Gairebé sense adonarme’n acabo de fer balanç de les persones que han desaparegut de la meva vida en poc més d’un any. Jo mateix m’he sorprès. Són 14 entre familiars i amics –alguns molt propers- que han  marxat gairebé sense avisar. A alguns se’ls ha endut la Covid, però no pas tots ni molt menys. En canvi, m’ha sorprès que gairebé la meitat han tingut una mort sobtada, que no els ha donat temps d’acomiadar-se i potser ni tan sols s’han adonat que de sobte se’ls havia parat el rellotge.

            En aquestes circumstàncies és inevitable pensar que un dia o altre ens tocarà a tots; i, a un nivell més personal, encara que per ara la salut sigui força bona, hem arribat a “l’edat de les pastilles”. El nostre organisme te data de caducitat i per llei de vida arribarà el moment en què el motor s’aturarà. La meitat dels que se n’han anat tenien menys anys que jo mateix. Quan algú em diu “no et queixis” penso que te raó. Veig a vegades persones molt més joves que viuen en unes condicions força més precàries tot i haver portat una vida regularment estable.

            De moment, m’alegra veure que passen els dies i la vida segueix. Quan cada matí obro la finestra de l’habitació i m’il·lumina el sol com cada dia, envoltat d’arbres i sovint despertat pels ocells, penso que soc una persona afortunada. A més, sento el batec de les persones que m’estimen i que jo estimo i sens dubte em sabria greu ara mateix haver-me’n de separar.

            Això no vol dir que em faci por parlar de la mort. Algunes persones ho eviten com si fos un mal averany. Al contrari, crec que ho hauríem de fer més sovint i amb naturalitat. És l’unic acte del qual tenim la certesa absoluta que tard o d’hora arribarà. Només desitjo que sigui una hora lleu, que no em faci patir i que no faci patir els que estiguin al meu voltant. Moltes vegades el sentiment d’absència és tant o més dolorós que no pas la mateixa malaltia.

            Considero que arribats a una edat en què ja hem deixat bona part de les iniciatives en mans dels més joves, és bo fer una aturada en el camí per tenir una visió global de la nostra vida. D’una banda, el sol fet de mirar enrere fa adonar-nos que el recorregut ha sigut llarg, hi ha hagut encerts i errors, que per alguna cosa som humans. Precisament una de les escenes que ja es troba en les pintures egípcies és el pesatge de les ànimes en què el déu Anubis posa en un plat de la balança les bones obres i en l’altre les dolentes. Si pesen més les bones, el difunt és acollit al món de la llum, damunt la volta celestial i aquell dia s’encén un nou estel al firmament. En la tradició cristiana  medieval és sant Miquel l’encarregat d’aquest pesatge, anomenat “psicostasi”.

            Sens dubte, si tinguéssim una segona oportunitat moltes coses les faríem de manera diferent, però el motor que mou el temps no te marxa enrere. La cosa més important és, doncs, gaudir amb pau el temps que ens queda. Probablement no hem assolit molts dels ideals que ens havíem proposat  tant a nivell personal com familiar o de país. Però haurem contribuït a fer el mon una mica millor de com vàrem trobar-lo i això sol ja ens ha de donar esperança. Si no hem arribat a la meta, ens hi hem acostat i altres colliran el fruit del nostre esforç. Però seguirem empenyent mentre ens quedi un alè de força. Només per això ja val la pena d’apreciar que la vida te un sentit independentment del seu final.

            Que tingueu un bon estiu.