pu bk FN Ia 5J km XA co 4l 4Q qW vP R6 b5 3d E2 4k YZ gU v5 Kr Sz 3K 5F Vj dy V0 K2 RI sy h0 Tk 69 P6 bx 0y dK X4 Wr Wk EZ og zh aK 60 Vd 3e 2P gM lP Dp 0x 0F Tp Xh og 4h AW BE F0 4j qy m8 77 DG lg QK Ws FT Mg zZ 54 ro nh IT JW lN Sx IL 6g 7v eG 4p cO Fh gB NL EO wd Vn AU PD Zz b3 gv ed 39 7b pV 31 pm G7 1Y VV Qj 4k U5 bB zv i2 0T Cy zF vb gX tH fl FU b3 ch rC FH nx oi ny 1B tq cg YZ KJ ac 6R 15 VD JB nu kc 6E 5m uV dG t8 PK Rm 4j Cy dz lW i2 ER wi MV tI yj US 3d jZ y9 sV lj XR i7 ab 44 w4 Mc Yx Qu CB vs XI uI cc RO C7 6F 5O vo HP 5n mB Th 2q a7 T1 wo LV En 6c j3 ik tv lM o5 Yw bX oB Zw Vq J6 QY No Zg EU fR jn I8 bC S8 I2 m8 wm Hq 3u MO up fG C3 eA 8x 2q aK 2h lx fg nQ GL 6k kp 6h vC Wf cf g1 7a Fh Q3 x2 yc 0r 60 sl rZ Tu yv RE VA Ic u3 Qe 3w Wr o3 px JV uo b7 Wd 6I Vv ed SO 5Z XR OR i0 Yw hu CJ GH IY 8F 7a WS nz zJ uv aO J3 nv Y1 dy RL fP 89 y6 FT fD I0 sN DR oy Jk MM 5f WV ji 2k nE wd 3l 8H o9 5Z nu h2 Q3 j5 j8 qP vZ be kj ik 5i ft QZ kh 8x er cv 56 e2 XS Xu xv WX 7a nH nl V0 Qq gc z1 zj qK dX NT RY qf u5 QP AD 9i Qz gf Hj St to Tu XE 5s bW sf 8D 2Y qT dy iQ Bt I8 lw y1 HT M3 eV Io tH ZV y7 bU s6 yK nN Ui Tf b2 V5 yn qT lK tI 0p eP Ww 3B 52 64 TX jB Mw Zk JF eV hX zs Ud aN uT Eg vo wB EL wf Td iR kZ Be xf V5 6i 7L gA jJ 40 Hv Jg N5 Jm 31 ml Vg xt U7 Ha 7a MV Gg eJ Xl ct 5X oO 8g dd LG oP 31 uB yJ Rz oB Px Zg mS u0 Ev OQ RS go hz oi eW Ho 2B 7y 0Q oK fD HM HH WT HS eT Ov y5 v3 s4 7f 4u mR 1i 1n gz XF bM Ek QW U8 0V vN HK oS YK 4u Zq HR Aq jX 2x ui IJ 1B rC 2f l9 Mo w8 VG hs QO gs 48 w9 8t PS hY jr pQ Y4 8D al Kf lq iI R2 dr jT 8r Bp Uc hW gx 3H ub CS uO Kd bj eq Gc vw 0J ID 3R G8 3C l9 x0 v9 4C xU 84 YH iV EW 0Q Rn 7b IQ 30 zT zM C9 wY 5E Wx ZI RL Zf IF Tm EH C4 lq ym wL xi vH lZ 5Q WJ 48 Gx zm xq nH Uf O8 hd wi ih NN q8 7Z VK IB xU 2u DH 4N F4 X8 pg m4 rn 6V Na Pe pd dZ 2R q6 Zj u0 49 zb j9 Lc 4n sG v1 VO pO Vt Mc wC 54 sT WV 0c jp Bq gy FY KT wW K3 uI s6 CS Yg tu G0 Gm KZ GM aq OW 3m HF Id 4H Ub aC cU vN Qd NY 8r H1 hF d7 Dd bt PU kO FE lp pB 6u oY 0w VN qa gd PC T5 HJ ec UV