MONTSE RUMBAU
El poble de les catorze cases
-Esblada, primera part-
Entre Sta. Perpètua i Querol hi ha una petita església amb l’antiga rectoria al costat, i enfront, un poble que tenia 11 cases i que baixa suaument cap avall fins arribar a uns plans, i tres masies pels entorns que els veïns les comptaven com si formessin part del poble.
Entre unes i altres: 14 cases.
I més enllà, direcció a la Llacuna, hi ha la Vall, amb terres de conreu i amb moltes més masies.
Aquest poble i totes les masies de la Vall tenen un nom: Esblada. Un nom conegut pels veïns de Sta. Coloma i Querol, perquè fins els anys 50-60 encara hi vivien, tant a les cases del poble com a les masies, i en algunes de les masies de la Vall encara hi viuen ara. I també era conegut perquè l’antiga rectoria va ser durant els anys 70-80, un restaurant, portat als primers anys pels de cal Gol, que van abandonar la seva casa del poble per anar a viure al pis de dalt de la rectoria. Ara hi ha un cartell on hi diu Vinateria.
Les cases es poden veure encara avui dia, però ja estan molt ensorrades. Entre l’església i el poble, hi passa la carretera que va cap a la Llacuna. Les cases del poble comencen a partir de la carretera i van baixant cap avall.
Al poble hi ha dues cases molt grans, una és a la part alta, i es pot veure la paret posterior plena d’heura i també la lateral. Aquesta casa era cal Gené.
A la segona meitat del segle XIX hi vivia el Magí Gené i la Rosa Ferrer, ella de Querol.
Sabem que van tenir sis fills entre 1881 i 1893, el Pere Joan, la Francisca, el Pere i el Joan, la Maria i l’Hortènsia.
(només s’han conservat els llibres parroquials d’Esblada a partir de la segona meitat del segle XIX)
l’altre casa gran està a la part baixa del poble i és cal Vivó, aquesta encara es veu força sencera, bé almenys les parets, que són ben altes, encara s’aguanten dretes. El 1884, sabem que hi vivien el Pelegrí Vivó i la Caterina Reventós, ella de Torrelles de Foix, van tenir una filla, la Maria, però potser en tenien d’altres nascuts en dates anteriors que no tenim.
L’escola
Fins a mitjans dels anys 50 hi va haver escola, estava a la planta baixa de la rectoria. El pati estava tancat per un mur, i en aquest pati era on hi havia hagut l’antic cementiri. En aquells anys hi havia dues germanes que feien de mestra, una ensenyava a l’escola de Querol, i l’altre a l’escola d’Esblada.
Dues Festes Majors
A Esblada celebraven dues festes majors, i els balls es feien a la plaça del poble. Per davant de l’església, i travessant la carretera, hi ha un corriol que passa pel costat de cal Gené i que va baixant. Passades les restes de cal Gené, es veu la plaça, i a la dreta i ha cal Gol, es veuen encara les parets, el marc de la porta d’entrada, les finestres, i el que sembla que era un antic forn, o una llar de foc, el seu estat ruïnós fa que no t’atreveixis a veure què era exactament. Al costat de la porta d’entrada hi ha amb una placa on hi posa Verdaguer, el nom que devia tenia la plaça, que està just davant de la casa. Aquesta plaça, que per cert no és que sigui gaire gran, era on feien els balls de les festes majors.
Al costat de cal Gené i de cal Gol, a l’altre banda del caminet, hi ha les restes de parets totes cobertes d’heures, dels antics coberts, corrals i pallisses que devien pertànyer a algunes de les cases.
El caminet va baixat fins arribar a baix de tot del poble, on hi ha un camí rural força ample. I més enllà pel camí ample, hi ha la font de les Estries, i una bassa que servia de safareig al costat, i on les dones d’Esblada hi devien passar hores rentant i explicant-se els últims rumors.
