MONTSE RUMBAU

Massa lluny el cementiri.

 

–Figuerola–Guialmons–Barcelona–

l’església romànica de Figuerola, és enmig de camps de conreu i als afores de Sta. Coloma de Queralt, era on batejaven els nens i nenes nascuts tant a Figuerola com a Guialmons, i on es casaven els veïns de tots dos pobles. L’església era sufragània de la de Sta. Coloma, o sigui que en depenia.

L’església de Guialmons constava només com a capella, la capella del Roser.

I els morts dels dos llocs s’enterraven tots al fossar de Figuerola, l’espai que podem veure avui dia al costat mateix de l’església i tancat per un mur.

Als anys 80 encara hi havia les antigues esteles discoïdals.

 

L'església. Guialmons

Antics camins no respectats

Els que morien a Guialmons, els portaven els familiars, amics i veïns pel camí dit dels sagraments que anava a Figuerola, amb els capellans i l’escolà cantant les absoltes. Camí on ja han desaparegut algunes parts perquè algun pagès se les ha apropiat. És curiós com hi ha qui oblida que els antics camins no es poden tocar mai, que són sagrats, i  el més curiós és que les autoritats ho permetin i callin sempre. Aquest Camí ha estat utilitzat pels veïns dels dos llocs, i sobretot pels de Guialmons, durant segles i segles, el que vol dir durant quasi uns 2000 anys, ja que l’església romànica de Figuerola es remunta al segle XI. Si sota d’aquesta església romànica hi havia hagut alguna construcció pagana molt anterior en el temps, com passa en moltes altres esglésies romàniques, podríem dir que aquest camí és un camí ancestral, i que el seu origen es perd en la foscor del temps. Ara no el podríem fer perquè ja no sabem ben bé per on passava.

 

Un nou fossar a Guialmons

Com acabem de dir, al fossar de Figuerola era on s’enterraven tots els veïns tant de Figuerola, on hi havia unes quantes cases, com els de Guialmons.

Però el 1798, construeixen un nou fossar a la vora de l’església de Guialmons.

 

La raó: perquè Figuerola queia lluny. Segurament els dies de fortes pluges o nevades, el camí es devia tornar impracticable. De Guialmons a Figuerola es tardava una mitja hora, potser anant en processó, portant la caixa de morts al damunt, i anant cantant les absoltes segurament tres quarts.

 

L’11  de desembre del 1798, quan mor la Maria amb cinc anyets, filla del Bonaventura Abelló i la Raimunda, el rector ens diu que és enterrada en el nou fossar de Guialmons.

I quan enterren el Josep Castells que mor el 4 de març de 1799, a 48 anys, el rector escriu:

Enterrat “en lo fossar novament construït de Guialmons … per ser distant de Figuerola donen 5 sous de més a cada prevere, que això està convingut entre la Rnt. Comunitat i dit poble”.

Veiem com els preveres de Sta. Coloma que assistien als enterraments dels veïns de Guialmons, passen a cobrar 5 sous de més, i que aquesta decisió ha estat presa per les dues parts, pel poble de Guialmons i per la Comunitat dels preveres.

Els enterraments dels veïns de Guialmons ja no, però els bateigs i casaments segueixen fent-se a Figuerola.

Però el 1877 s’acaba l’activitat parroquial de l’església de Figuerola, i ja tot es fa a l’església de Guialmons.

En aquesta data del 1877 potser ja estava fet, o potser encara no, el cementiri de Guialmons que veiem avui dia als afores del poble. Un cementiri petitet amb els xiprers tan característics que hi ha a tots els cementiris, ara ja molt grans que el fan encara més petit; quedant anul·lat el fossar que van fer a la vora de l’església el 1798-99.

En el tercer llibre parroquial de bateigs de Figuerola, hi ha un salt entre el 1853 al 1877. Els anys entremig no els tenim. Al 5 d’abril del 1853 no continuen els bateigs, i de cop es passa al 1877 quan se’ns diu que a partir del 12 d’octubre d’aquest any els bateigs es faran a l’església de Ntra. Sra. del Roser de Guialmons.

Què passa amb els anys que van entre del 1852 al 1877?

No ho sabem, no consten, per tant hem de suposar que es devien perdre aquests fulls.

Per què l’activitat parroquial de Figuerola s’acaba i passa tot a fer-se a Guialmons? De ben segur perquè Guialmons era més gran, i hi vivia més gent que a Figuerola. I els veïns devien demanar que la capella del Roser passés a ser la seva església.

