El concert d’Encambra’t a Sant Magí, va tenir Beethoven com a gran protagonista, amb dues de les seves simfonies més conegudes i, alhora, ben diferents: la Sisena, la Pastoral, i la Setena. Dues obres que, quan les sents l’una darrere l’altra, permeten comprovar fins a quin punt Beethoven podia transitar per mons expressius gairebé oposats sense deixar de ser ben reconeixible.

La Simfonia núm. 6 en fa major, coneguda com a Pastoral, és probablement una de les més familiars per al gran públic. Beethoven hi evoca el món rural, la placidesa del camp, l’aigua, la festa pagesa, la tempesta i, finalment, la serenor que retorna. No es tracta tant de descriure la natura com d’expressar els sentiments que aquesta fa despertar. 

És una música amable i lluminosa, plena de passatges que l’oïda reconeix i acull de seguida. I, com acostuma a passar amb les obres més conegudes, aquest reconeixement també es tradueix en una resposta especialment càlida del públic. La Pastoral va ser molt aplaudida.

La versió de cambra permetia, a més, una audició diferent de l’habitual. Amb pocs músics, cada instrument es pot sentir amb més nitidesa i el diàleg entre els intèrprets es fa més evident. Allò que en una gran orquestra queda integrat dins el conjunt aquí apareix més a primer pla. I això també exigeix molt als músics. Els components d’Encambra’t van demostrar un nivell magnífic, amb precisió, compenetració i una entrega que es va mantenir durant tot el concert.

La Setena va representar un canvi notable d’atmosfera. Si la Sisena convida sovint a la contemplació, la Simfonia núm. 7 en la major sembla empesa per una energia que no s’atura. És més vibrant, més rítmica, amb un impuls que travessa tota l’obra. També la sonoritat canviava perceptiblement amb la incorporació dels instruments de vent i de la trompa, que enriquien el conjunt i li donaven una força nova.

El programa, més llarg del que és habitual, va suposar un esforç considerable per als intèrprets, encara més en una jornada calorosa. Per això cal valorar especialment la intensitat i la qualitat que van mantenir fins al final, i el públic ho va apreciar amb ganes.

I entremig de les dues simfonies, la sardana Sant Fèlix, de Pau Casals, va posar l’accent commemoratiu I nostrat a una vetllada dominada pel geni de Beethoven.

Deixeu-me afegir que aquests concerts tenen un valor que va més enllà de la música. Abans de començar, el berenar-sopar a l’exterior del Santuari crea un espai de trobada que, amb els anys, ha anat adquirint personalitat pròpia. La gent arriba, conversa, saluda coneguts, retroba persones que potser només veu en aquestes ocasions. I així, gairebé sense adonar-nos-en, al voltant de la música s’ha anat teixint una petita comunitat.

Aconseguir que el públic torni any rere any no és poca cosa. És probablement un dels millors reconeixements que poden rebre els organitzadors: haver convertit els concerts no tan sols en una programació musical, sinó en una cita esperada. La música ens hi porta; el lloc, les converses i els retrobaments també ens hi fan tornar.