Fa unes setmanes que em va arribar a les mans un escrit d'en Guillem Frontera, un text centrat en la història d'un ametller i de les persones que l'han vist créixer. Un text excel·lent, en la meva opinió.

     És curiós veure com a través d'un arbre ens mostra un petit retall de la natura de Mallorca i també de la seva cultura, a través dels pensaments del narrador.

     En Frontera barreja amb gran destresa, històries de persones i descripció d'un arbre. Per sobre de tot, ens explica la cura i les atencions que li presta el seu propietari, ja sia perquè aquest tingui una bona imatge, com si la imatge de l'arbre tingués relació amb la mateixa imatge del narrador. Però alhora també podria fer-ho perquè considera que ha de prendre cura de l'arbre com qui cuida un amic o un familiar, per aferrar-se a la seva pròpia història que ja s'acaba.

     Aquest text té un regust melancòlic però alhora et quedes bé quan el llegeixes perquè ens mostra com finalment ha servit per despertar la sensibilitat del narrador, en "Toni".

     Guillem Frontera i Pascual és un periodista, escriptor i activista cultural Mallorquí nascut a Ariany (1945). Ha escrit nombroses obres de poesia i narració reconegudes algunes d'elles amb premis literaris. L'últim va ser el Premi Crítica Serra d'Or de narració (2009) per la seva obra narrativa La mort i la pluja.

     "Quan es va sembrar aquest ametler, em diu, jo no hi era. Té noranta-dos anys, hauríem de deduir, per tant, que l'ametler té, com a poc, aquesta edat. No, aclareix, jo era al calabós, feia de soldat i era una mica rebel. Idò posem que l'ametler deu tenir uns setanta anys.

És d'aquests arbres de soca negra i treballada, que s'obre en tres branques reiteradament coronades. Ja coneixeu la gran metàfora de Blai Bonet: ells, la seva generació, no pretenien arrabassar l'olivera de la tradició poètica del país, volien coronar-la perquè l'antiga saba en nodrís els nous brots. D'això els pagesos en deim coronar. L'ametler devora el qual l'amo en Toni s'ha aturat a reprendre una mica l'alè durant la caminada per sa Canova, dèiem, ha estat coronat mantes vegades perquè en brotin noves branques.

     Però, ja ho veus, em diu, jo li espols les metles per color, perquè no facin lleig. Si queden penjades a l'arbre s'ennegreixen, i què han de dir els que passen, mira quina gent més descuidada. No m'agrada. Li dic que hi ha una dita no sé si xinesa o de per allà enfora: el fruit que es perd en terra maleeix l'amo de l'arbre. Li agrada, diu que té raó. Però, què vols que hi faci? El jovent ja no s'ho mira, aquest tros acabarà empestat de fonollassa. Ara, mentre jo ho pugui veure, m'agrada tenir-lo adesat. Llàstima de metles, jo ja no em puc acotar a agafar-les. Amb una canya les espols una mica, i aquí queden, es podreixen, quina llàstima...

     A més, diu l'amo en Toni, te'n riuràs, són coses de vell, diràs, però m'és ben igual: aquest ametler fa l'esplet de flor més guapo de tot el terme. Pens que segurament no és mentida: la copa és com un ram atapeït, aquest blanc tènuement rosat i sedós que xucla la llum. Diu l'amo en Toni: Sempre que m'hi atur pens que l'han vist florir els meus padrins -ja molt vells, però encara hi eren-, els meus pares, jo i els meus germans, els meus fills, els meus néts i ara les meves renétes. O sia, si no m'he descomptat, sis generacions.

     Crec endevinar que això l'emociona: l'arbre ha esdevingut el seu lloc de trobada amb els morts. I ara, ja alliberats dels treballs i amb aquesta florida que regalima bellesa, els morts s'hi deuen sentir reconfortats.

     M'endevina el pensament: No creguis que tenguéssim gaire humor per escatir si els ametlers florits eren guapos o no ho eren. Es fixaven en la flor perquè anunciava el fruit, i sempre, encara, pendents de les ventades. L'amo en Toni es prepara per a fer una declaració solemne: Les meves renétes m'han ensenyat a veure la flor. Ara pas un guster quan mir aquest ametler florit, i em rebel·la pensar que durant tants i tants d'anys no n'he fet cas, perquè els meus pares, pobrets, hi havia coses que no em podien ensenyar perquè no les sabien."

Imma Gassó