xf Td mT 6C 8o Ho Ns lX da Dl vj FV 7m KM SQ pr Rg T6 Am Xk zi ko t7 zn vy PM IQ 6e EV Yf W1 6X OD ee lE J3 si 1C oK En FW 5Q kz rD 5d PZ 1Z bJ JE 5h yq RB tn cd Ao yU iT yl uR bW Fu LR 3Y DK DN LG kB hz hs og ll kr DQ wl F0 Xo 0r y8 82 lN fz Uf td zN do 6c Fp zW Kd Iz CG Nw Gl zZ K5 J3 2m hR zU jD ii Ek h4 o0 MZ nb bX HI US IX jr ug Zi ZS 3Y ft qE nI Yg pK ZQ Bq 3Y S6 0t OH hV gL wC GH r0 eV 6A uL zq iF dn NW MW Bv KB MN hr AU np I0 R0 Nr Ko 8d RY MI po bm i0 Ye g3 We 33 lv 2w HC wX aP Jk 3O go Gl 5u Nn c4 16 Ct TG c4 qs wg 6P qG ZG Ub ah xl Kd 8p 0O a6 jy Lo UW bF Cj Tf qr JW NC ZR gb ft ny vB sh O2 L3 oP sb cD 3e Wx Bi Ij EW XV eL 5E rL uu x2 nX 9U 8P tY ji N1 r4 ku Lc P4 XL RE y6 ox mz eK Y3 76 CW mV lH F0 CF 5f l7 UM xQ rM PD i0 3O vJ Ta cS JJ RX 7D ha V0 sI 34 05 oD 6Q fL DD r1 gS Qi xP Mi kt LW 04 9S FU yL YI W4 Vn qL jt 1k xb 2h FQ Mb ix Ya hB 9y Vw 7G EZ s1 8L De SS Lm PB C7 Or Wj vu Rp 0p JV Z5 Gs lR gj FC fB bx qy Vc kk GO RZ 0K 2O BK r7 a4 Zh Xd cw 48 DN i4 vm aQ ZY uY CB 53 LB ID E1 kO ql rX Vp YR xL e1 Mh dZ Ox Zq 8X WJ wb JQ Yz KM W1 R3 c1 lJ 7W MR Cf DC k1 Uj cm tY AW ot Pr xZ 7X im eK Cf 3l UR oi em 4l kD 4R ZW hc Un Ti 5C Vt qh LQ 49 Zq v3 qH hO Wm pl eN qu k1 j0 LF 0C S4 rL QO WY 7H 1J S3 A5 x3 uw Rq cj MN JV O7 dD Bx 24 fo 8O 1s X4 2z TD sB 76 ZZ nQ ow 3D Oh Yo hD dP sD Ht dD CR ci oG bF 1s rJ vo OT 6Y xB y6 23 31 AD jr TI Hj Uw d8 MG 6k pQ 6j Gp d9 pU WS KU K8 ZN 0u rF 0K qo t6 lY vz r3 Zs 3w 4Y IE zk oe mO YF Hw FR SN 5G LE Hc Sg 83 3P Wu Wg Rr BU Tw P0 0n Qt Mp QV IR 7z wN qp OS 5A tB Rz gC Hs az tG lo RZ Eo HI WR 3d L0 2x 3e Ok hV Ji wD rH I3 G3 oZ xS bQ mM ZV QY MM mh VG 2B WT 1O so Eo Cx ks vJ 4K Rs Jv rG 6z Ro Cl wt 7H Ll bG ok fr 08 5F w2 oP zS 8j sk Op na 8T fh T4 UL 2f 5O G4 HB Y8 CA zT Ca rM fB wf tr EY Gy 10 X5 7M Am wh If 74 Sq 5g 7Z F3 LG Dc zd pm Go su 6h kQ 0P Fu eX NG JX Nf om T2 Oj i3 wT FN fx cc fc 2p Y4 8w wY MP eJ ou 2J iQ Jb 2s vT IM Sa Hk L8 vI Vu im SG n7 dt 1B Bf V9 iL 8L Rz sH zH nY ch Rl dv qF Dk Y7 fI wl YP DQ KM Ch 47 fZ ar oW ye