En aquest poble tan petit, apareixen diversos veïns morts de resultes de la Guerra dels Segadors. Aquestes dades de Vallespinosa, vénen a ser una petita mostra de com aquesta guerra va arribar a afectar el conjunt del nostre país.

Recordem què va passar perquè esclatés aquesta guerra. Espanya estava en guerra amb França. El rei, Felip IV, va demanar a Catalunya homes i diners, perquè se n’havia gastat ja molts guerrejant per Europa, però els catalans no volien contribuir en una guerra que no els afectava, i no n’hi van donar.

El primer ministre de Felip IV era el comte Duc d’Olivares. Aquest, va escriure ja el 1624, un “Gran Memorial”, dirigit al rei, on li deia que el que havia de fer era sotmetre tots els regnes de la península a les lleis castellanes:

Per aconseguir aquest objectiu, Olivares comptava amb diferents estratègies, però la que aconsellava era: la invasió i l’ocupació militar, provocant abans “algun tumulto popular grande”, per així poder intervenir.

Davant de la negativa de Catalunya de participar activament en la guerra i aportar diners, el comte Duc d’Olivares ho va tenir clar: portar l’exèrcit al Principat, i que la població se’n fes càrrec del seu manteniment durant molt de temps.

l’exèrcit castellà, estava compost per soldats mercenaris: castellans, portuguesos, navarresos i italians. Com tot exèrcit mercenari, era gent sense gaires escrúpols i amb un únic al·licient de tanta brutalitat: el botí. La seva estada al Principat va durar anys, ja van arribar al 1636. La pagesia es va veure obligada a allotjar a uns 10.000 soldats, i aquests es van dedicar a tot tipus d’abusos: robatoris, destrucció de collites, agressions, violacions, morts … La població estava indefensa davant de tanta brutalitat. El 1640, la situació era insostenible, i va desencadenar la revolta a Catalunya contra Felip IV.

Una cançó popular d’aquella època explicava els fets i deixava ben clar l’abús dels soldats:

“Del pa que no n’era blanc

deien que era massa negre,

i el donaven als cavalls

sols per dessolar la terra

Del vi que no n’era bo

n’engegaven les aixetes,

lo tiraven pels carrers,

tot per desolar la terra.

A presència dels seus parents

deshonraven les donzelles,

i mataven els seus pares

si del mal donaven queixa”.

Un exemple d’aquests abusos, és el poble de Gavà (en podríem agafar molts altres). El 15 de febrer de 1640, els arriba uns “30 soldats de cavall … fent-se donar per força menjar i beure per ells i sos cavalls alguns dies”. Marxen aquests i arriba “don Alonso Garnica ab 80 cavalls, lo qual féu grans excessos a més dels sobredits, perquè tregué los amos de sas cases no deixant-los hi acostar, i després, les robà totes a son pler y forçà algunes dones y, en particular, en certa casa, després de aver deixat en terra casi mort lo amo de aquella, prengueren sa muller ab violència y, sobre de son marit mateix, la desonrraren, fent d’ella lo que volgueren, y en altra casa del mateix lloc, prengueren un minyó de edat de deu anys y volgueren usar ab ell actes sodomítics, sens molts altres excessos, que ofenen les orelles de qui’ls oí”.

En una altra casa, “mataren lo amo …, sa mare, y una filla sua…”.

Els veïns, cridats per la Generalitat, van relatar ells mateixos aquests fets davant notari.

(J. Campmany Guillot “Gavà i Eramprunyà al segle XVII. Col·lecció La Nostra Gent, núm.9. p.96-97)

(Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Vol 5. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999)

Les protestes dels diputats de la Generalitat pels abusos comesos contra la població de Catalunya, i pels atacs contra les lleis i Constitucions catalanes que aquestes actuacions suposaven, no només no van servir per res, sinó que el Virrei, per ordre directa de Felip IV, va ordenar el 14 de març de 1640, empresonar, sense judici, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit i dos consellers de Barcelona, Joan de Vergós i LLeonard Serra. Pau Claris no va ser empresonat perquè era eclesiàstic, però li van obrir un procés per destituir-lo i empresonar-lo.

El conflicte estava servit. El 1640, la gent va dir prou i es van rebel·lar, començant així la Guerra dels Segadors. Els segadors que van entrar a Barcelona el dia de Corpus, juntament amb veïns de la ciutat, van treure els diputats i consellers de la presó, van perseguir els funcionaris reials, els van cremar les cases i van matar al virrei.