Dins del poble també hi havia un font, del Clot? Estava per davant de ca la Cinta i rajava aigua d’un canó. Sembla que ja fa temps que està perduda i que no raja aigua. Diuen que l’aigua de la font de les Estries era més bona.
Les cases que eren a la part de baix del poble: cal Vivó, cal Mestre i can Ton Sensarich. Cal Vivó estava davant de cal Mestre.
I davant d’aquestes cases, i a l’altre cantó d’aquest camí ample, també hi ha restes de murs coberts d’heures, devien ser els coberts, les pallisses i els corrals.
Cal Gol
No hem trobat en els llibres parroquials cap cal Gol. Però sí que hem trobat cal Gual. Podria ser que sigui la mateixa casa?
A cal Gual, el 1881, el Josep Gual i la Maria Armejach de Viladeperdius, tenen a la Teresa. El germà del Josep, el Magí, casat amb la Francisca Cunillera, tenen el 1888 el Joan. Vivien a la mateixa casa? No ho sabem.
Podria ser que els de cal Gol es diguessin Gual i que amb el temps la casa agafés el nom de cal Gol, com a nom abreujat?
La Rosa Solé que va viure a cal Augé fins els 18 anys, diu que no hi havia cap Gual a Esblada.
Les cases del poble
Les que tocaven a la carretera:
Cal Magí Gol, cal Jan i cal Gené.
Més avall: ca la Cinta, i Cal Benet.Cal Gol, a la plaça.
Cal Pep Cendra també donava a la plaça.
Les que donaven baix al poble:
Cal Jaume, cal Mestre, cal Vivó i cal Ton Senserich.
També hi havia hagut cal Ratat i cal Calero, encara que devien canviar de nom perquè a la segona meitat del segle XIX i fins mitjans segle XX, ja no les trobem.
11 cases, i amb les tres masies: Cal Augé, cal Prats i ca la Jana: les 14 cases.
De què vivien?
La zona és muntanyosa i amb molt de bosc, els veïns del poble d’Esblada tenien poques terres. Els horts estaven més avall del poble, a prop del torrent d’Esblada que desemboca al Gaià. Han quedat els noms d’alguns d’aquests horts: els horts del Benet, els horts de la Marra, els horts del Navarro …
Tenien ramats i també havien de viure del bosc. Devien fer carboneres, i devien vendre feixos de llenya i carbó, com feien també els veïns de Sta. Perpètua, venent-los als forns de Sta. Coloma, i potser els d’Esblada, venent-los també als forns de la Llacuna. També havien de vendre bolets quan n’era el temps, i també cargols.
A les cases segur que tenien gallines, conills, i algun porc a la soll, i ramats de bens i cabres. També arbres fruiters, algunes vinyes i devien treballar els pocs camps que tenien. També devien viure de la caça, com feien la gran majoria de la gent dels pobles i masies dels voltants. La caça havia de suposar un suplement alimentari important, segons en quines èpoques de l’any.
I la gent també pescava. Ara ens pot costar d’entendre-ho, perquè ja no veiem peixos al Gaià, ni als seus afluents. Però els veïns de Sta. Perpètua, tant els del poble com els de les masies, ho feien, també els de Pontils.
Un toll peixer
El riu Gaià no queda lluny del poble d’Esblada, i hi havia un toll peixer on hi anaven els veïns. Els tolls peixers eren petits recers d’aigua on era fàcil pescar peixos. La Carme Junyent que vivia a Cortadelles, masia que estava a la serra de la Brufaganya, però prop del cantó d’Esblada, explicava que abans d’arribar al pont dels Quatre Ulls, prop de Querol i anant direcció a can Camadall, n’hi havia un de molt gran, i potser per ser tan gran, deia que era molt conegut.
