A la secció de notícies de la revista Nature del passat 2 de maig es reportava que un orangutan que vivia en un entorn salvatge a Sumatra (illa indonèsia) es va tractar una ferida oberta a la cara amb una pomada que havia elaborat ell mateix mastegant unes herbes.

Això va sorprendre els científics, ja que es tracta del primer cas que es registra amb tots els detalls aquest tipus de conducta. L’article que explica amb deteniment aquesta troballa és accessible lliurement a la revista Scientific reports.

Resumidament, direm que es tracta d’un orangutan de Sumatra (Pongo abelii) mascle que havent rebut una ferida oberta a la cara de resultes probablement d’una baralla amb un altre mascle va seleccionar fulles d’una planta enfiladissa perenne comú en aquell entorn (Fibraurea tinctoria) i després de mastegar-les es va aplicar el resultat com si fos una pomada sobre la ferida. Per assegurar la jugada va posar-hi a sobre fulles de la mateixa planta facilitant així la penetració de la pomada a la ferida i impedint l’accés de les mosques. Aquest procés es va repetir els dies següents i al cap de cinc dies la ferida semblava curada i només en restava una cicatriu escassament perceptible.

La planta enfiladissa esmentada forma part de la dieta dels orangutans d’aquesta àrea i és comú a la Xina continental, Indonèsia, Malàisia, Tailàndia, Vietnam i altres llocs del sud-est asiàtic. Segons la medicina tradicional local té efectes com a analgèsic, antipirètic, antídot i diürètic.

Aquesta troballa obre una sèrie de preguntes: aquestes conductes són intencionades?, com van aparèixer? És possible que sigui una conducta que es contagiï entre els individus, ja que viuen en col·lectivitats.

En una notícia que vaig comunicar en aquesta secció el 10 de febrer de 2022 explicava que s’havien observat ximpanzés que tractaven ferides externes aplicant-hi insectes que prèviament havien aixafat fins a convertir-los en un ungüent. El cas present a més mostra que el tractament aparentment és eficaç.

Els humans es tracten les ferides segons consta en manuscrits des d’uns 2.200 anys abans de Crist, però aquesta conducta no és exclusivament humana sinó que també s’observa en grans simis tant a l’Àfrica com a l’Àsia el que suggereix que algun ancestre comú dels grans simis i els humans ja la posseïa.