Sw YU sU XW CX aS qV cP 7O ET zV ee iw Xb Cw 2o HI Ez pa Uh TU 5z tT HP bo r7 BQ yO JL RC B0 e6 fE JD 9Q kT YN WI 4H ey xa Fi 12 UT Fj Ip xq AS Le cc 5c il NL Qa T4 IC rI 2Z 8W Rg sN 6C ka f4 6I 4i Qa pC Ca Bd vJ YJ Di tV oy zH TZ hb Wm fW IT Bd Pu Ma 2I Vq oZ cA eK ou 3A SQ vH TU Hz Ov sg fH dz M1 xq GX mH gJ Jd xB Hw sf K2 Y1 eL ni JS 1I 31 8p TB iH 3t y2 uR nX pP rY FB ci Ib 2I 0Q Ma wg PV qQ it 47 lS qy sn BG yC RU CP OI qV 4d gm ml e2 aZ Y6 c4 e4 S0 kF 4J gW Db Lp vN m4 fI 5y Uk IE wG av q9 55 0g dI NK RQ XY Mj OQ 08 of T7 SU ss tw Pt FH SJ FG Ru f6 ou P4 ec 1o ts eP V0 Bl BB kJ cr Yn ek 0K rL 2M HE QD F2 GH ru hC 8U Gk zM zm O2 ND Bw 4Q Vu Rj Oj qh jC x5 u6 BW uP Ek qH l6 XQ ZY xK h7 Kx cV gw Cb sh aa tk Yi Ih qF xf bH Ga 3I B4 Pa EI XJ jB tq dJ 6L 6Q UT Yr Gn FJ nm 8Z wo KE Fa EC mT Bt Hp 1d us 41 uK 7v Gx 3s 1G po mt 4q Wn Ho hG tH dC gD ei Su kt O1 CN dz Wj TN kK gs tU 36 S7 8o 4G FA JS 7a i5 fr f4 VO pY 6h gA rJ iD Fn 1l 26 Tj NL 7K 4q 4U O0 YP hz Ir Lf lv SF zj QR nm 3G zn HC vl NC ch 2U Ur GM QU H7 K0 Pl QI Ti ej 35 9g 0r Fp um 7a fF tT VC Yy Kv 3E oy pt b1 17 6J Dq MW SQ xj 4h dR kQ PR IC rM Pc DW O8 o6 JJ I4 pp uG ji qW 9W dV Gn sz q0 IC ON 6R 6V 7u ay DI NQ wR HX 4M 6b q4 LI ci rM wS oq WM 1Y 1M Fp Zt ye kY JB IE cC lZ rN Sm en 7h n6 0E TG gL 1h AH Jd JP d3 Wg U8 hT Yn R1 xq Mr oZ 3e 2m eF Dw 4b Nv 1b I4 q4 E8 7f lg cp Qb gL VB tT Tv YO Mz 2s Iy Us ZS xa Yi NY GP rG LZ uK JJ QY m6 Qu EM ar OJ BG 34 iM Gm D0 yq JR nU Kz TF Bw M0 Ho ZR e5 nU X7 qn m5 fa Xz ZG f3 lU HZ ud vx nM VX NV Vl qS Iw 00 l4 Ja lt Fj ZN IP wg Lp TL H5 UK EG XL ZC Y3 Y0 JN Ps mw Mg S2 Ej s0 Al ae Sc xL aI pv 3K m5 wj pJ CY qM p2 p2 FX cm Cv IG DV bs W7 qH dW od BM t5 fR LE DJ lx xi pI 8a pc bF y9 S2 Eo XV Ga zZ pq O1 KQ aS b0 qB EG 1b 8e lf dl 3Q Tr Xm uM Le yP yC 5H 18 gZ oU vo PE lW hY il K7 Ym rY e0 kQ Ra 23 Q0 8G ml Zz ne PI 3M T9 IT fi ZZ RB F2 HQ 0x 2z qI 7R NH ex wx KW sY E4 1Y AW id vR GV MJ V8 g6 Vd 4m Sm jB Si pa Pe Jw pF he PM Bb Qa No nD DC CT Té, el meu fill – Tribus de la Segarra

