MONTSE RUMBAU

El Magí Mestre del mas d’en Fauria de la Serra -1692-

El Magí Mestre viu al mas d’en Fauria de la Serra, del terme d’Aguiló. Quan a un mas del terme d’Aguiló se l’anomena de la Serra, vol dir que està a la serra de la Portella. La serra és, poc o molt,  paral·lela a la carretera de la Panadella – Sta. Coloma. Des d’aquesta serra domines el Clot dels Diumenges, les Roques, la Pobla, Contrast, i es pot veure Argençola i al fons Montserrat. 

 

Hi havia més d’un mas a la serra de la Portella: el mas d’en Fauria de la Serra, el mas de la Portella, el de cal Torres de la Serra …  Els dos últims encara hi són, el de la Portella però, ja molt enrunat, al costat d’altres edificacions també molt deteriorades. També hi havia el mas d’en Plaça de la Serra, que només trobem a principis del XVII. I també el mas del Magí Mullerat de la Serra. Els Mullerat només hi són fins a finals del XVI, i després ja hi trobem els Torra, i quan hi viuen els primers Torra, el Pau i la Marianna  amb els seus 8 fills, encara anomenen el mas com el mas d’en Mullerat de la Serra. O sigui que el mas d’en Torres de la Serra havia sigut el mas d’en Mullerat de la Serra. (Els Torra a vegades surten com a Torres i a vegades com a Torra).

Les Roques des de la Serra de la Portella

Del mas d’en Fauria ningú n’ha sentit a parlar, ni ningú sap on era. Però sí sabem que hi vivien els Fauria, i que ja hi són el 1563, el que vol dir que potser ja hi eren molt abans, però no ho podem saber, perquè no hi ha llibres anteriors al 1540-50. Segurament els Fauria eren amos del mas, ja que els veïns el coneixien com el mas d’en Fauria.

 

Els últims Fauria que trobem són el Jeroni Fauria casat amb la Coloma i tots els seus fills, que eren una colla. Una de les filles era la Jerònima, nascuda el 1640, que és la que es casa amb el Magí Mestre. Treballava el Magí al mas? Potser sí. No seria el primer que es casa amb la filla de l’amo. I ja no hem trobat cap més Fauria al mas. Els fills del Jeroni devien marxar o devien morir. Els Mestre seran ara els que viuran al mas.

 

No sabem d’on era el Magí Mestre. Segurament era de la zona, ja que sabem que el cognom Mestre era present en aquest segle XVII i també a mitjans de l’anterior a Aguiló; també a Contrast: al mas dels molins de les Vinyes a Contrast, potser hi havia algun altre molí a Contrast, els Mestre que hi trobem consten sempre com a moliners de Contrast, també els anomenen del mas. També eren a Montfar, i a Argençola. I és clar, trobem el cognom Mestre al mas d’en Fauria a partir del 1667 quan els neix la primera filla, però, com ja hem dit, potser feia temps que el Magí Mestre ja treballava al mas.

 

El Magí Mestre es posa malalt i fa testament el 1692. En el testament anomena marmessor a la seva muller, la Jerònima. Alguns altres marits ho feien, no molts, però sempre juntament amb altres persones. El més excepcional, però, del Magí, és que tan sols l’anomena a ella, a la vegada que també l’anomena “curadora” dels seus fills, que vol dir que s’ha de cuidar dels fills perquè aquests són menors. I ho deixa ben clar: “ a ella sola” i que ningú ho pugui impedir: “sens impediment de  ningú”, i a més: “no vull que … sien donats curadors a mos fills, sinó que ells se regesquen del modo y manera que puguen”.

 

El Magí devia tenir en gran estima a la Jerònima, per fer el que va fer, quedava clar que només confiava en ella a l’hora de cuidar dels seus fills i decidir per ells. La fa usufructuària dels seus béns, “tots los dies de sa vida natural”. Aquesta frase la trobem en tots els testaments quan els homes deixen usufructuaria a la seva muller, i sempre afegeixen: “sempre que porti el meu nom”, el que vol dir sempre que no es casi. Però el Magí no ho diu, devia saber o confiar que la Jerònima no es tornaria a casar?

 

Quan fa testament surten tres fills, el Joan,  el Magí i la Coloma. El Joan és el gran, és el que anomena hereu, i si alguna cosa li passa al Magí, serà hereu el Joan. En el testament també anomena a la Coloma, i diu que se li doni pel casament el que li semblarà bé a la seva mare, segons la seva possibilitat. Normalment diuen: el que la casa podrà suportar.

 

Si ni el Joan ni el Magí, per la raó que sigui, no poden ser hereus, que ho siguin les seves filles, per ordre de primogenitura. Però de filla només n’anomena una: la Coloma.

 

Pels llibres parroquials podem veure que el Magí no només tenia el Magí, el Joan i la Coloma, sinó que en tenia uns quants més:

La Marianna, la Francisca, la Josepa, el Miquel, el Magí, l’Anna, la Coloma i el Joan, entre el 1667 i el 1682. Vuit!

Serra de la Portella

El Miquel devia morir perquè si no haguera sigut l’hereu. L’Anna també devia morir, perquè el 1692 tindria 14 anys, i si visqués sortiria en el testament, com surt la Coloma, que en tenia 13. Les altres filles: la Marianna, la Francisca i la Josepa, devien estar casades, o potser alguna d’elles ja havia mort. El Magí ni les anomena.

 

Ja hem comentat en altres ocasions que la mortalitat infantil era molt alta, i en algunes famílies hi feia estralls.

