MONTSE RUMBAU
Pedres, muralla, cases, un poble clos
Tenim relativament a prop de Sta. Coloma un poble excepcional, petit i emmurallat, es diu Montfalcó murallat. És a la Segarra, pertany a les Oluges, i està a prop de Cervera.
Qui no hagi visitat encara Montfalcó murallat, hi ha d’anar, la seva visita no deixa a ningú indiferent. És un poble únic, inexpugnable gràcies a la seva situació i a les seves muralles. Segurament no tenim al nostre país cap altre exemple tan clar de vila closa medieval, que hagi persistit fins avui dia amb la seva estructura primigènia, tant exteriorment, amb les muralles, com interiorment amb les cases, els carrers i la plaça.
El poble és dalt d’un turó, envoltat per l’altíssima muralla, algunes parts superiors es veuen ja deteriorades, però el lloc on el mur és més impressionant és on es recolza l’absis de l’església, que fa l’efecte d’un estrany vaixell desafiant un possible enemic, enmig d’un paisatge segarrenc, de camps conreats i marges que delimiten petites feixes amb ametllers o oliveres.
El castell de Montfalcó fou construït al segle XI, quan el comte de Berga, Bernat, repoblà la zona propera al riu Sió: les Oluges, Malgrat, la Prenyanosa i Montfalcó. Es creu que a Montfalcó hi haguera pogut haver una fortalesa musulmana, i que el comte Bernat, un cop conquerida la devia engrandir. No se sap exactament quan es van construir aquestes muralles tan impressionants.
L’entrada dins del recinte, constava de dues portes, la primera donava a un espai ampli on hi ha un pedrís tot al llarg de la paret, a l’esquerra hi havia la segona porta, encara es poden veure els forats per encaixar la barra per tancar. Aquesta porta no dona directament al poble, sinó que per entrar-hi has de girar totalment cap a la dreta i seguir una pujada que va a la plaça. Les dues portes i la seva disposició asseguraven una dificultat a l’hora de voler entrar l’enemic.
La plaça és l’espai més ampli del poble, on hi ha un pou, un cup, i una cisterna que recull l’aigua que encara avui dia és per a tots els veïns. A la plaça hi donen algunes cases. La que hi ha a l’esquerra entrant, amb forma d’un gran casalot potser havia sigut l’antic castell.
Des de la plaça, entres a un carrer ple de voltes i arcades, amb les cases al cantó de la muralla, que estan construïdes al seu redós. És l’únic carrer llarg del poble que va seguint fins que torna de nou a la plaça.
A més d’aquest carrer n’hi ha algun altre, com el que va a la façana de l’església, un altre que surt d’aquest i va a una casa, i encara algun altre.
Sota les cases hi ha els cellers. Als afores del recinte hi ha restes de construccions del que devien ser els antics corrals i estables. I a la muralla s’hi ha fet alguna obertura i alguna porta en temps posteriors, per facilitar l’entrada dins del recinte. També sembla que hi havia cases fora, recolzades a les muralles.
Encara avui dia es pot veure el forn comunal, on tots els veïns anaven a coure el pa. El forn està sota d’una gran volta, i recolzat a la paret hi ha un pedrís, amb pedres grans al damunt que es veuen gastades com si durant anys i segles hi haguessin pastat damunt.
Passejant per aquests carrers i carrerons et sents transportat a altres èpoques, èpoques on calia viure protegit per muralles, amb la por de ser atacats, quan l’enemic, durant molt de temps, eren els sarraïns, i també altres lluites, com la guerra civil del segle XV, la dels Segadors, i la del 1714.
Ara sembla que tan sols hi viuen en dues cases. N’hi ha dues d’allotjament rural, i un restaurant, on es menja molt bé, i des dels balcons pots veure la plaça. Però al poble hi havien viscut moltes famílies a les cases que encara es veuen i en les que ja no hi són. La vida no devia ser fàcil vivint tancats dalt del turó. Les dones havien d’anar als horts que havien d’estar lluny, prop del Sió i la riera de Vergós, on també hi havien d’anar per rentar la roba.
Ni tampoc havia de ser fàcil viure tanta gent en un recinte tan tancat i petit. Raons entre veïns? Discussions? Rancúnies entre algunes famílies? Segur que sí, però potser també relacions estretes entre uns i altres, ajudant-se en moments difícils o simplement en el dia a dia, complicitat amb tants anys de veïnatge, casaments entre algunes de les famílies … Segur que una mica de tot, moments bons, i moments dolents, com a tot arreu, agreujats però segurament a Montfalcó murallat. El poble que ara ens resulta atractiu i excepcional com a model de vila closa, potser no resultava tan atractiu en altres temps pels seus veïns.
Visitant pobles del nostre entorn, sempre penses en França, on tenen tan de respecte pel seu patrimoni, i on saben cuidar-lo. Nosaltres no en sabem, tenim elements valuosos, però que no interessen i no es cuiden, o no hi ha diners per fer-ho. Montfalcó és un lloc únic, i tot i que no es veu deixat, podria estar molt més ben conservat, hi ha trossos de muralla que estan molt deteriorats, i cases buides i abandonades, i algunes amenaçant ruïna. I penses que hi hauria d’haver diners per Montfacó.
És veritat que a Catalunya, 20.000 milions nostres marxen cada any cap a Espanya i ja no tornen, i que si aquests diners es quedessin a casa nostra, podrien anar a sanitat, educació i també n’hi hauria per patrimoni. No podem disposar a casa nostra dels nostres propis diners, per tant, aquests estan limitats. Però moltes vegades veus que per segons que sí que n’hi ha.
El que s’ha conservat durant segles no pot ser que es vagi deteriorant justament davant dels nostres ulls, i que no puguem fer-hi res. Encara sort que a la nostra societat hi ha grups, associacions, o iniciatives que intenten preservar alguna part del nostre patrimoni, d’una manera totalment altruista, encara que no poden arribar a cap projecte de gran envergadura.
Però no n’hi ha prou. I mentrestant molt del nostre patrimoni es va degenerant o perdent. Ben a prop tenim la petita església romànica de Sta. Fe de Monfred, no fa molt, la porta estava oberta i havien fet foc a l’interior. El pou del gel, que en algunes poblacions l’han recuperat, s’ensenya, i s’hi pot baixar, el que tenim a Sta. Coloma qualsevol dia s’enfonsarà, perquè la seva cúpula no ha estat delimitada, de manera que cap tractor hi pugui passar pel damunt, com passa ara. Tenim el molí de la Torre, un magnífic exemple de torre medieval de defensa, que podria ser catalogada com a patrimoni local. O consolidar l’església barroca de Sta. Perpètua. I podríem seguir amb molts altres exemples de la nostra comarca i del nostre país.
Montse Rumbau
Desembre 2022
