Foto:Svetlana Aleksiévitx nuvol.com

       

La pregària de Txernòbil

de Svetlana Aleksiévitx

Svetlana Aleksiévitx va néixer l’any 1948 a la ciutat ucraïnesa aleshores anomenada Stanislav i que avui es diu Ivano-Frankivsk. De pare bielorús i mare ucraïnesa ara resideix a Minsk, capital de Bielorússia. Es va llicenciar en periodisme a la universitat de Minsk i és periodista d’investigació i escriptora en llengua russa. Va patir persecució pel règim de Lukaixenko i va haver d’abandonar Bielorússia entre el 2000 i el 2011 en que va tornar a Minsk. L’any 2015 va rebre el Premi Nobel de Literatura (Viquipèdia).

 

El llibre que hem llegit, porta per títol La pregària de Txernòbil, va ser publicat l’any 1997, i fa referència a l’accident a la planta nuclear situada en aquella localitat ucraïnesa, molt a prop de la frontera amb Bielorússia, que va succeir l’any 1986. Aquell va ser un accident nuclear qualificat amb la màxima gravetat i, fins aquell moment, era el més greu en tota la història. Posteriorment, l’accident de Fukushima (2011) al Japó, va assolir també la gravetat màxima. El llibre està estructurat en forma d’un recull d’entrevistes a gent del carrer, a càrrecs públics i també als parents propers del personal que va intervenir en els primers instants de l’accident, com bombers, personal de manteniment i voluntaris.  

 

La falta de transparència pel que feia referència a l’abast i la naturalesa de l’accident pròpia del sistema soviètic va contribuir a augmentar la magnitud del desastre sobretot en els primers moments en que bombers sense cap tipus de protecció contra la radioactivitat van haver d’apagar el foc.

 

Pel fet de ser un desastre radioactiu el patiment en forma de malalties d’evolució lenta o en forma de malformacions congènites s’ha perllongat durant molt de temps. En aquest llibre només sentim la veu dels entrevistats i aquestes veus transmeten molt dolor, desconcert i fins i tot pèrdua d’interès per la vida. Molts dels entrevistats relacionen l’accident amb la caiguda de la Unió Soviètica que va sobrevenir pocs anys després.

 

Potser per aquesta raó l’autora uns anys més tard (2013) va publicar Temps de segona mà. La fi de l’home roig on repassa els darrers 20 anys de la història de Rússia i on les veus entrevistades se centren en com els ha afectat el final del règim soviètic.

 

Segurament aviat algun literat s’atrevirà a fer un relat sobre la catàstrofe de la Covid-19 que actualment estem patint.   

 

Jordi Gras

9 de gener 2022