 

Què devia passar despès de la mort del Magí? Com podia sortint-se’n la Jerònima amb els tres fills a casa? No consta en el testament cap germà, ni d’ell ni d’ella, cap familiar pròxim que els pogués ajudar a tirar endavant.

 

Però la Jerònima, un cop mort el Magí, podia continuar vivint al mas, i se’n podia sortir, perquè el Magí, l’hereu, tenia 18 anys, la Coloma en tenia 13, i el Joan en tenia 10. I algun germà o germana de la Jerònima potser vivia amb ells a la masia. Devien tenir animals i la supervivència la tenien assegurada.

El Clot dels diumenges

El testament de la Jerònima -1699-

 

La Jerònima fa testament set anys més tard que el Magí, el seu marit. I és en aquest moment quan sabem que ella és una Fauria del mas de la Serra.

 

El que és curiós en aquest testament, és que consten més fills: el Josep, i la Joana. El Joan ja no surt, devia morir. El Magí no va morir el 1692, el seu testament és publicat el 1694. El Josep devia haver nascut durant aquests dos anys.

 

La Jerònima anomena hereu al seu fill Magí, com havia fet el seu marit. I al seu fill Josep li deixa 12 lliures “a fet de casament”, o sigui pel dia que es casi.

A la seva filla Coloma li deixa 200 lliures, “per a col·locació de son matrimoni”. Déu-n’hi-do 200 lliures. Però afegeix, sempre que ho pugui suportar la casa. O sigui, sempre que l’hereu ho pugui pagar.

 

I la Joana? D’on surt aquesta filla que es diu Joana? No és petita com el Josep, sinó que va fins i tot abans que la Coloma. I ho sabem perquè quan la Jerònima en el testament deixa hereu al Magí, si aquest no ho pot ser, anomena al Josep, i si aquest tampoc ho pot ser, anomena a la Joana i després de la Joana, a la Coloma. La Joana ja devia estar casada, perquè mentre a la Coloma li deixa les 200 lliures pel seu matrimoni, a la Joana tan sols li deixa dues lliures pels drets que pugui tenir pels seus béns.

 

La Joana no surt en el testament del Magí, ni surt en els llibres parroquials. Per què? No és el primer cas que hem trobat, a vegades veiem fills que surten en les confirmacions i en canvi no els trobem en el llibre dels bateigs. I altres que els trobem quan moren o quan es casen, però no en el bateig. Potser naixien en èpoques de molta feina, com el temps del sembrar o del segar, i si vivien en un mas, doncs no era el moment de cridar al capellà, eren lluny i la feina no podia esperar, ja ho farien més endavant, i més endavant, potser ja ningú hi pensava.

 

Els Mestre van continuar vivint al mas, el Magí, l’hereu, es va casar amb l’Agna M. (així surt escrit aquest nom en aquests anys) cap al 1705, tenia uns 31 anys, i van tenir 4 fills entre 1705 i 1711.

 

Després del Magí trobem al Joan vivint al mas, casat amb la Maria Compte, segurament del mas del Compte de Sta. Fe de Monfred. El 1721 els neix la primera filla.

 

Sant Pere de la Portella abans de que li robessin la portalada

Ara i abans, abans i ara

 

Amb els testaments ens assabentem de moltes coses, però també hi ha moltes que no acabes d’entendre: fills que no s’anomenen, les diferències en les deixes entre uns fills i altres … En fi, que aneu a saber perquè actuaven d’una manera o d’una altra, les seves raons devien tenir.

 

Estem molt lluny de les vides del Magí Mestre i la Jerònima. Ells tenien altres problemes, se’ls morien els fills, i res hi podien fer, per això en tenien tants, i no podien lluitar contra les malalties ni contra les epidèmies, els afectava a tots, fossin rics o pobres. Vivien immersos en unes vides que poc canviaven d’una generació a l’altre, la por a les morts, a la fam, a les pedregades, a les sequeres o pluges i nevades desbocades, i sempre amb l’església omnipresent, que controlava obsessivament les seves vides des que naixien fins que morien.

 

I el futur era incert en el temps del Magí i la Jerònima com ho continua sent en els nostres dies. Perquè tot d’una pot passar qualsevol cosa que ens arruïni la vida, i si no, pensem que hem estat dos mesos i mig tancats per un virus que sembla que ha vingut de l’altre cantó del món, i que ha atacat d’una manera molt virulenta a milers de persones que han perdut la vida, tot i els avanços mèdics amb què comptem.

 

Però, a diferència del temps del Magí Mestre, ara tenim vacunes que han aconseguit eliminar un munt de malalties que durant segles i segles van causar la mort de tanta i tanta gent, sobretot de molts infants, com la pòlio, la rosa, la verola, el tètanus, la diftèria, la tos ferina, el xarampió, la meningitis, l’hepatitis … i moltes altres. I fins i tot ara ja tenim unes quantes vacunes aconseguides en molt poc temps pel nou virus. Els que estan en contra de les vacunes els aniria bé conèixer una mica la història, i veure la mortalitat que hi havia amb totes aquestes malalties abans d’arribar les vacunes.

 

Angoixes i pors, malalties i morts, accidents absurds, desconcert, soledat … Ara i abans. Potser tot això forma part de la condició de l’home, i des del principi de la història de la humanitat: haver de fer front a les contínues adversitats, adaptar-se a les noves contingències, lluitar per sobreviure, i tirar sempre endavant. Perquè la vida no deixa de ser una lluita constant, ahir, avui i sempre.

 

MONTSE RUMBAU

23 de febrer de 2021

Contacta amb l'autora