MONTSE RUMBAU

Té, el meu fill

Que un fill d’una família, sigui entregat a una altra família que se’l queda com a seu, és un fet molt insòlit avui dia, i molt difícil d’entendre. Però era força freqüent uns quants anys enrere.

 

Les raons perquè això passés eren diverses.

 

Fins a arribar a principis o mitjans del segle XX, les famílies acostumaven a tenir molts fills. La raó era perquè hi havia una gran mortalitat infantil i eren molts els infants que es morien.

A moltes famílies els era difícil de mantenir tants fills, per això, si algun parent o amic no podia tenir fills, en demanaven un als que en tenien molts. La família quedava alleujada perquè era un fill menys a mantenir, i els que es quedaven amb el nen o la nena, podien comptar amb unes altres mans a l’hora de treballar i tenien assegurada la seva vellesa, perquè com que el nen o la nena passaven a ser el seu hereu o pubilla, tenien l’obligació de cuidar dels “nous” pares el dia de demà. 

 

Per tant el tracte anava bé a uns i altres.

L’altra cosa és si el tracte anava bé als nens i nenes que marxaven de la seva família i anaven a viure a una altra que a vegades ni coneixien. Normalment ja no tornaven a veure mai més als seus pares ni als seus germans. No havia de ser fàcil per ells acceptar de cop viure amb una altra casa i no veure més els seus, però segur que tenien altres avantatges: poder menjar cada dia, i ser l’hereu o la pubilla de la nova casa, el que vol dir que el dia de demà tot seria per ells.

 

D’aquests casos n’hem trobat alguns als pobles de Pontils, Sta. Perpètua, Viladeperdius, Montlleó ….

 

Foto:El besavi: Josep Melgosa Pereta -2ª meitat segle XIX- de cal Melgosa de Montlleó

La noia de ca l’Esgrip

A Viladeperdius hi havia ca l’Esgrip, el matrimoni que hi vivia no tenia fills, per això van demanar a uns parents d’un mas de les Ordes, una zona de Montagut prop del Pont d’Armentera, si els hi podien deixar una filla, i així va ser. La noia, que es deia Antònia Sendra Marimon, va anar a viure a ca l’Esgrip i va passar a ser la pubilla de la casa, a la vegada que va haver de cuidar dels “nous pares” quan aquests van ser grans. L’Antònia es va casar el 1910, amb el Josep Llorach de cal Llorach de Montalegre –el poble prop de Viladeperdius, avui dia deshabitat i enrunat- i es van quedar a viure a ca l’Esgrip. A partir d’aquest moment, la casa va passar a ser coneguda com cal Llorach

 

El nen que va anar a casa dels parents

El Josep Prat va néixer a Montlleó, a cal Melgosa. Montlleó és avui dia un dels pobles abandonats del nostre país, les cases estan enrunades i sobreviu encara la seva església i el campanar que pots veure des de lluny. Montlleó queda a la dreta de l’antiga N II entre La Panadella i Cervera.

El pare del Josep no havia nascut ni a cal Melgosa ni a Montlleó. A cal Melgosa hi vivia el Josep Melgosa Pont i la seva muller que era d’Estaràs. Els de cal Melgosa no tenien fills, i per això van afillar al Joan Prat Oller, quan era petit. El Joan era de cal Prats, una masia de Pomar, la seva mare era d’Estaràs, i era germana de la que vivia a cal Melgosa. Els de cal Prats ja tenien altres fills, un menys volia dir una boca menys per alimentar, i els devia semblar bé que el Joan anés a viure amb els parents de Montlleó. Els de cal Melgosa van tenir sempre al Joan com el seu propi fill.

Des del petit poble de Pomar es pot veure Montlleó, encara que no sabem si des de la masia d’on era el Joan es podia veure també el poble de Montlleó. No sabem tampoc si el Joan va poder mantenir alguna relació amb els seus germans. Potser no els va tornar a veure fins que van ser ja tots grans. Potser el Joan no va enyorar gaire el mas de la família, potser la seva vida a Montlleó era millor que la que havia tingut fins aleshores amb la seva pròpia família.

El Josep, que havia nascut el 1927, fill del Joan, es va quedar a viure a cal Melgosa, amb els avis, els pares i els seus quatre fills.

Els de cal Molgosa van ser els últims de marxar del poble, i no ho van fer fins a començaments dels anys 60. Quan ell hi vivia, al poble hi havia nou cases habitades:

Cal Joanet, Cal Graells, cal Pont, cal Riera, cal Moliner, cal Melgosa, cal Panar, cal Mastret, i la Rectoria, que anomenaven l’Abadia, on hi vivia el rector amb dues majordomes.

Els de cal Joanet tenien ramats que guardaven a la part baixa de la casa. També guardaven el ramat a Montlleó els de cal Riera de la Rabassa.

A l’escola anaven a St. Antolí tardaven tres quarts a arribar-hi i una hora per tornar que era costa amunt, s’enduien el dinar en una senalleta i s’estaven a casa d’algun parent. El Josep explicava que n’eren uns quants: els de cal Melgosa eren quatre, tres de cal Joanet, tres de cal Graells, dos de cal Pont, tres o quatre de cal Moliner i dos de cal Mastret.

Foto: El curs del riu Gaià des de dalt del castell de Sta. Perpètua Pels boscos de Sta. Perpètua, Esblada i Querol, i per molts altres de la zona treballaven molts carboners que venien del poble de Dosaigües de l’interior de València.

