres eleccions. Estic convençut que si hi hagués hagut una acció ferma i decidida –unitària, per descomptat- per fer front a les arbitrarietats d’una justícia partidista i corrompuda, avui  els presos polítics serien al carrer. Aquell 1 d’Ocrubre la gent estava disposada a arribar fins a les últimes conseqüències, però la manca d’unitat dels polítics ha posat de manifest la seva feblesa. Per desgràcia, avui podem dir “tants caps, tants barrets”. El Parlament s’assembla més a una casa de barrets que no pas a un òrgan legislatiu que treballa seriosament per aconseguir aquell full de ruta que havia proposat en els programes electorals. En canvi, ja no tenen vergonya de barallar-se públicament, fins i tot davant dels adversaris. No és estrany que molts ens sentim decebuts i defraudats. No renunciem a res. Vàrem demostrar que era possible. Hi tornarem. Només cal que hi hagi algú que ens il·lusioni i ens el poguem creure. Mentrestant, no deixarem de reclamar l’alliberament dels presos polítics. Siguin del color que siguin i pensin com pensin, són gent respectable i com a tals els volem a casa. A casa i al carrer.

 

 

JOSEP M CARRERAS

18 de novembre 2020

tp24.it