JOSEP M CARRERAS

La cara i la creu

            Dos reportatges de TV3 m’han mantingut clavat a la cadira fins a fer-me canviar el tema que tenia pensat per aquest article. He pogut comprovar amb testimonis directes la complexitat de la naturalesa humana i les distintes actituds enfront dels esdeveniments.

            El primer reportage mostrava el sofriment dels bosnians que varen viure l’horror de la guerra. Ara fa just 25 anys les tropes serbobosnianes de Ratko Mladic assassinaren a sang freda més de 8.000 homes i nens a Srebenica. És un dels fets més horribles esdevinguts a Europa des de la Segona Guerra Mundial.

            La Sifa Sulfic, refugiada a Sant Celoni amb els seus dos fills menuts, va perdre tota la família. Només li resta la cinta gravada que havia rebut feia poc i que guarda com un tresor. Ha volgut tornar a Bòsnia per intentar recuperar els cossos o algunes restes dels seus. Volia saber  almenys què els havia passat.

            Va ser un viatge a l’infern. De fet, a Bòsnia no hi ha una veritable pau, sinó només un alto el foc que va aturar la guerra. Els que varen fugir no poden tornar a casa seva si es troba en territori ocupat. A més, els responsables d’aquella barbaritat neguen que es tractés d’un genocidi. L’entrevista amb l’alcalde de Srebenica és un autèntic paradigma del cinisme. Aquest no només atribueix els morts als propis bosnians sinó que culpa els tribunals europeus d’haver falsejat els fets per inculpar “l’heroi” Ratko Mladic com autor de crims contra la humanitat. Per això la Sifa creu que si no hi ha una solució definitiva, el polvorí pot esclatar en qualsevol moment. “Nosaltres no podem permetre que es perdi la memòria d’allò que va passar”.

            L’altra cara de la moneda la va oferir tot seguit TV3 en un reportatge sobre els “cascos blancs” d’Alep. Després de deu anys de guerra a Síria, 400.000 persones varen quedar atrapades en una part de la ciutat, sota l’acció constant de l’aviació russa aliada de Baixar-al-Assad. Les bombes termodinàmiques poden destruir un barri sencer, i no cal dir que la majoria de víctimes són civils.

            En aquestes condicions, els “cascos blancs” s’organitzaren per acudir al lloc del bombardeig tan aviat com fos possible i rescatar les persones que podien  restar amb vida. Ells mateixos s’exposaven a ser víctimes de les bombes. L’aviació russa els tenia com a objectius i va destruir els seus locals. Però la reacció va ser: “Què hem de fer? Seure i plorar?”.

            Era també impressionant la seva actitud humana en veure’ls plorar quan treien un infant mort de sota la runa o la gran alegria si era viu. Molts d’ells, casats i amb fills, no deixaven de donar una pàtina de normalitat a la vida familiar. Els infants feien festa quan podien jugar al carrer i saltaven d’alegria si el pare els portava al parc. Perquè en una ciutat que no era gaire més que un munt de runes la normalitat era signe de vida i d’esperança. Per mantenir la moral, organitzaven manifestacions al carrer amb banderes, cants i consignes, però a nivell personal intentaven viure com si no hi hagués guerra. En un casament, dediquen les cançons als nuvis, perquè “mentre uns moren, altres es casen”. I la roda de la vida ha de seguir rodant. Un exemple d’humanitat que et fa mantenir la fe en les persones.

 

JOSEP M CARRERAS

2 de desembre 2020

façana d'un edifici al carrer Topal Osman Passada a Sarajevo (Bòsnia) ULY MARTÍN elpais.com