MONTSE RUMBAU
Plaga de llagostes a Catalunya?
Avui, si algú ens parla d’una plaga de llagostes, segurament pensarem en alguna plaga bíblica.
Doncs resulta que actualment n’hi ha una a l’Àfrica. El 22 de febrer d’aquest any 2020, al diari Ara vam poder llegir que eixams quilomètrics de llagostes posaven en risc l’Africa Oriental. Els insectes havien arribat a 12 països i amenaçaven la seguretat alimentària de 30 milions de persones. Doncs ara ja s’estan estenent pel Iemen, Pakistan i la Índia.
I a Catalunya? Doncs resulta que n’hi va haver. Pels escrits de l’època la plaga era molt temuda per la gent del país, quan arribaven les llagostes, s’ho menjaven tot, absolutament tot. Com lluitar-hi? Doncs tenien ben pocs recursos.
Aguiló
En els llibres parroquials d’Aguiló, concretament en el dels òbits, en el full 17, hi trobem una nota on se’ns diu que el 1686 hi va haver una gran plaga de llagostes. Ho escriu el rector en una nota:
“En lo dia 16 juliol de 1686, se celebrà un aniversari per les ànimes del Purgatori de la parròquia, per aclamar de Déu lo ser libres de una plaga gran de las llagostes”.
I curiosament, se’ns diu que recórrer a les ànimes del Purgatori sembla que va anar bé:
“y se hi trobà grandíssim remei”.
Abans de recórrer a aquestes ànimes, havien fet una processó:
“y en la festa antes, ja se havia fet una professó general al gloriós màrtir St. Vicens”.
St. Vicenç era el St. d’Aguiló, un Sant màrtir, com ho era St. Magí, o tants altres. I quan la gent feia testament, deixava moltes vegades misses perquè se celebressin davant del Sant.
S’entén que els veïns d’Aquiló i del terme, un terme molt gran: Almenara, les Roques, la Pobla, Sta. Fe, i els masos de la Portella, demanessin ajuda al seu Sant local: St. Vicenç. Però costa d’entendre com podien ajudar a fer desaparèixer la plaga de les llagostes, les pobres ànimes del Purgatori que havien sigut de la parròquia.
És una mostra de com l’imaginari col·lectiu de la població en aquells anys tenia com a referència la religió.
El problema de les llagostes era greu, a qui podien recórrer? Doncs demanar clemència a Déu, i que un miracle els salvés d’aquella desgràcia.
Sta. Coloma
Mn. Joan Segura, en la seva història de Sta. Coloma, també parla de la plaga, segurament pels documents que devia trobar i que molts han desaparegut. Escriu mossèn Segura, que no n’hi havia prou de misèria a la vila per culpa de les “migrades collites de blat, que encara va haver de presentar-se un nou flagell: el de l’allau de la llagosta, capaç d’assolar els camps en unes hores …. Aqueixa plaga de la llagosta, tant freqüent en aquelles èpoques, aparegué pel terme de la nostra vila l’any 1686”. Es va acordar fer pregàries, i no es va fer res més, ja que no hi havia medis per combatre-ho. “Així, havien de contemplar el desastre amb la més completa sensació d’impotència”.
Rocafort de Queralt
El rector de Rocafort:
“Als 6 de juliol de l’any 1686, a les 10 hores de la matinada vingué … la plaga de la llagosta per lo comellá de Malaguayt, y Turlanda, hont destruiren la collita del blat … .”
Valentí Gual. Citat per Pere Català i Roca “la plaga de la llagosta a Catalunya (1686-1688), Barcelona, Rafael Dalmau, 1987, p.22).
