Cal Salvet és dalt la carena, prop del castell de Queralt. Allà hi ha la casa i la terra, encara que  també en tenen més avall. A finals dels anys 40, no havent-hi encara llum a la masia i havent de pujar i baixar contínuament per treballar la terra i per anar a Bellprat o a Sta. Coloma, van decidir construir una casa nova a baix al pla. 

Can Salvet és, pels de Bellprat, una de les masies de l’altre banda. El padrí, Josep Soler Rafecas, que era de Pontons, va ser qui va comprar la finca cap al 1.900. El seu fill, Josep Soler Soler, l’hereu, es va casar amb la Pepeta Domènech Bartolí, filla de Bellprat, de cal Rafel i van tenir 5 fills, la Montserrat, el Joan, la Maria, la Lola i el Ramon. Tots van néixer a la masia de dalt, i quan van baixar a la casa nova, tenien 17, 15, 13, 10 i 5 anys respectivament.

Quan se’ls hi pregunta d’on ve el nom de Salvet, no ho saben, potser hi havia viscut en uns altres temps un Salvador, i Salvet seria el diminutiu d’aquest nom.

La casa, la de dalt la carena, estava ben proveïda de tot per poder viure-hi d’una manera autosuficient. Darrera de la casa hi havia una cisterna molt gran. I a un quart d’hora de camí, hi tenien dues basses, una era molt gran i la feien servir per rentar la roba i per abeurar el bens, l’aigua sempre era neta perquè sortia d’un viver. Uns quants metres més avall hi havia l’altra que servia per regar l’hort. Per arribar-hi havien de baixar i prenien un ruquet per carregar a les sàrries la roba molla i així no haver de pujar-la a coll. La roba l’estenien a dalt. I darrera de casa, hi havia un abeurador pels animals.

Tenien ramats de bens i cabres que pasturaven pel bosc i els trossos que eren seus, però també en terrenys de ca l’Alemany, cal Casas, i Riudeboix, i els guardaven en els corrals que hi havien en aquestes cases. Pagaven per fer servir els prats que no eren seus, i en deien comprar les herbes.

Conreaven cereals, blat i ordi, patates, cigrons, moresc, remolatxa .... molt del que collien era pel bestiar. També tenien forces arbres fruiters: noguers, ametllers, figueres, presseguers, pomeres, pruneres, cirerers ...

En un mas que hi havia dins de la mateixa finca, el mas Solé, als anys 40 encara hi funcionava una premsa de vi. La casa però va quedar aviat deshabitada i al cap de poc ja estava ensorrada.

A més dels remats de bens, tenien gallines, tocinos, conills, oques, ànecs ... De porcs en mataven dos cada any pel consum de casa, i els altres els venien. A casa eren colla, i a taula també: hi havia en aquells anys 40, els padrins, els pares, un germà del pare, que després es va casar i va marxar a Bellprat, i els cinc fills. I també els pastors i els mossos.

Per dinar menjaven escudella barrejada i el tall. Per sopar, mongetes, cigrons o cols amb una arengada. Els diumenges feien arròs amb els menuts del conill i de segon en menjaven el tall, acompanyat amb tronxos de bledes arrebossats. Tenien llet de les pròpies cabres i menjaven molta crema que els feia la mare.

Quan anaven a Sta. Coloma els dilluns, compraven tres dotzenes d’arengades premsades i bacallà que en menjaven molt. De congre no en compraven mai. El pa el feien a casa, al forn, i sempre guardaven un tros de llevat que posaven en una cassoleta de terra i el portaven a una altra casa, i aquesta feia el mateix, així anava passant sempre d’una casa a l’altra.

Mataven dos corders per les festes majors. Eren les festes de les masies de l’altre banda. Començaven amb la missa de les 12 al castell. El dia abans, s’aplegaven uns quants joves amb el mossèn per netejar i posar a punt l’església. A la festa major de maig, en sortir de missa, dues noies donaven, a canvi de la voluntat, flors que s’havien collit a les mateixes masies. Per aquestes festes el menjador quedava ple d’amics i parents que venien d’altres masies i dels pobles del voltant, també seia a taula el mossèn. Després del dinar hi havia el ball de tarda, que per la festa major de maig es feia a dins de l’entrada de ca l’Alemany, i per la festa major d’agost es feia l’entarimat amb un gran ramer de boix i pi, i es delimitava la zona de ball amb bancs de fusta per tot el voltant de l’era. Després del sopar, que també era multitudinari, i amb els músics que s’anaven repartint per les masies, començava el sarau, que era el ball de nit. Ballaven fins que sortia el sol.

