Ara, com que ja fa molts anys que les lleres dels rius no es cremen, aquí, al peu de l’Ondara, hi han crescut un munt de canyes, un pollancre que ja és força gran, i, tirant riu avall, un munt d’àlbers que amb els anys potser es faran com aquest que és tan impressionant. També hi ha a prop algunes alzines força grans.


















No gaire lluny, hi ha unes quantes cases alineades una al costat de l’altre, en un cantó d’un camí. Es tracta del petit poblet d’Hostalets, que està pràcticament a tocar de Sant Antolí, dos poblets pròxims a Cervera. Un veí explica que els dos pobles estaven sempre barallats, com passa entre pobles veïns. Per superar aquestes desavinences, als anys 60, el capellà, Lluís Riba, i el batlle, Emili Sarri, van proposar de construir un bar i a la vegada local social per uns i altres, que estigués entre els dos pobles. El bar s’anomena l’Amistat, i la seva construcció va ser una bona idea perquè des d’aleshores les picabaralles entre Hostalets i Sant Antolí van acabar desapareixent. La inauguració del nou local la van fer coincidir amb la Festa Major, i es va fer una gran festa amb l’assistència de 400 persones.


Dos poblets petits que van saber buscar i trobar solucions a velles desavinences. Dos poblets de la ribera d’Ondara, envoltats de camps, boscos i amb camins rurals que permeten recórrer paisatges isolats d’una gran bellesa, sobretot en aquests dies de primavera on els colors dels cereals són encara tan variats, des de les diferents tonalitats del verd fins als grocs, ocres i torrats, i amb la multiplicitat de flors de tota mena. I on et pots trobar amb arbres tan imponents com aquest àlber, que malgrat haver estat cremat ja fa anys, continua viu. Dies de primavera, quan la vida que es fa present amb tota la seva esplendor.


És primavera i tot està preciós. Camins rurals on pràcticament no hi passa ningú, quietud i silenci, només ocells, blat i flors, i un cel molt blau. Un pont damunt l’Ondara, aquest riu que du un nom que sona a basc, i que neix darrere de Montargull, el poblet enrunat dalt de la carena, prop de Sta. Coloma de Queralt. Un riu que sembla ben poca cosa aquí sota d’aquest pont, un simple torrent on amb prou feines passa aigua, però que algunes vegades ha arribat a provocar importants inundacions en el seu pas per Tàrrega. Passat el pont, a la dreta, s’hi veu un arbre immens, és un àlber, i quan t’hi acostes, t’adones que probablement deu ser l’àlber més gran que hi ha per aquestes terres i potser fins i tot pel nostre país.

L’àlber és un arbre de ribera, necessita aigua, i acostuma a estar a la vora dels rius o en llocs humits. Els àlbers són arbres alegres, les fulles, amb el seu envers blanc, es mouen amb facilitat i brillen, i el seu so és com un murmuri a cau d’orella. Aquest que hi ha al peu de l’Ondara és realment immens. El seu tronc és amplíssim, i es caracteritza per tenir un gran forat que permet d’entrar-hi fins i tot dins, perquè dins, està buit. L’interior és negre i penses que un llamp el va cremar. Però no va ser un llamp el que el va ferir, sinó que es va cremar accidentalment d’un foc. Anys enrere, es cremaven les rases i les lleres dels rius, i així es netejaven. En una d’aquestes cremes, el foc va prendre a l’interior de l’arbre i va fer aquest forat que hi ha ara. Aleshores ja era un arbre tan gran com ara, la gent gran del lloc ja l’han vist sempre així, i expliquen que els seus pares també. L’arbre podria tenir més de 200 anys.