Menu
Mai l’oblit
A Twiter, cada dia hi trobes una piulada d’“Auschwitz Memorial”, amb una fotografia d’una persona que va morir en aquest camp de concentració. Hi diu de quin país era, on va néixer, a quin any, i quan va morir. N’hi ha de totes les edats, i també molts nens, alguns amb tan sols uns mesos de vida. Cada dia hi ha una persona diferent amb la seva fotografia. Van morir assassinats, afusellats o tancats en les càmeres de gas.
Les fotografies són d’abans de l’horror que els va tocar viure. Cares rialleres, plenes de vida, de somnis, d’il·lusions. Molta gent jove, molts nens. Milions de persones que van morir per la bogeria d’uns quants. Potser algun d’ells haguera pogut arribar a premi Nobel, o a ser un gran escriptor, o haver inventat un medicament clau dins del món de la medicina, potser un era mecànic, un altre empresari, un altre botiguer, vivint amb les seves famílies i veient créixer els fills. No van tenir cap oportunitat. L’horror més bèstia i més brutal de la civilització humana la van viure ells, i va tenir lloc en ple segle XX.
Veient cada dia una d’aquestes fotografies, penses que hauríem de fer el mateix amb la gent que van haver de marxar del país acabada la guerra, i els milers i milers que van morir en els camps on els van tancar un cop van passar la frontera, o els que van morir més tard també en camps de concentració dels alemanys, i els que van sobreviure però ja es van quedar per sempre vivint a l’exili i no van ja tornar mai més.
Milers de persones de tota mena i de tots els oficis, també intel·lectuals, exiliats. El país va quedar devastat, empobrit, i amb un descens demogràfic brutal.
El 18 de febrer, es va fer un homenatge a Perpinyà als exiliats de la Guerra Civil. Tres historiadors catalans: Jordi Oliva, Martí Picas i Noemí Riudor, van descobrir una de les fosses comunes més grans de la Guerra Civil, situada a Perpinyà. S’hi van enterrar, sobretot, internats als camps d’Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès, que van morir en hospitals de la capital del Rosselló.
La recerca d’aquests historiadors ha permès documentar el nom de 841 exiliats republicans que van ser enterrats de l’Oest de Perpinyà, on hi ha un petit monòlit amb una inscripció:
“A la memòria de tots els qui a l’exili han trobat la mort”.
En l’homenatge del 18 de febrer, es va desplegar una pancarta amb el nom de totes les persones inhumades a la fossa comuna del cementiri. Hi van assistir gent d’arreu dels Països Catalans, i l’ex-Conseller de Cultura, Lluís Puig Gordi, exiliat a Bèlgica, i el 131è President de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Torra. També el director de la Casa de la Generalitat de Perpinyà, el director general de Memòria Democràtica, el director general del Memorial Democràtic, i el director del Museu Memorial de l’Exili.
L’acte ha estat convocat pels historiadors que han realitzat la recerca conjuntament amb Associacions del Rosselló, i ha comptat amb l’adhesió d’un munt d’entitats culturals del nostre país, entre elles: l’Associació Cultural Baixa Segarra.
Ens alegrem de l’adhesió de la nostra Associació. A Sta. Coloma ja vam homenatjar els que van morir en els camps de concentració alemanys. Davant de les cases on van viure hi ha una llamborda amb el nom i la data del naixement i la mort, i el nom del camp on van morir. Aquestes llambordes estan en moltíssimes ciutats d’Europa, en algunes estan al llarg de tot un carrer perquè els que van morir eren jueus que vivien tots a les cases d’aquest carrer.
Recordant el dia que es van posar les llambordes a Sta. Coloma davant de cada casa, els que érem allà presents, no oblidarem mai l’emoció i la tristesa que vam sentir amb la cançó de bressol que el Joan i la Roser Mestre van interpretar. La cançó era de l’escriptora i compositora jueva Ilse Weber, i la va cantar al seu fill petit mentre el portava a coll quan els dos entraven a la cambra de gas d’Auschwitz.
Els tres historiadors que han organitzat l’acte al cementiri de Perpinyà, assenyalen que caldria consultar els llibres dels altres cementiris de la capital del Rosselló, per trobar molts més exiliats enterrats.
En aquesta recerca es parla de tres camps: Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. Però n’hi havien més.
El Josep Niubó, veí de Sta. Coloma, que ja fa uns anys que ens va deixar, explicava que quan van entrar els nacionals, moltes famílies van tenir por perquè sabien que en molts llocs hi entraven amb els moros i que aquests feien moltes barbaritats. Per això els seus pares, l’avi i ell, que aleshores tenia 10 anys, van marxar cap a França. Era el 13 de gener del 39, l’endemà ja van entrar els nacionals al poble.
Un cop a França, els van separar, al pare el van tancar en el camp de concentració de St. Ciprien, prop de la frontera. L’avi, la mare i ell van agafar un tren i els van portar a Oloron Sta. Maria, a 100 Km de l’oceà Atlàntic, a la zona d’Aquitània, ben lluny d’on estava el pare. Allà els van posar en una antiga fàbrica on no hi havia llits, ni hi havia res. La seva mare va fer unes màrfegues amb fulles de moresc. Amb ells hi havia milers de persones. El Josep recorda que de menjar no els donaven pràcticament res. Ell va agafar unes febres i el van portar a l’Hospital de Pau on hi va estar dos mesos, almenys allí li donaven llet i podia menjar. Quan feia 8 mesos que eren a França, els van comunicar que el pare havia mort d’una gastero-enteritis, el document estava firmat pel cap de medicina de l’Hospital militar de Perpinyà. Va morir a 45 anys, no havia anat a la guerra perquè era massa gran. A més del seu pare, en van morir d’altres que també eren de Sta. Coloma. La majoria van morir per la mala alimentació i perquè l’aigua no era potable. Un cop mort el pare, van decidir tornar al poble.
El Josep, amb 10 anys, recordava perfectament com els van tractar els francesos: com a bestiar.
El pare del Josep és un exemple més dels molts que van morir en els camps de concentració de França, un cop van travessar la frontera.
La recerca dels tres historiadors ens ajuda a no oblidar el nostre passat, i ens recorda el que van haver de viure milers i milers de catalans que van marxar a l’exili, després de tres anys de guerra, tancats en camps de concentració, maltractats i abandonats a la seva sort.
Montse Rumbau
25 de febrer 2022