Explicava que n’hi havia un altre prop del mas d’en Gol, una masia que estava més avall de cal Cortadelles. Hi ha dues rases, deia la Carme, la del Quer i la del Voltor, les dues baixen de la serra de la Brufaganya, i les dues s’ajunten en el toll peixer. Era a prop on els de cal Gol hi tenien l’hort. La rasa del Quer, venia de la font de cal Pilot, cap a St. Magí, i la costa del Llop, i anava baixant fins ajuntar-se amb la de Voltor. (en el llibre “la vida rural a la serra de la Brufaganya i el seu entorn”, es parla del mas del Quer i del mas Voltor).
Cal Gol
El cal Gol que parlava la Carme Junyent, és la masia que hi ha més avall de cal Cortadelles.
Fa pocs anys encara estava prou sencera, és una masia gran, que està en una gran esplanada, amb la porta d’entrada dovellada, el que fa pensar que la masia havia de ser antiga. Darrera del mas, hi ha una paret amb unes espitlleres molt llargues i molt a prop les unes de les altres. En temps de la guerra civil hi vivia una matrimoni amb deu fills, i la Carme explicava que amb tanta colla vivien molt precàriament. Cap a finals de la guerra, quan els soldats republicans es retiraven i avançaven els nacionals, la família es va refugiar uns dies en una cova que coneixien i que quedava amagada i era difícil de trobar.
Albareda – Aubareda
Seguint el camí rural que passa per davant de les cases inferiors del poble, s’arriba a Albareda, un conjunt de cinc cases, ara ja enrunades.
A Albareda hi vivien els Senserich. Eren quatre germans:
El Ramon, el Josep, la Teresa, la Paula i la Catalina.
Els pares: l’Isidro Senserich Escofet i la Maria Benach.
Les cases:
– Casa Senserich d’Albareda-Aubareda. Hi vivia el Ramon Senserich, i l’Emilia Brichs de Torrelles de Foix. Tenien quatre fills entre 1880 i 1888: El Pau, el Josep, el Martí i l’Antonio.
– La casa “Les Ànimes” també dita del Josep Senserich
Aquí hi vivia el Josep, el germà del Ramon, casat amb la Rosalia Batet de Montagut.
Si el Ramon tenia quatre fills, el Josep va tenir quatre filles, entre 1883 i el 1887, una se’ls va morir: l’Àngela, la Filomena, la Filomena, i l’Antònia.
També hi vivia en aquesta casa una altra germana Sensarich, la Teresa, casada amb el Mateo Ferrando de Montagut. El 1880 els neix el Pau.
Cal Sendra d’Albareda
Sabem que hi vivia el Josep Sendra i la Rosa Bartolí-Bartrolí de la Cirera (el 1889 consta de Llorach)
Tres fills entre el 1881 i el 1889, el Josep, el Magí i el Salvador.
El Josep Sendra consta com a propietari.
Cal Qué d’Albareda
Aquí hi viu el Magí Bargans i la Teresa Ferrant, els dos de Montagut.
Consta que els avis són veïns d’Esblada, el que vol dir que devien viure junts.
El Magí i la Teresa tenien dos fills: el Josep, nascut el 1889 i el Vicent, el 1891.
I Cal Jepillo d’Albareda
Hi vivia el Fèlix Mateu i la Maria Batet, els dos de Montagut, com els que vivien a cal Qué.
Tenien dues filles:
La Rosa, nascuda el 1891, i l’Elvira, el 1893.
Dues cases on vivien els Senserich, el que fa pensar que les dues cases devien ser de la família, i segurament des de feia temps, ja que s’anomenen com ells.
Una on vivien els Sendra, i se’ns diu que el Josep Sendra és propietari, el que vol dir que la casa era seva i que devia tenir un nombre segurament important de terres pròpies.
I cal Qué i cal Jepillo, de qui devien ser? Dels Senserich, dels Sendra? Els que hi vivien feien de masovers per alguna de les dues famílies? Crida l’atenció que els de cal Qué i els de cal Jepillo fossin tots de Montagut, com també ho era la dona del Josep Senserich.
