Migdia. Surto a caminar. Fa molta calor i el paisatge es desdibuixa a la llunyania. Sembla una tela rentada massa vegades, està descolorit, mat, apagat. Les meves passes ressonen sobre la terra seca i aspra i només se senten les cigales amb el seu so estrident accentuant la xafogor. Penso. Jo sempre penso. Penso que m’agrada passejar i escoltar el silenci. I penso quants tipus de silenci existeixen. Moltíssims.
El silenci de la natura, que no és pas silenci, sinó calma i vida. És el silenci que conformen el xiuxiueig dels arbres i el vent, el cant dels ocells o l’aigua que brolla en algun racó. És assossec i placidesa.
Hi ha el silenci de la ment, gairebé impossible de sentir, però tan necessari. Està ofegat per la verborrea dels nostres caps, aquests pensaments omnipresents que ens costa fer callar. Breus instants de pau interior ens el descobreixen de tant en tant.
Silencis bons i dolents. El silenci dels covards, dels que callem (tots hem callat alguna vegada) per por i desconeixença. És un silenci pusil·lànime, espès i lleig.
O el silenci obligat, la censura, l’ofegament de pensaments, emmordassar als altres per a no sentir res més que el que volem sentir. Aquell silenci difícil d’empassar-te, que se’t queda a la gola i un dia o altre es convertirà en crit.
Però també hi ha el silenci de l’amor, el silenci compartit dins la parella. Aquells moments en els quals no cal dir res, que tot està bé, que la vida simplement flueix. La serenitat del silenci entre dues persones, la complicitat de poder estar un al costat de l’altre, callats.
El silenci del nen morrut, el silenci musical, el silenci de l’avi solitari, el silenci educat o el mentider. I el pitjor de tots, el silenci administratiu!
Segur que en trobeu més, de silencis. Dels que ens agraden i dels que no.
I ara ja em toca fer muts i a la gàbia i deixar-vos trobar el vostre preferit.