Com deia la cançó:

“Catalunya comtat gran,

qui t’ha vist tan rica i plena!

Ara el rei nostre senyor

declarada ens té la guerra

Ara és hora, nostre rei

Ara és hora que fem guerra”

Els veïns morts de Vallespinosa a la matança de Cambrils

(llibre d’Òbits. Arxiu Diocesà de Tarragona):

19 gener 1641:

“Se feu en la present Iglesia de Vallespinosa, cos present de Melcior Vilar, lo qual se presumia que era mort a la batalla i mortaldat que feu lo exèrcit del rei de Espanya a Cambrils,

y per no saber si era mort o viu, sa muller i fills li feren cos present …”.

21 de gener de 1641:

“Se feu cos present de Domingo Vinyes, del present lloc de Vallespinosa, se perdé a la guerra de Cambrils, ab companyia del sobredit Vilar …”.

24 de gener de 1641:

“Se feu cos present de Jacinto Anglès, lo qual se perdé a la brega de Cambrils ab companyia del sobredit Vilar …”.

9 de febrer de 1641:

“Se feu lo cos present de Pere Joan  Anglès, ques perdé a Cambrils, a la guerra …”.

Quatre veïns de Vallespinosa morts a la guerra de Cambrils, com diu el Rector: “a la baralla i mortaldat que feu lo exèrcit del rei de Espanya a Cambrils”.

Sí, els castellans van fer una matança a Cambrils.

Foto:

Antic portal de la vila de Cambrils

Per aturar la revolta de Catalunya, Felip IV va enviar un nombrós exèrcit que va entrar pel sud, i va avançar cap a Barcelona des de Tortosa. Els catalans van intentar aturar la marxa dels castellans cap a Barcelona però no van poder. Es va decidir fer-los front a Cambrils, que estava emmurallada. El cap militar dels defensors de la vila, era el baró Antoni d’Armengol.

El 12 de desembre, els castellans van començar l’assetjament, i el 14, la vila va caure. Els defensors eren uns 2000 homes, i els castellans més de 23.000 soldats d’infanteria, 3.000 homes de cavalleria, i diverses peces d’artilleria.

Armengol va pactar la rendició i capitulació de Cambrils amb el cap de les tropes castellanes, el marquès de Los Vélez. L’acord consistia a respectar la vida dels veïns de la vila i les seves pertinences, i també la dels soldats que la defensaven.

Els castellans no van respectar la seva paraula. Els soldats que es rendiren van ser assassinats, els que dirigien la defensa i les autoritats de la vila, també, i els seus cadàvers foren penjats tot al llarg de la muralla. I Cambrils va ser saquejada. Va ser una matança. Els cadàvers van continuar penjats fins al 1641, quan Josep Margarit i de Biure, justament el Sr. de Vallespinosa, Governador de Catalunya i cap de les milícies catalanes, va ordenar que fossin retirats i enterrats. Entre els penjats hi havia el seu amic i veí, el baró de Rocafort, Antoni d’Armengol i de Macip.

Els catalans van poder prendre la seva revenja un mes després en la batalla de Montjuic a Barcelona, quan l’exèrcit castellà va ser derrotat.

Foto:

Pau Claris, president de la Generalitat

Altres morts vinculats també amb la guerra i amb Vallespinosa:

4 setembre 1642:

“Per mi, Pere Bages, rector de Vallespinosa, fou enterrada Magdalena Tapiola, muller de Gaspar Tapiol, la qual mataren los castellans quan son entrats a cremar i robar la Conca, y essent ella fugida, la robaren i mataren, i fou aportada assí (aquí) a Vallespinosa”.

(Veiem que el rector escriu Magdalena Tapiola. La dona sempre porta el cognom del marit, però en molts casos el feminitzen, posant-li una “a”. Així: Tapiol-Tapiola, Martí–Martina, Clarasó-Clarasona, Anglès-Anglesa, Forner-Fornera … El cognom de la dona no el diuen mai, només quan escriuen de qui és filla, aleshores apareix el cognom del pare. Fins i tot, quan ha quedat viuda, continua portant el cognom del marit difunt. Ni quan escriuen els nens que neixen, no diuen mai el cognom de la mare, només el del pare).

