Prop de l’antiga fortalesa de Timó i al cantó del riu Ondara, hi ha un lloc on malgrat la calor s’hi està fresc, com avui, que tot i ser a principis de setembre, el sol escalfa com si fossim al mig de l’agost. El paisatge de l’entorn és el típic de la Segarra a hores d'ara, camps llaurats, emmarcats per franges allargassades de bosc amb pins i alguns alzinars, on hi destaquen exemplars de bona mida. Però el lloc on em trobo, trenca amb aquest entorn tan segarrenc perquè està ple d’arbres, arbres de ribera, pollancres, albars ... i també xiprers, oms, noguers, ametllers, oliveres, un bosquet amb pins ....  plantats la majoria ja fa forces anys amb la intenció de convertir aquesta terra eixuta, en una zona frescal i d’esbarjo.

Assegut en un mur de pedra pots sentir el silenci que ho envolta tot, un silenci només torbat per la fresa que fan les fulles de les pollancres sempre en moviment, i per algun ocell que amagat entre el fullam pren de sobte el vol. Les pollancres que van seguint la rasa son immenses, moltes les han plantat, com totes les que estan més a prop de la casa, algunes en paral·lel fent un pas d’ombra. Els pins del bosquet també son molt alts i estan  lleugerament inclinats pel vent que sempre deu venir del mateix cantó, i el terra és tot verd. Alts xiprers marquen diferents camins i també el que va a la casa. Ara és una casa abandonada i fa llàstima veure el seu estat i la deixadesa dels que s’en haurien de cuidar. Als anys vint, la casa era el mas d’en Toni, i els claretians que estaven instal·lats a l’antiga universitat de Cervera la van comprar juntament amb les terres de la finca. Amb el temps va passar a dir-se mas Claret. Van comprar la hisenda per treballar la terra i per tenir-hi vaques i així poder tenir llet fresca pels estudiants de Cervera. Cada dia sortia del mas cap a Cervera un carro amb la llet. En aquells anys a Cervera hi havia més de 200 claretians, entre capellans, professors, estudiants i nens. Als anys trenta van ampliar la casa i també els conreus, un dels més importants era la vinya que ells mateixos van plantar. I també van plantar arbres, l’aigua la treien de la font que hi ha més avall de la rasa. Però la vida tranquil·la dels habitants del mas Claret es va interrompre al començar la guerra. Els claretians van ser expulsats de la Universitat i molts es van refugiar al mas Claret, alguns van marxar però d’altres es van quedar per no abandonar els ancians i els malalts. El mas va ser expropiat pels del Comitè revolucionari de Cervera i van fer treballar les terres als claretians que hi havien quedat, enduent-se els del comité tot el que s’hi produïa. Un cop acabada la collita, a l’octubre del 36, els van reunir a tots i els van afusellar. Només en van deixar un en vida perquè cuidés la finca.Acabada la guerra, el lloc on van ser assassinats el van convertir en un lloc d’oració i de reconciliació, on cada any s’hi reuneix gent per recordar el que va passar. I molts dels arbres van ser plantats en els anys de la postguerra i fins i tot alguns força recentment.

Fa uns quants anys, els claretians es van vendre la casa i la terra, encara que han conservat tot l’entorn on va hi haver l’afusellament. Des d’aleshores  la casa ha quedat totalment abandonada, amb pins caiguts que ningú retira i amb la vegetació que comença a cobrir-ho tot. La casa, però, queda amagada, de manera que l’encant del lloc, amb el murmuri de les pollancres, la severitat dels xiprers, el bosc de pins inclinats, el noguer ple de nous... no s’ha trencat. De lluny, el que veus és un bosc espès enmig dels trossos, de prop, el que trobes és un lloc fresc i tranquil on és possible passejar enmig de les diferents espècies d’arbres que s’hi han plantat; talment un oasi on poder meditar envoltat de silenci sobre el que va passar en aquell octubre del 36, i de com les guerres poden arribar a generar tanta barbàrie i tant de dolor.

Mires enlaire i entremig de les branques, el verd tendre de les fulles es torna brillant amb el seu moviment i amb el blau del cel de fons. Colors, formes i moviment ... La guerra, les morts, els assassinats van quedant lluny. Aquí, i ara, només hi ha vida, i aquesta vida ho omple tot.

Montse Rumbau