Allà al mas tothom treballava, també els petits. Aquests anaven a arrencar erb i trepadella pels bens, i donaven menjar als anyells que havien nascut en els estables seus o be en els que tenien llogats de les masies del voltant.

Tots cinc germans van tenir un matalàs nou quan es van casar, amb la llana que ells mateixos havien preparat. Un cop esquilats els bens, triaven la millor llana i la posaven dins dues saques molt grans, les lligaven ben fort i les deixaven dins de l’aigua a la bassa gran quatre o cinc dies. Després treien la llana de les saques i l’anaven posant en uns paners de vímet que eren plans, i dins del paner estant, la rentaven fins que quedava ben neta. En acabat, l’estenien al sol fins que quedés ben eixuta. Ho feien sempre a l’estiu, que era quan s’esquilaven els bens, i vigilant que no plogués perquè tardava molt a assecar-se. Un cop acabat tot el procés, que era llarg i laboriós, portaven la llana al matalasser de Sta. Coloma, el Llorenç, que feia el matalàs amb la roba que havien triat. 

La Lola parla del fred i el vent que feia allà dalt, i també de les nevades. A vegades obrien la porta a primera hora del matí i la trobaven colgada de neu. I recorda els penellons que els hi sortien a les mans del fred i de rentar amb aigua freda. Dins a casa el fred i el vent es colava per tot arreu perquè la majoria de les portes no ajustaven. Per escalfar-se calia estar ben a prop de la llar de foc que era a la cuina, i allà hi cuinaven. També ho feien en dos fogonets de carbó. De llenya sempre n’hi havia perquè tenien molts boscos. També tenien un braseret on hi posaven les brases del foc i se l’acostaven als peus quan havien de cosir i eren lluny del foc a terra.La mare feia la roba de tots, comprava les teles a Santa Coloma i en feia camises, calçotets, davantals... tot el que fés falta. A la casa no hi tenien llum elèctric, feien servir llums d’oli, de carburo i espelmes.

A Bellprat hi anaven per les festes, al matí a missa i a la tarda al ball, o sigui dues vegades baixar i tornar a pujar. A Sta. Coloma hi anaven amb el carro els dilluns al mercat, hi venien conills, gallines, i ous. Les verdures se les guardaven. Els ous els apriaven dins els cistells amb palla. Els venien al Ton Costa que es posava sota les voltes devant de cal Bartra, i els tenia apilats formant munts molt alts. Si anaven a Sta. Coloma a peu, tardaven dues hores.

Anaven a l’escola de Bellprat i tardaven una hora passant pel castell. Prenien el dinar i menjaven a cal Rafel, que era a ca la padrina. Al tornar de l’escola, anaven una collada per la carretera: els cinc de cal Salvet, tres nenes de ca l’Alemany, dos nens i dues nenes de la Garça, dos nens del Riudeboix, dos nens de cal Manco i quatre nens i una nena de ca l’Estripet. Abans de la guerra hi havia mestres, després els que donaven classe eren capellans. Un es deia Josep Vilajoliu, i l’altre era el mossèn Casanellas. Aquest últim vivia a la rectoria amb els seus pares i una germana viuda, la Sra. Lola, que tenia un fill i ensenyava a les noies labors, cosir i fer mitja.

La Lola recorda un fet molt trist que va passar a ca l’Arrabasser, una masia que hi havia més avall de cal Salvet. En Tonet, fill de la casa, va anar a Madrid a fer el servei militar i va tornar a la masia amb L’Aurora, amb qui s’hi va casar i va tenir una filla. La nena, quan era molt  petita, va caure a la bassa que hi havia al costat de la casa, i es va ofegar. El desgraciat accident va consternar a tot el veïnat. Les nenes més joves de les masies del voltant, la Papeta de cal Tico, la Felicitat i la Jesusa de ca l’Alemany, i la Lola de cal Salvet, van portar el petit fèretre en braços durant tot el camí fins al cementiri de Bellprat. Davant hi anava el carro dels difunts amb una corona de flor de iuca blanca i boix feta per les mateixes nenes.

Recorda la Lola que en aquells anys en què vivien dalt la carena i havien d’anar amunt i avall fent una feina o altra, ni ella, ni els seus germans, ni els nens de les altres masies que havien de fer alguns trams de camí sols abans no es trobaven per anar a l’escola, mai, havien tingut por. Explica també que hi havia una norma sagrada i era que la masia no es podia quedar mai sola. I guarda d’aquells anys d’infantesa, malgrat el treball dur i constant, uns records entranyables. 

Montse Rumbau

anys 20-30-Josep Soler Soler, pare de la Lola, dalt al castell de Queralt amb els bens