Sergi Pàmies, autor català contemporani i força mediàtic, nascut al 1960, ens regala amb “L’art de portar gavardina” un llibre de relats breus que jo qualificaria com un trencaclosques d’experiències i emocions.

Barrejant ficció i realitat autobiogràfica fins el punt que no saps què és cert i què no, Pàmies es despulla i et despulla a la vegada. Et sents retratat i identificat amb tot alló que ell sent. Narrats en primera persona la majoria dels relats, vas coneixent un Pàmies que te molt a veure amb tu i amb el que t’ha anat passant a la vida.

El llibre és una porta oberta a la intimitat de l’autor, a la seva biografia: un fracàs amorós, la relació amb el fill, els records d’infantesa i adolescència i l’homenatge als pares (important la relació paterno i materno filial, ja que és fill de Gregorio López Raimundo, important polític comunista de l’època franquista i de la transició, i de Teresa Pàmies, escriptora i també activista política).

Fa un anàlisi de les realitats quotidianes amb esquitxos cómics i irónics. El relat “Sisplau” farà les delícies de tots els pares amb fills adolescents i joves, dibuixant-vos un somriure agredolç als llavis.

Personalment trobo que el llibre és un exercici de valentia per deixar-nos mirar per l’espiell i mostrar-nos les seves pors i sentiments, aconseguint que ens identifiquem; trobant, ratlla a ratlla, al·lusions a situacions habituals viscudes més o menys per tothom, i que ell sap descriure com ningú. Llegint alguns dels relats m’he preguntat: “com ha pogut definir tant bé alló que jo només he sentit i no he sabut traduïr en paraules?”

Us el recomanem, és un llibre fàcil, proper i molt ben escrit.