JOSEP M CARRERAS

Toc d'alarma

 

            Darrerament, diverses entitats catalanes han advertit del perill que corre la llengua catalana a Catalunya. El mateix setmanari EL VALLENC se’n feia ressò en el darrer número amb la publicació dels resultats d’un estudi de la Plataforma per la Llengua a la mateixa ciutat de Valls.  El diagnòstic és d’”emergència lingüística”, atès que en una ciutat petita com és la capital de l’Alt Camp s’observa que entre el jovent, és a dir, en els patis dels tres instituts, les converses són en castellà en un 60 per cent. També la meva filla, que és professora de català en un institut de l’Alt Penedès veu amb alarma el poc ús que es fa del català fora de l’aula. Malgrat ser la llengua pròpia de Catalunya, el principal problema és la manca d’interès de l’alumnat –especialment el nouvingut- per aprendre’l. Com que es pot viure perfectament sense parlar un borrall de català, s’ha convertit en una “maria” de les que teníem quan jo estudiava. I és que una cosa és la legislació i l’altra la realitat. Per més lleis que es facin, si l’ús de català no es normalitza en les relacions socials, començant per l’escola, tenim una mala peça al teler.

            No hem d’estranyar-nos d’aquesta situació. De fet, els mateixos joves vallencs que varen contestar l’enquesta  adopten a les xarxes social uns referents majoritàriament de parla castellana. Només cal estar al costat d’un adolescent que usa el mòbil per adonar-se’n. Els referents en català representen un 1.6% a TikTok i Youtube i un 2.9% a Instagram. I si això passa a comarques, on l’ús del català té encara una certa prestància, no vull ni imaginar quina pot ser la situació a la metròpoli i a la conurbació barcelonina.

            Ja en els anys 70 dos lingüistes gironins de prestigi –Modest Prats i Albert Rosich-, advertien del perill de “llatinització” del català a la nostra societat. És a dir, en un moment en què el català sortia al carrer i el seu ús es “normalitzava” després de 40 anys de dictadura ja advertien del perill que es repetís allò que havia passat amb el llatí: tot i ser la llengua oficial i més parlada en tot l’Imperi romà va dissoldre’s en les llengües que avui coneixem amb el nom de romàniques i va acabar desapareixent. Un procés d’aquestes característiques no es produeix d’avui per demà, però sembla que ens trobem en el mateix camí. El català –com va passar amb el llatí- pot convertir-se en la llengua de les classes cultes, mentre que el poble adopta una altra llengua –el castellà- amb més incidència social.

            No cal atribuir aquest fenomen exclusivament al fet de les immigracions massives procedents de cultures diverses i que parlen llengües diverses. Els catalans hem estat els primers en claudicar de la nostra llengua pròpia per adoptar la dels nouvinguts. Molts catalans tenim encara la “síndrome de l’esclau” que adopta la llengua de l’amo i és capaç de creure que és de mala educació usar amb ells la llengua catalana, tot i ser la del país. Si no som capaços de revertir aquesta situació, tenim la partida perduda. Només una cosa ens pot salvar i és la mateixa que ha permès que el català es mantingués viu durant tres-cents anys malgrat la persecució implacable a què ha estat sotmesa.  Segons molts lingüistes, sota aquestes pressions tan dures i perllongades en el temps, el català hauria hagut de desaparèixer. Si s’ha mantingut ha estat per la tossuderia dels ciutadans que no han volgut renunciar-hi.

            La llengua és el nostre principal signe d’identitat. Potser l’últim. Els altres poden ser més tradicionals o folclòrics, però aquest ens defineix com a país. És el pal de paller de la nostra manera d’entendre el món i no el podem perdre. Recordem les paraules de Raimon: “Qui perd els orígens perd la identitat”.

ajuntament.barcelona.cat

 

 

JOSEP M CARRERAS

17 de juny 2021