foto: tribus de la segarra

Dijous 19 d’agost, Sant Magí

Anuncien pluja, a la plaça de davant de l’església tot és a punt per celebrar la missa, hi ha uns tendals pel sol i cadires, i unes carpes, en una hi ha l’altar. Si plou, els tendals no crec que serveixin gaire.

Comença a arribar gent, molts venen de Tarragona, també arriben ciclistes, i la plaça es va omplint. Els de l’Associació de St. Magí tenen una parada amb les espelmes per posar al Sant, i les “mides” unes cintes que la gent penja als cotxes, a les bicicletes o on sigui, també hi ha goigs, llibres, cantis, i begudes. Aviat el Sant queda envoltat d’espelmes, molta gent en demanen quatre, cinc, vuit, són per diverses famílies que els hi han encarregat. Hi ha la creença que el Sant els protegirà.

Creences que venen de molt antic, i que fins fa quatre dies eren ben present a totes les cases. Ara són altres temps, però així i tot, es continuen posant espelmes al Sant.

Sant Magí, segurament és el Sant més popular de les terres tarragonines, i sobretot dels pobles del voltant que pujaven a peu i en processó per demanar pluja en temps de sequera. A vegades hi anaven només els de Sta. Coloma, altres vegades s’ajuntaven els pobles del voltant i pujaven tots junts.

Els que pugen avui perquè és Sant Magí, ja han anat primer a baix a les Fonts, a beure aigua, a agafar-ne i omplir alguna ampolla, o a posar dins la Font la part del cos on tenen mal o dolor. En l’antic llibre dels miracles que hi havia a l’església, s’hi podien trobar escrits tots els miracles que Sant Magí havia fet. Quan van arribar els monjos el 1603, ja el van trobar, la majoria dels miracles són anteriors a aquesta data, però també n’hi ha de posteriors. Els miracles arribaven quan algú bevia l’aigua o fins i tot si li barrejaven aquesta aigua amb una mica de terra de la cova on havia viscut el Sant, i sobretot els miracles arribaven si es tenia molta fe en el poder del Sant.

Després d’anar a les Fonts, la gent puja a l’esplanada de l’església i visiten el Sant, i molts també pugen a les coves. Des de dalt hi ha molt bona vista, es veu l’antic poble de Rocamora enfront, fins i tot pots distingir, sota del turó on hi ha l’antic poble, el pi de la Fou que sobresurt moltíssim enmig de tots els altres, i a la dreta també es pot veure el poble de Valldeperes. S’arriba bé fins a la cova del Sant i on, molt a prop, hi ha les restes de l’antiga ermita de la Salut, on vivia l’ermità amb la seva família, si en tenia. Però ara ja és perillós seguir més amunt i anar a l’altre cova.

 

I a les 12h es celebra la missa. Finalment l’anunci de pluja no s’ha complert, encara que els que venen de Tarragona diuen tots que allà sí que plovia.

Si normalment a la vall de Sant Magí hi ha poca gent, a l’estiu el lloc és molt visitat. Hi ha la festa de la Rosa, el dia que els de Tarragona venen a buscar l’aigua, el dia dels de Tàrrega, el dia dels de Cervera, hi ha la festa del dia de Sant Magí, i al setembre se celebra l’aplec, que és quan hi puja més gent, que ve de molts llocs.

Tradicions i creences que perduren, malgrat la racionalitat i descreença del nostre temps, perquè aquestes creences s’han anat transmetent en moltes cases de generació rere generació, fins a arribar als nostres dies. I hi ha molta gent que li agrada conservar aquestes tradicions, perquè formen part del nostre passat, de la nostra història, i de la nostra idiosincràsia.

El nostre país és el que és perquè hem sabut conservar la nostra llengua, el nostre passat, els nostres costums, i la nostra manera de ser. Una manera de ser que ens és pròpia, que ens pertany, i que volem defensar aferrissadament malgrat les dificultats i les agressions.

 

Montse Rumbau

19 d’agost de 2021