Després d’esgarrifar-nos cada vegada que vèiem un documental sobre els camps nazis, molts estàvem convençuts que un horror com aquell no es repetiria  –no es podria repetir- mai més. Per corroborar-ho, les institucions supraestatals com l’ONU, varen elaborar documents que havien de ser definitius –com la Declaració Universal dels Drets Humans– per a la protecció de les persones i el reconeixement de la igualtat, independentment del sexe, la raça, la religió o el color de la pell.

            Per desgràcia, moltes d’aquestes bones intencions han quedat en fum. L’acció dels organismes supranacionals no va evitar genocidis com el dels hutus i tutsis el 1994 (uns 800.000 morts segons fonts oficials) o bé matances com la de Srebenica el 1995 amb més de 8.000 morts, duta a terme davant la mirada dels soldtas de l’ONU que no varen moure un dit per evitar-ho.

            Ens enorgullim dels avenços tècnics de la nostra societat i d’un nivell de vida  envejable. Però girem la cara davant la tragèdia de tants milers de persones que fugen de l’horror d’una guerra o de la misèria i la fam. I no tan sols els organismes que es vanten de les seves arrels democràtiques –com és el cas de la UE– no fan res per evitar-ho, sinó que directament compren la llibertat de milers de persones i les deixen en mans d’estats que no es distingeixen precisament pel seu respecte als drets humans.

            Europa mostra una gran hipocresia i té una enorme responsabilitat en el destí de milers i milers de persones que moren ofegades al mar o es troben tancades en camps de concentració (ells en diuen de refugiats) en condicions que haurien de fer-los avergonyir. Sembla talment que no es tracti de persones sinó d’un ramat de carn humana; hi ha pressa per liquidar el problema de la manera que sigui.

            No ens enganyem. Per més que alguns proclamin les arrels cristianes d’Europa, la seva actitud i la seva actuació no tenen res de cristianes. Al contrari, els converteix en bàrbars sense principis que coneixen només la llei de la força. La visió de les corrues de gent atrapada a la frontera entre Bielorrúsia i Polònia, conduïda entre armes i dispersada a cops de canons d’aigua gelada ens hauria d’avergonyir. Que a un nen de  set anys se li hagin tallat les cames perquè no va obtenir el permis de passar a Alemanya on una clínica estava disposada a operar-lo, fa caure la cara de vergonya. Son criminals per més que portin corbata, vesteixin de marca i viatgin en cotxes de luxe.

            Evidentment, després de tants anys i tantes guerres, no hem après la lliçó. La nostra comoditat i benestar descansa sobre multitud de cossos desnodrits, explotats, esclavitzats. Carn humana sacrificada al nostre benestar. Un benestar que no mereixem perquè és fruit de la injustícia. Els ciutadans de peu no podem aturar aquest devessal de violència. Però podem denunciar-ho. I ho hem de fer perquè sembla que la violència s’empara cada vegada més en més àmbits de la nostra vida. Tinc la sensació que tornem enrere, als temps dels feixismes, l’opressió i la mort. Hem de lluitar per la dignitat de les persones, perquè som quelcom més que un tros de carn humana.