Sant Salvador de Figuerola. Entre el mur i l'església: l'antic fossar-

Els fossars parroquials i els cementiris

-Barcelona capdavantera pel seu paper rellevant al ser la capital del país-

 

A finals del segle XVIII, el bisbe de Barcelona ja demanava que els morts s’enterressin al cementiri nou, que feia poc havien construït, el cementiri que avui dia coneixem com el del poble Nou, construït fora muralles. I es demanava que s’abandonessin els fossars que hi havia al costat de cada església de la ciutat. Perquè? Doncs per raons higièniques, perquè a partir sobretot de la segona meitat del segle XVIII, la població al país havia augmentat molt, una de les raons d’aquest augment demogràfic va ser que la pesta s’havia pogut controlar i no havia entrat al país.

Barcelona d’uns 45.000 persones que tenia des del segle XIV fins a principis del XVIII, havia arribat a la segona meitat del segle a 150.000 – 180.000 habitants. Per tant, els fossars de la ciutat quedaven petits i ja no hi cabien més morts.

Però la gent estava totalment en contra d’aquest canvi, generació rere generació tots els membres de cada família s’havien enterrat al fossar parroquial que tenien als seus barris. El barri del Pi, s’enterraven al fossar que ocupava tota la plaça de St. Josep Oriol, el barri de la Ribera, al fossar de Sta. Maria del Mar, i així cada barri, s’enterrava la gent al fossar de la seva església parroquial. Els morts estaven pròxims, molt pròxims. Als pobles, igual.

Les esglésies eren els centres més importants de la ciutat, dels barris i dels pobles, eren els centres neuràlgics, on s’hi anava contínuament, i no només diumenges i dies de festa, s’hi anava a pregar a qualsevol moment del dia, i també s’hi anava a pregar pels morts que tenien enterrats ben a prop.

la Casa Gran i cal Corbella

A Barcelona, en el cementiri Nou només s’hi enterraven els passavolants, les persones que no eren de la ciutat, els soldats que hi morien, gent que no estava arrelada ni tenia família a Barcelona. La por que mostraven els veïns a ser enterrats al cementiri Nou era perquè al ser lluny de la ciutat, els llops i altres animals podien anar a remoure les tombes.

 

Només hi havia un cementiri als afores de la ciutat on els barcelonins hi enterraven els seus morts, era el cementiri de Jesús, que era a la vora del camí que anava a Gràcia,  més o menys a l’encreuament actual del carrer Aragó amb Passeig de Gràcia. En aquest cementiri s’hi enterraven tots els que morien d’epidèmies contagioses, com la pesta. La por pel contagi obligava a enterrar aquests morts lluny de la ciutat.

 

El 1814, es va acabar la Guerra del Francès, una guerra que va durar des del 1808 al 1814. Van ser sis anys molt dolents, la ciutat de Barcelona va quedar pràcticament buida, tots els que podien marxaven als pobles on hi tenien familiars, parents o coneguts, per la por que hi havia dels francesos que estaven instal·lats a la ciutat. L’herba va passar a estendre’s per molts carrers. La gana i la misèria es va escampar no només per Barcelona sinó per tot el país.

 

Després d’aquesta guerra ja res va tornar a ser igual. A poc a poc, es va anant abandonant els fossars parroquials i es van construir cementiris nous als afores dels pobles i ciutats. Els fossars esdevingueren places. 

 

Així van deixar de ser utilitzats els antics fossars:

Com el de Figuerola, que durant segles i segles s’hi havien enterrat els de Figuerola i els de Guialmons.

I el fossar de Guialmons, aquest molt tardà, del 1798, que com a molt només va durar mig segle.

I el de Sta. Coloma … i tots els fossars parroquials del país.

La casa Gran- a la dreta cal Corbella-

Intentant rescatar el passat

 

Figuerola ara tan sols amb dues cases, la casa Gran, cada dia més deteriorada, i cal Corbella, més ben conservada, però on ja no hi viuen. Antigament, però, amb moltes més cases i masos i amb força veïns que hi vivien: amos, masovers, mossos. En els documents antics consta Figuerola com a poble, també alguna vegada l’anomenen: “les cases de Figuerola”.

 

I amb una preciosa església romànica que fa d’aquest lloc un espai entranyable, tranquil, silenciós, on només sents els ocells i l’aire que fa moure les fulles, amb el tancat de l’antic fossar, i tot envoltat de camps, marges i petits boscos.

 

Fa anys que a Figuerola i els seus voltants no hi viu ningú, però antigament era un lloc molt concorregut tal com hem explicat més amunt.

 

Potser passant per l’antic camí que anava d’un poble a l’altre, si el poguéssim recórrer tot, potser podríem sentir en les nostres ments els cants de les melodies repetitives de les absoltes mentre capellans, familiars, amics i veïns portaven el mort cap al fossar de Figuerola.

Cementiri de Guialmons
Cementiri de Guialmons

 

MONTSE RUMBAU

15 de febrer de 2021

Contacta amb l'autora