La plaga a l’Urgell i la Segarra
Tenim el relat d’un cronista anònim coetani de la plaga de 1686, que ho va viure, i que ens parla de l’Urgell i la Segarra:
“En la parte de Urgel y en lo más de la Segarra no dexaron cosa verde ni grano, y fue esto desde Cervera hasta Gerona …
las vi pasar y pasar dies enteros y esto quanto podia alcansar la vista como enxambres de abejas, de manera que parecía estar delante del sol una niebla, y las vi … algunes veces hacer sombra al sol, siendo menester llevar un ramal para apartarlas enfadando a quien iva por los caminos … Estava la gente unos y otros aturdidos de manera que parecía ser la fin del mundo”.
(Henry Kamen, “La España de Carlos II”, Barcelona, Crítica, 1981, p. 155).
A Valls:
La plaga va afectar tot Catalunya. Aquell any 1686 la invasió va ser tan espantosa que, “mientras de Tarragona pedían gente a los pueblos de la comarca para destruir la plaga, en Valls faltaban brazos para dedicarse a tan triste faena, relevándose los hombres de cien en cien en ese ímprobo trabajo, por riguroso turno y por orden del Consejo”.
I van posar porcs a menjar llagostes:
“la Universidad decretó el junio de aquel año comprar cien cerdos, que mandó apacentar en los terrenos más invadidos. Esta medida desminuyó la plaga, però no la extirpó, hebiendo habido necesidad de salir todo el mundo a cavar y arar los camps, a fin de mejor acabar con el germen del mal. Con tan triste motivo se hicieron en Valls muchas rogatives”.
(Francisco Puigjaner i Gual, “Història de la villa de Valls”, 1881, p.216).
Barcelona
La ciutat de Barcelona també va patir la plaga, segons refereix el “Dietari del Antich Consell Barceloní”:
“l’any 1686 el Consell de Cent es feia ressò de la invasió de llagostes des de l’any anterior en algunes poblacions properes. El 16 de juny de 1687 es va reunir un altre cop el Consell per a tractar de les rogatives que caldria fer contra la plaga. El 10 de juliol s’assenyalava que tots els dies entraven a la ciutat gran multitud de llagostes. La plaga va continuar, i la calamitat, junt amb el fet que es va declarar un incendi al convent de la Mercè el 10 de setembre de 1687, va ser interpretada pel Consell com el senyal perquè la Mare de Déu de la Mercè fos coronada patrona de la ciutat”.
(Antonio Buj Buj: Les plagues de llagostes, algunes reflexions sobre una calamitat no tan natural” Quaderns Agraris 2015. P. 8).
Altres plagues anteriors
Se sap alguna cosa del 1357, per les “Rúbriques de Bruniquer”:
El juliol del 1357, “lo poble dejunà a Déu que cessassen les lagostas que eren a las parts de Castella y Valencia, y ja eren a Tortosa, que devoravan los sembrats”.
“I el dia de St. Jaume del 1358, un núvol de llagostes s’abaté sobre les collites, arribant a destruir, en certs punts, fins i tot els arbusts”.
(Pierre Vilar, “Catalunya dins l’Espanya moderna”, II, Barcelona 1964, p. 381,n.20).
I de nou Bruniquer:
“A 15 de desembre de 1458, la ciutat de LLeyda scriu y demana consell y ajuda per a matar las lagostas que talaven i devoravan los fruyts de la terra”.
(Citat per Pere Català i Roca: “La plaga de la llagosta a Catalunya -1686-1687- Episodis de la Història núm. 264-265).
Hi ha un testimoni de la ciutat de València de l’any 1548:
“ … vengué colp de llagosta en la orta de València e venia de Castella, devés de Múrcia e Oriola, la qual, salmejant e malahint la portaren açí a València e ja era gran, que volava tant que prenia la volada de un cap de València fins a l’altre cap e alguna restava per los terrats e per les places e carrers de València, e los chichs les casaven e les mataven, e axí, fent processons per los lochs e per València, malahint-la, anava volant devés la mar y s’ofegà molta d’ella y los peixcadors trobaren en lo peix que avien menjat d’elles; y algunes covaven per l’orta i axí mataren tot lo que pogueren fins tant que no se’n trobà rastre dengú, e com les vinyes eren grans no feren mal als fruyts”.
