Alguns lectors m’han fet arribar la seva estranyesa pel fet que des de l’estiu no escric els articles setmanals habituals. Alguns fins i tot m’han dit que els trobaven a faltar, cosa que agraeixo sincerament. Per a qui escriu és dificil saber el ressò que tindrà l’article entre els lectors. Sobre tot als començaments tenia la impressió que no els llegia ningú. Però poc a poc m’anaven arribant comentaris, alguns per mostrar el seu acord, altres per criticar alguns punts de vista. A tots els he de mostrar el meu agraïment, perquè en tots els casos et fan adonar que hi ha algú a l’altre costat o, dit d’una altra manera, que no prediques en el desert.

            Però anem al motiu principal del meu silenci. És evident que després d’haver passat la Covid, les meves circumstàncies personals han canviat. A banda de la malaltia –sortosament superada– han quedat seqüeles que ningú em sap dir fins quan  duraran. I si darrerament ja se’m feia difícil acudir a la meva cita setmanal, aquesta dificultat s’ha anat accentuant amb el pas del temps. Escriure setmanalment és una experiència força variable. Per això admiro els articulistes dels diaris que tenen un espai que cal omplir cada dia. A vegades redactar un article és la cosa més divertida del món, sobre tot quan saps què vols dir i com ho vols dir. Altres vegades però és un deure feixuc perquè no tens les idees clares o bé no saps com expressar-les. Un altre factor que es fa notar amb el pas del temps és la sensació de “dejà vu”, és a dir, d’insistir massa en els mateixos temes, que acaben per fer-se repetitius.

            Amb tot, penso continuar dient-hi la meva quan em sembli que pot ser útil una reflexió sobre un tema o un esdeveniment concret. Per tant, encara que no sigui setmanalment, procuraré de tant en tant expressar la meva opinió sobre algun aspecte d’aquesta nostra societat tan complexa. De motius, per sort o per desgràcia, no en falten. Cal, però, trobar el moment i la serenitat per ordenar les idees i després posar-les per escrit.

            També crec que és el moment adequat per agrair a la direcció del setmanari l’acolliment que sempre hi he trobat. D’una manera especial agraeixo que en tots aquests anys ni una sola vegada se m’ha fet la més mínima insinuació sobre el contingut dels articles. Treballar amb la certesa que podràs expressar les teves idees des de la llibertat més absoluta és una mostra del tarannà democràtic i respectuós que tant trobem a faltar en altres mitjans.

            Finalment, agrair als lectors la paciència –i en alguns la fidelitat– de llegir aquests escrits i pels comentaris que d’una manera o altra –normalment de paraula- em fan arribar; això sol m’encoratja a continuar en la mesura de les meves possibilitats i capacitats. Així, doncs, com diu la cançó, “no és un adéu per sempre”. És un “a reveure!”.