La Paula Senserich, una de les germanes Senserich, estava casada amb un Sendra, i vivien a cal Fidel, també anomenada Bergalló i també Violó. El 1880 els va néixer el Marcelí. La Paula s’havia casat amb un Sendra veí seu d’Albareda?
Sembla que a Albareda, tan sols una casa era habitada als anys 50-60 del segle XX, les altres ja s’havien mig ensorrats.
Maten al pare dels germans Senserich
Els pares dels Senserich eren, com hem dit més amunt, l’Isidro Senserich Escofet i la Maria Banach. El 18 de juny de 1879, troben, a les 3h de la tarda, a l’Isidro mort al terme de Querol. Tenia 63 anys. El rector escriu que va morir violentament.
Qui el devia matar? I per què?
Per robar-lo?
Portava diners al damunt?
Venia de fer algun tracte? Havia venut un ramat?
No ho sabem.
La Collada
Més avall d’Albareda, més ja cap a Querol, hi ha la Collada on hi ha una altra masia, amb aquet nom. Sembla que aquesta també està ja enrunada, tot i que no fa tants anys hi vivia un pastor, en Joan Senserrich Sendra, dos cognoms típics de les famílies d’Esblada: els Sendra i els Senserich.
El Joan vivia sol, acompanyat tan sols per tres gossets i dues cabres, sense llum ni aigua. Hi ha un reportatge del 2009 molt interessant titulat: “L’últim habitant”.
https://www.youtube.com/embed/6SYMz7uvO5E
El Joan Senserich havia nascut el 1926, i quan li van fer el reportatge, tenia 83 anys.
Alguns veïns de Querol parlaven d’ell, un home solitari, que feia de pastor, i havia viscut amb la mare, un germà i una germana, quan aquests van morir va ser quan es va quedar sol, i ja no es va moure de la Collada. Prop de la masia hi ha una font. Tenia un dipòsit gran on recollia l’aigua de la pluja. Portava un hort i plantava patates, però quan li fan el reportatge ja no hi treballava. Explicava que tenia un nebot que vivia a Oliana i un cop al mes li portava menjar. Deia que a ell no li faltava res, i que vivia bé, sol i enmig de la natura.
Veure aquest Joan Senserich vivint en aquestes condicions, és com tenir al teu davant el final de tota una època, que va provocar la desaparició de molts pobles i de moltes masies, com li va passar a Esblada. Uns pobles i unes masies que fins els anys 50-60 hi vivien els veïns, fent festes majors, relacionant-se uns amb els altres, treballant la terra i vivint sobretot els d’Esblada dels ramats i dels boscos. Com els Senserich a Albareda, i els que vivien a la Collada.
L’Albareda pertany a Esblada, i la Collada a Querol. L’hem posat en aquest escrit perquè els d’Esblada parlen de l’Albareda i també de la Collada, el que vol dir que devien considerar el mas més o menys pròxim a ells, encara que depengués de Querol.
Pastor ferit d’una ganivetada al mas de la Collada
La baralla va ser entre dos pastors: l’Antoni Casany Tutusaus i l’Ambrosio Navarro Conseca. Què devia passar entre ells? Perquè es devien barallar? L’Antoni Casany amb el bastó, va pagar a l’Ambrosio, i aquest, amb el seu ganivet va ferir a l’Antoni. La pica-baralla devia ser seria. Va passar a mitjans de març del 1926. (M. Isabel Berenguer. “Fil de la Memòria” P. 171)
L’Antoni era d’Esblada, fill del Llorens Casany, de Marmellà, i de la Maria Tutusaus Gomà, d’Esblada, i vivien a cal Fidel també anomenada cal Bargalló o casa Violó, on també hi vivien el Fidel Sendra i la Paula Senserich. Quan hi va haver la baralla, l’Antoni tenia 42 anys.
Sabem que hi havien els horts del Navarro, potser eren d’aquest Navarro, o potser de la seva família.
