MONTSE RUMBAU

La masia de la Portella

Serra de la Portella-Aguiló-Abans i ara-

La serra de la Portella és dins el terme d’Aguiló. Està per damunt de la immensa plana que hi ha al peu d’Aguiló, i que podem veure des de la carretera de la Panadella a Sta. Coloma, quan arribem prop d’Aguiló.

 

Per dins la serra hi ha molts camins, i no saps mai si el que agafes és el correcte, o el que et portarà a un tros.

 

En els llibres parroquials d’Aguiló, sempre surt la Serra i les seves masies. Si un no és ben bé de la zona, no s’adona de l’existència d’aquesta serra ni de la seva extensió, fins que hi ets dins.

Restes de l’antiga masia de al Portella

Una de les masies que havia sigut important i que ja hi era el segle XV, és el de la Portella. El mas surt en un capbreu d’aquest segle -1417-1426- estudiat i publicat per Gerard Carceller. Compra el mas i les terres el Miquel Anguera, i quan ho fa, el mas està mig enrunat. Consta una edificació central amb terres, possessions, camps, vinyes, deveses, arbres diversos, aigües, recs i pastures. Potser era un mas rònec, les masies que van quedar buides en morir de la pesta negra els que hi vivien.

 

En els llibres parroquials, trobem la masia a la segona meitat del 1500, perquè no hi ha dades més antigues. Els que hi viuen són els Esteva, segurament els amos del mas. Des de quan hi eren? No ho sabem.

 

Jaume Esteva i Joana:

-6 fills entre 1570 i 1589-.

 

Jaume Esteva i Anna:

-7 fills entre 1602 i 1622-

 

Jeroni Esteva i Anna:

-5 fills entre 1632-1646-

 

Jeroni Esteva menor i Agneta:

-6 fills entre 1656-1668-

 

Jaume Esteva i Isabet:

-4 fills entre 1703 i 1711

La Maria, l’Anna, el Mariano i la Teresa.

El Mariano devia morir, perquè no l’hem trobat vivint al mas.

 

El 1733 apareix el cognom Segura, el Pau Segura està casat amb l’Agna Maria Esteva: 4 fills entre 1733 i 1746. Tres noies i un noi.

I el 1736 apareix el de Tutusaus, el Narcís Tutusaus està casat amb la Rosa Esteva: dues filles i un fill entre 1736 i 1742. Potser van marxar, o potser no van tenir més fills, perquè ja no els tornem a trobar.  

 

I el 1783 apareix el cognom Ibañes, el rector la primera vegada que l’escriu posa: Ivanÿes, devia ser la primera vegada que el sentia. El Joan Ibañes consta casat amb la Maria Segura. Els Ibáñez encara avui dia són els amos de l’antic mas i de les terres.

 

Els cognoms de la Masia:

– Esteva : ja hi són el 1570 fins a mitjans del 1700.

– Segura

– Ibañes : a partir del 1783.

 

La masia rep diversos noms:

Masia de la Portella

D’en Esteva

De la Serra.

CalTorres de la Serra. Detall del que devia ser el nucli primitiu, com una casa forta segurament.

El mas és abandonat el 1850. La raó: Cridaven a files. El segle XIX és un segle de guerra permanent, tant a l’interior com a les colònies, i es va establir el reclutament com a mètode més ràpid i eficient. I es va imposar el sistema de Quintes. Cada província havia d’aportar un nombre de joves proporcional a la seva població, que eren sortejats entre el total de joves d’una determinada edat. La llei contemplava la possibilitat de substituir els quintats per voluntaris, comprant el dret de substitució.

Tal com expliquen els amos de la Portella, el 1850, des de la província de Tarragona no es podia substituir el quintat. Mentre que a la de Barcelona, sí que es permetia.

Per això, en un tros que tenien al pla, al cantó de Bellmunt, que estava a la província de Barcelona, els Ibáñez hi van construir una casa, i van anar-hi a viure, abandonant l’antic mas de dalt la Serra. L’hereu, com que constava que vivia a la província de Barcelona, ja no va haver d’anar a cap guerra. Aquests reclutaments van arribar a provocar a Catalunya fortes revoltes, les famílies es negaven a entregar els seus fills, sabien que anaven cap a la mort.  

 

Bellmunt de Segarra amb el Pirineu nevat al fons, des de dalt la serra de la Portella, fotografia amb teleobjectiu.

