JORDI GRAS

El transplantament d’úter

Aquesta vegada comentaré un article, més llarg del que acostuma a ser, aparegut a la revista en línia The Scientist, que ve a ser un resum històric del que és el transplantament d’úter, un dels transplantament més recents, sinó el més recent, intentat en l’espècie humana.

 

La idea de tractar la infertilitat causada per la falta d’un úter funcional té menys de vint-i-cinc anys. Entre les causes que poden portar a aquesta deficiència hi ha el síndrome de Mayer-Rokiransky-Küster-Hauser, en el que la dona neix sense úter però amb ovaris normals. Aquesta anomalia afecta a una de cada 4.500 dones. Altres causes que poden portar a aquesta situació és que s’hagi hagut d’extreure l’úter per altres raons, per exemple per un tumor maligne. Només als Estats Units més de 600.000 dones cada any sofreixen una extracció de l’úter per patologies diverses.

 

S’han plantejat dubtes des del punt de vista ètic, ja que el procediment posa en risc les donants d’úter, encara que també s’han obtingut òrgans de cadàvers. Per altra banda, avui en dia en molts països està regulat el procés de lloguer d’úter pel qual una dona pot tenir fills biològics encara que l’embaràs transcorri en una tercera persona. I evidentment hi ha l’opció de l’adopció d’infants.

 

Els primers experiments es van fer en ratolins cap a l’any 2003, desprès en rates, porcs, ovelles i finalment en mandrils. L’any 2013 a Suècia es van fer els primers estudis amb nou dones. Dos transplantaments van fallar però en els set casos restants l’úter va funcionar i sis dones van tenir com a mínim un fill. Al final en aquest estudi s’hi van incorporar més dones i les dades finals són: vint-i-un transplantaments, i dotze dones van tenir quinze fills.

 

El procediment que se seguia en resum era en primer lloc es creaven embrions per fecundació in vitro dels fills de la dona que anava a rebre l’úter, i es guardaven per a la futura implantació. La dona receptora se sotmetia a una llarga intervenció quirúrgica en la que se l’implantava un úter procedent d’una donant viva o d’un cadàver. Acabada la cirurgia la dona rebia tractament immunosupressor per evitar el rebuig de l’òrgan implantat. Passat un període de sis mesos es procedia a implantar un embrió en l’úter nou i al final de l’embaràs per cesària naixia el nadó. Es contemplava la possibilitat d’un segon embaràs desprès d’un període de repòs de sis mesos. Desprès d’un o dos embarassos amb èxit es retirava l’úter ja que el tractament amb immunosupressors no està exempt d’efectes secundaris.

 

Els nadons nascuts desprès d’aquest procés són normals i en l’actualitat (2020)

aquest procediment està deixant de ser experimental i ja s’està plantejant oferir-lo a tota la població que ho requereixi.

 

Encara queden aspectes sota discussió; al Regne Unit hi ha una polèmica entre els experts sobre si la sanitat pública s’ha de fer càrrec d’aquest procediment. S’està estudiant l’impacte psicològic d’aquest procés en les receptores de l’úter, i s’estan valorant les complicacions de les donants d’úter que tenen una incidència fins a deu vegades més grans que les observades en donants de ronyó o fetge.

 

La recerca no s’atura i hi ha quatre o cinc equips que estan estudiant la creació d’úters artificials per bioenginyeria. Un procés que es creu que requerirà uns 20 anys de treball.

Jordi Gras

9 d’agost de 2021