(Jeroni Sòria, “Dietari, llagosta a València”, 1548. Citat per Antonio Buj Buj)
Tornem al 1686-1687
Amagar les garbes
D’aquests anys hi ha molts escrits de pagesos de molts llocs de Catalunya. Un d’ells, l’amo del mas Guardia de Sta. Maria del Corcó, a Osona, va escriure:
“Cosa miraculosa del que s’à succeït aquest any de 1687 en aquest lloc de l’Esquirol, de l’espant que la gent an tingut de una plaga de llagostas, com … se deien que eren a l’Orgell y com dit any són vingudes a la Plana de Vich y al LLoçanès … que no deixaven ni blats ni cosa que elles passassen … y los de Vich tragueren als Sants Màrtirs y a Sant Llorens …”
Explica que ennegreixen el cel, que deixen milers d’ous enterrats a la terra, que s’ho mengen tot. També, que veient que s’acostaven van recollir tan de pressa com van poder totes les garbes que hi havia al camp, portant-les amb els carros cap a les cases o pallisses perquè no se les mengessin les llagostes. També tapaven i protegien les aigües per tal que no quedessin infectades. I molts parlen de la pudor que quedava la terra quan passaven les llagostes, pels seus excrements i per la quantitat que morien, pudor de putrefacció, per això es temia que poguessin provocar pestilències.
(Pere Català i Roca: “La plaga de la llagosta a Catalunya -1686-1687- Episodis de la Història núm. 264-265) p. 28-29).
Exorcismes, processons … no servien per gran cosa
El prevere de Capafons –Baix Camp- reconeix que no hi ha res que calmi l’acció de Déu, es creia que la plaga era un càstig de Déu:
Per “molts exorcismes y perjurs que.ls feren s.i trobà molt poch remei … ab tantes processons a peu descals que feren totes les viles, tanta penitència ab tantes llàgrimes que derramaren per aplacar Déu nostre Senyor, però no y hagué remei …”
(Pere Català i Roca: “La plaga de la llagosta a Catalunya -1686-1687- Episodis de la Història núm. 264-265 p. 27).
Llençols per atrapar-les?
Sí, agafant per les puntes un llençol o la borrassa, que era una tela de teixit groller de la mida d’un llençol gran que servia per traginar palla, i posar sota les oliveres i altres arbres, les atrapaven. Després tancaven les puntes del llençol i per un forat que tenia al mig, tiraven les llagostes dins dels sacs. I després les enterraven. En el terme de Solivella atraparen unes cinc mil quarteres de llagostes mortes.
(J.M Sans Travé, “notes sobre la plaga de la llagosta de 1686-1688 a Solivella”. Citat per Pere Català i Roca: “La plaga de la llagosta a Catalunya -1686-1687- Episodis de la Història núm. 264-265 p. 13.).
El fred
El 1687 i el 1688, encara hi havia llagostes, moltes naixien dels ous que havien enterrat a la terra.
Va ser el fred el que va posar fi a la plaga. L’hivern del 1687-88 fou extremadament fred a Catalunya, i a la primavera del 88 hi va haver inundacions. Entre una cosa i l’altra, les llagostes van desapareixer.
(Pere Català i Roca: “La plaga de la llagosta a Catalunya -1686-1687- Episodis de la Història núm. 264-265 p. 57.)
Resum
Hem perdut la por a les plagues i a les epidèmies. Hem perdut la por perquè hem perdut el record. Qui pot recordar-se’n d’una plaga de llagosta el 1686-87? Impossible, només en podem dir alguna cosa si trobem algun escrit de l’època que ens en parla. Aleshores sí, aleshores podem comprendre el patiment d’aquella gent, d’aquells pagesos que veien com les llagostes se’ls menjava tota la collita, tots els productes de l’hort, i tot el que trobaven al davant. Desesperació perquè sense collita volia dir que vindria un any de fam.