Els Ibáñez continuen avui dia menant les terres de la família tant les del pla, com les de dalt la Serra. Ara, però, amb tractors i immenses màquines de segar, i segurament amb molts més trossos cultivables que no tenien abans, i que deuen haver guanyat desbrossant boscos. Viuen ara a Sta. Coloma, però continuen anant a la casa del pla que van construir el 1850. Des de dalt la serra de la Portella es pot veure la casa que van construir al pla.

De l’antiga masia, tan sols queden dempeus les restes de les seves parets, que mostren el seu gruix, i els murs que tancaven el pati. Pel que queda t’adones que havia de ser un mas molt gran. Al costat de l’antic mas hi ha altres edificacions. Una altra casa molt a prop també enrunada, i seguint el camí que passa per davant, tres o quatre cases adossades, i un altre enfront, a l’altre cantó del camí. Si l’hereu es quedava a viure a la casa pairal, altres fills o familiars ocupaven les cases que hi havia a prop. Més tard, però, les cases les devien ocupar masovers, jornalers o pastors. En aquestes cases, que no estan encara enrunades, hi van viure fins als anys 50-60 del segle XX.

L'església de St. Miquel de la Portella dins del bosc ja molt enrunada, molt a prop de l'antiga masia de la Portella.

Molt a prop de la masia de la Portella hi ha, dins del bosc, la petita església romànica de St. Miquel de la Portella, amb la portalada arrencada perquè la van robar, sembla que el 2008. I en van robar les pedres perquè hi havia un element que feia aquesta portalada única. Era un relleu petit, esculpit a la part alta, on hi havia una cara amb dues mans, era l’arcàngel St. Miquel, que tenia en una mà les balances per pesar les ànimes, i amb l’altre, una llança amb la qual punxava un dels dos dimonis que apareixien també esculpits. És un relleu molt senzill, fet per un escultor potser de la zona, però que té molt valor perquè és l’únic relleu on apareix l’Arcàngel fent a la vegada les dues escenes descrites. Només s’ha conservat la mateixa escena en un retaule de Roda d’Isàvena que està actualment al Museu d’Arts decoratives de París. L’església en l’actualitat està ja molt ensorrada.

 

El topònim de la Portella apareix ja citat al s. X. L’església apareix documentada al segle XIII.

 

Fins als anys 60 del s. XX, l’església encara acollia els veïns de la zona. Les noies d’Aguiló i de les masies encara habitades, anaven a cantar els goigs a la missa que es feia per la diada del Sant, el 29 de setembre. També s’hi feien aplecs, una missa al matí, es dinava sota dels arbres i a la tarda hi havia ball.

La gran plana que hi ha al peu de la Serra de la Portella, a la dreta hi ha el poble d'Aguiló, al fons es pot veure la muntanya de Montserrat.

En els llibres parroquials, la primera vegada que l’hem trobat és el 1640, quan s’hi casa una filla del Jaume Esteve i l’Anna del mas de la Portella, la Caterina.

I el 1645 es casa una filla de cal Torres de la Serra, la Maria, filla del Pere i la Maria, es casa amb el Jaume Rossanes de Vallespinosa.

I el 1650, es casa la Magdalena, filla del Jeroni Esteve del mas de la Serra i l’Anna, es casa amb el Jaume Joan Albareda de Carbassí.

 

Des de les cases de cal Esteva, hi ha una vista impressionant, es veu tota la plana amb les Roques, més enllà la Pobla i Montserrat al fons, i a l’esquerra de les Roques, Contrast i Argençola.

I a l’altre cantó, les cases de cal Plaça, Talavera al fons, i més a la dreta, Bellmunt i el Pirineu al fons.

La masia es trobava en una situació privilegiada.

 

La masia de cal Torres de la Serra, està més enllà de l’església de St. Miquel, i des d’aquesta la masia es pot veure la de la Portella. Un camí uneix els dos masos.

 

Camins rurals que havien de ser força concorreguts pels veïns de les masies quan estaven habitades: el mas de la Portella, que ja hem dit que hi havia més d’una edificació, cal Torres de la Serra, el mas d’en Plaça de la Serra, i el mas Fauria de la Serra, que no se sap on era, i potser algun més que ja no va arribar als segles quan ja tenim notícies dels altres. Ara, tot és silenci, cases ensorrades, i les que no ho estan no tardaran gaire a caure. Els pagesos són pràcticament els únics que van amunt i avall dels camins, perquè continuen treballant les terres que ja havien treballat els seus avantpassats.

 

La natura, indiferent a l'activitat de l'home, segueix el seu curs

 

 

MONTSE RUMBAU

5 de febrer de 2022

fotografies del març de 2020

Contacta amb l'autora