Manuel de Pedrolo (l’Aranyó 1918-Barcelona 1990) ocupa un lloc de primer nivell en la literatura catalana de la segona meitat del segle XX, tant per la quantitat de pàgines produïdes: unes 20.000 en 128 obres publicades, com per la multiplicitat de gèneres que va conrear: poesia, teatre, narrativa i contes, com, en definitiva, per la quantitat ingent de lectors que va tenir. També va escriure als diaris i va fer traduccions al català de l’anglès, el francès i l’italià. Va rebre molts guardons, només citarem el Premi Serra d’Or (6 vegades), el Sant Jordi i el d’Honor de les Lletres Catalanes. La major part de la seva activitat literària es va produir durant el règim franquista raó per la qual va ser sovint víctima de la censura i que el va portar, fins i tot, davant del “Tribunal de Orden Público” acusat de “escándalo público”. L’obra que hem llegit va ser editada l’any 1974, quan l’autor ja dirigia la mítica col·lecció La Cua de Palla de novel·la negra. L’edició que hem llegit és de l’any 2018 i compta amb un pròleg i un epíleg que ajuden a posar l’obra en el seu context històric.

Algú que no hi havia de ser és una novel·la de lladres i serenos que presenta el tret original de que es fa des de la perspectiva dels delinqüents. Tota l’acció gira al voltant de l’atracament d’un banc a la ciutat de Barcelona. No direm gaires detalls perquè la gràcia d’aquest gènere literari és sorprendre al lector. Trobem els elements típics de la literatura de Pedrolo, imaginació trencadora de tòpics, erotisme que a vegades ens ha semblat embafador, però que fa quasi 50 anys deuria irritar molt a la censura, tot dins l’embolcall d’una alta qualitat literària. Majoritàriament ens ha agradat i la seva lectura ens ha atrapat. De manera subtil al final ens presenta l’entorn de repressió política del tardofranquisme i la necessitat de lluitar per recuperar la llibertat.