MONTSE RUMBAU
Tu fes de soldat que jo faré de pagès
Aquells germans Montagut –1724–
El Josep Montagut és un soldat del regiment de cavalleria de Santiago. A finals de setembre del 1724, està a Sta. Perpètua, formant part “de una partida de discreció de dit Regiment”.
Els seus pares, el Josep i la Isabel, són de Biure. Ja havíem trobat els Montagut, en anys anteriors a aquest, vivint en aquest poble, amb el Gabriel Montagut fent diverses vegades de padrí dels fills d’alguns veïns de Pontils.
El Joan és el germà del Josep, i és pagès, i aprofita que aquest és a Sta. Perpètua per parlar amb ell i deixar ja aclarides d’una vegada per totes unes quantes coses.
El Josep ja fa anys que fa de soldat, i ho vol continuar sent:
“que de esta part de molts anys se troba en lo servei del Rey, que Déu guarde, y ab lo ànim de continuar en ell”.
Això comporta greus problemes a la casa pairal:
“ésser sa ausència en detriment de la casa de sos pares y no volent los demés fills disminuir sos cabals ab los béns de dits sos pares, temorosos sent en algun temps espoliat de aquells (el béns) per lo sobredit Josep, per ésser (aquest) de major edat …”.
Queda clar que el Josep és el gran, i per tant l’hereu, i que algunes vegades ha anat a la casa a “espoliar” els béns de la família, o sigui a agafar el que li devia semblar que hi tenia dret per ser justament l’hereu.
Però els Montagut, “desitjant aquella (la casa) se conservi per medi de Joan Montagut, fadrí pagès de dit lloc de Biure …”.
El Joan li fa una proposta al Josep, una proposta segur que consensuada per tota la família:
Volen que aquest doni “a títol de donació, pura, simple i irrevocable, que se diu entre vius, al dit Joan Montagut, son germà, tots aquells drets a ell (donats)així en la herència … los béns … dels dits conjugues Montagut, sos pares”.
O sigui que el Josep renunciï a ser l’hereu, i ho passi a ser el Joan.
El Josep accepta, però amb pactes i condicions:
Que el Joan tingui l’obligació de “collocar en matrimoni” a les dues germanes, la Sabina y la Coloma, que són donzelles. Segons, això sí, la possibilitat de la casa. Les ha de “col·locar” de la mateixa manera que s’ha fet amb les altres germanes, que ja devien estar casades, la Francisca, i una altra, que sembla que cap dels dos germans no recorda el seu nom, ja que deixen en el seu lloc un espai en blanc. Com pot ser que no escriguin el seu nom? Potser no els queia bé aquesta germana, i no volien ni anomenar-la?
El Josep posa més condicions al Joan per fer efectiva la seva renuncia:
Que el Joan estigui obligat a mantenir-lo a la casa de la família, el dia que per la raó que sigui, decideixi tornar, donant-li tot el necessari per poder-hi viure.
D’aquesta manera, amb aquests pactes, el Josep accepta la seva renuncia i donació que tindrà “per ferma y agradable” . I que no la podrà revocar mai “ni per ingratitud, inòpies (en cas que no tingués res), necessitat o ofensa ni per altra qualsevol causa y raó…”.
“Y lo dit Joan, ab dits pactes (queda) content y accepta dita renuncia y donació a ell”.
Els dos germans s’han entès, un continuarà fent de soldat, però podrà tornar a la casa familiar on serà mantingut, i el Joan podrà regir els béns de la família, sense que el Josep pugui venir i endur-se res pel fet de ser l’hereu. Ara, l’hereu és el Joan.
Tots contents, el Josep farà el que li agrada, anar amunt i avall fent de soldat i potser tenint alguna novia, o més d’una, aneu a saber on. El Joan portarà les terres de la família i es cuidarà de les germanes i dels pares, i també del Josep quan aquest decideixi tornar. I els pares també contents veient el patrimoni familiar assegurat amb el Joan al capdavant.
Montse Rumbau
Març 2023