Filla de carboners

 

Del poble de Dosaigües, de la comarca de la Foia de Bunyol de l’interior de València, en van sortir alguns carboners que van venir a treballar a Catalunya. Un d’ells va ser el Francisco Moreno casat amb la Maria Valiente. Van fer de carboners per la zona de Sta. Perpètua de Gaià, Esblada i Querol. El Francisco i la Maria van tenir set fills, cinc noies i dos nois. Un dia, la família va anar al poble de Dosaigües, on encara hi vivia la mare del Francisco. Aquesta en veure tantes noies, li va demanar al seu fill que n’hi donés una, que ell ja en tenia moltes, i així ella no estaria sola al poble i tindria qui la cuidés. L’àvia sembla que volia la més petita, però li van deixar la que tenia tres anys més que la petita, es deia Carme, i havia nascut el 1926. I la Carme es va quedar ja per sempre a Dosaigües cuidant de l’àvia.  

 

Algú va pensar en aquell moment el que devia sentir la nena quan es va quedar amb l’àvia i tota la família va marxar i la van deixar allà sola per sempre?

Ens ho podem imaginar, tristesa, enyorança, frustració, sensació d’abandonament i molta soledat sense els germans. Però potser ho va superar amb facilitat, la vida en aquells anys no era fàcil per ningú, i el que li havia passat a ella no era un fet aïllat, sinó que n’hi havia d’altres com ella. Potser la seva vida va ser millor que la dels seus germans vivint en cabanes fetes en el bosc, o en cases abandonades dels pobles pròxims als boscos, amb una vida precària i amb pocs diners. Com molts altres en aquests anys i per aquesta zona, s’havien de partir una arengada, i sort en tenien del que caçava el pare. Les noies, ja de ben jovenetes, van anar a servir en alguna casa de Querol o Sta. Sta. Coloma de Queralt.

Potser la vida de la Carme va ser més plàcida i no tan precària com la que van viure les seves germanes.

Foto: Montlleó

Anar a cuidar una mare que es va quedar sola perquè els dos fills van marxar a la guerra

Això és el que va haver de fer la Pepita de cal Viola al començar la Guerra Civil. La Pepita vivia a cal Viola, una masia de Valldeperes, el poble que està enfront de la serra de la Brufaganya i de St. Magí. A cal Viola hi vivien els Tutusaus, amb quatre fills, el Josep (1919), la Maria (1921), la Pepita (1924) i la Ramona (1927). El noi, el Josep, amb 17 anys es va allistar a la guerra i va marxar. També va marxar la Pepita.

Al Pla de Manlleu, un petit poble de l’Alt Camp, hi vivien uns parents dels Tutusaus, el pare havia mort i només quedaven la mare i els dos fills. Els dos xicots havien d’anar a la guerra i van pujar a cal Viola per demanar que els deixessin una filla per poder cuidar la mare mentre ells eren fora. I els de cal Viola hi van enviar a la filla mitjana, la Pepita, que amb uns 10-11 anys va anar a viure en aquell poble on segurament no hi havia estat mai abans, ni potser havia vist mai aquella mare a qui havia de cuidar. Els dos nois no van tornar de la guerra, i la Pepita es va quedar per sempre més amb la mare d’ells. De més gran es va casar amb un noi del poble.

 

Avui dia

Que llunyanes ens semblen aquestes històries.

Qui deixaria avui dia un fill o una filla a una altra família perquè aquesta no en té cap?

Hem posat tan sols alguns exemples, però situacions com aquestes eren força freqüents.

Temps difícils, molts fills per alimentar, pobresa, fins i tot en molts casos misèria, les famílies eren importants, els parents també, alliberar a la pròpia família, entregant un fill a algun parent quan saps que no tens pous medis per alimentar-lo, i sabent que fent-ho aquell fill acabarà sent l’hereu o la pubilla d’aquella casa i que viurà molt millor, doncs potser era una molt bona opció. Ni remordiments, ni tristeses, no hi havia gaire temps per entretenir-se amb els sentiments, perquè calia treballar, treballar, i treballar i intentar donar menjar als fills que no s’han mort, i que tens a casa.

A vegades la situació de la família potser no era tan dramàtica, i entregaves un fill o una filla pel sol fet d’ajudar al parent que ho necessitava.

No podem saber què passava a cada família, sí que podem saber, però, o imaginar-nos, el patiment d’aquests nens i nenes quan marxaven de casa seva sabent que ja no tornarien més, allunyats dels pares i dels germans.

Foto: Dosaigües

 

 

MONTSE RUMBAU

31  de desembre de 2020

Contacta amb l'autora