El rector ens diu que la van matar “los castellans quan son entrats a cremar i robar la Conca”.

Doncs sí, el 1642, els castellans van fer molt mal a molts pobles de la Conca de Barberà. Els exèrcits castellans estaven estacionats a Tarragona, i el francocatalà, a Lleida. Quan l’exèrcit castellà decidia atacar Lleida, passaven per al Conca, saquejant i cremant els pobles per on passaven, com Sarral, Montblanc, Pla de Sta. Maria, Poblet …. I no una vegada, sinó  més d’una.

4 de gener de 1648:

“Vingueren los castellans a Vallespinosa, i ab un cop de musquet mataren a Antoni Marçal, pagès de present lloc, tingué temps de confessar i rebre los Sagraments”.

Havia de ser quan van entrar els castellans a Vallespinosa i van saquejar i destruir el castell. Ja que el dia 6 de gener arriba a Sta. Coloma la notícia de l’atac dels castellans del castell de Vallespinsosa i el de Pontils. Si van saquejar els dos castells, s’hi havien d’estar més d’un dia.

Explica el rector que quan el van enterrar només hi era ell, sense cap altre sacerdot. Normalment venien als enterraments altres sacerdots de l’entorn, això si la família els podia pagar. Amb els castellans per la zona, ningú es devia atrevir a sortir de casa. El 16 de gener li van fer la novena, i aleshores ja hi van assistir 6 sacerdots.

Foto:

Cinc elements de que constava l’infanteria espanyola al segle XVII

Foto:

Un detall de la pintura “Corpus de sang”, d’Antoni Estruch, a l’exposició del Born. Foto E. Magre.

Diverses morts al castell de Vallespinosa.

Al castell hi va haver aquests anys moltes morts, tots familiars del Josep Margarit de Biure.

9 d’abril de 1641:

Mor Anna Maria Miquel, donzella i filla d’un mercader, Josep Miquel, que vivia a Barcelona. La mare de l’Anna Maria, era morta. La noia vivia al castell, i no sembla que sigui parenta dels Biure, però sí que potser eren amics del seu pare, i com que no tenia mare, potser va entrar al castell per ajudar o servir a Guiomar de Cardona i Biure, tieta de Josep Margarit de Biure. Ella es va fer càrrec de l’enterrament. El rector explica que feia més de quatre anys que vivia al castell, per això no és considerada forastera, sinó parroquiana. (Els forasters pagaven més per l’enterrament que els parroquians, que tenien un preu establert).

29 d’abril de 1641:

Mor la mare de Josep Margarit de Biure, Beatriu de Biure, que vivia al castell. Fou enterrada a l’església de Vallespinosa, assistiren 44 sacerdots.

9 de desembre de 1641:

Mor el germà de Josep Margarit de Biure, Dionís Margarit. Estava al castell i és enterrat a Vallespinosa, “davant lo altar major … assistiren 18 sacerdots”. Donaren dinar al castell.

“Paga la Sra. Dona Guiomar de Cardona, per ésser lo Sr. Don Josep a França per ambaixador de Catalunya”.

9 d’agost de 1645:

Mor l’esposa de Josep Margarit de Biure, Maria de Biure, filla de Rafel de Biure. Mor a Barcelona i la porten a Vallespinosa, on l’enterren el dia 12. Hi assisteixen 40 sacerdots i també l’Abat de Santes Creus que és familiar de Josep Margarit.

26 de setembre de 1646:

Mor a Barcelona Guiomar de Cardona, tieta de Josep Margarit. L’enterren a Vallespinosa el dia 30, “ab molta copia de sacerdots”.

La mare, el germà, l’esposa i la tieta de Josep de Margarit en molt poc temps. Deu n’hi do.

Els greuges amb Castella

Els greuges amb Castella vénen de lluny. L’autoritat que s’atorga Espanya respecte a Catalunya es fonamenta amb el dret de conquesta. Darrere del dret de conquesta hi ha molts abusos, moltes morts, molt patiment, i una voluntat d’acabar amb tot un poble. Acabar amb el poble català, aniquilar els seus costums, les seves lleis, les seves constitucions, la seva llengua. Però, tot i que ho han intentat diverses vegades:

-1640

-1714

-Guerra civil i dictadura,

de moment, no ho han aconseguit.