El Joan Llorach, de Montalegre, fa un pacte amb la seva cunyada Marianna Casas. Ella és viuda, i el Joan “de son grat” l’acull a una caseta que té “al entrar de casa”. La Marianna hi podrà viure mentre visqui, i ningú dels seus hereus la pot treure.

El més sorprenent és que li deixa amb una condició, que ell hi pugui tenir un llit i pugui anar-hi sempre que vulgui:

“ab pacte que dit Joan puga posar un llit parat y poder dormir en ell sempre que li apareixerà convenient en la cambra”.

La Marianna ha de tenir la primera habitació, perquè “no li pugan impedir lo entrar y eixir de dita casa y cambra”.

Li han de donar a la Marianna: “palla si en tenen de la collita per una burra, y estada per dita burra, y un hortet que vuy (vull) lo cultive dita Marianna, y tot assò ab pacte si no es casa, y no altrament, y assò tot lo temps de sa vida natural”.

I acaba dient que quan ella es mori, ell serà l’amo, o el seu hereu, o el qui l’hereu voldrà.

Firma i jura “en ma y poder de mi, Josep Vallet, rector de Sta. Perpètua. Testimonis: Josep Soler i Joan Sendra, pagesos d’Esblada”.

El Joan té la cunyada ben a prop de la casa on viu, i a més té un llit parat a la caseta que li deixa a la Marianna, per anar-hi quan li semblarà: “sempre (que) li apareixerà convenient”.

Sona tot plegat a tenir una amistançada, com tenien molts homes al segle XIII, i era tolerat. Passava igual al segle XVI? Però, no ha passat sempre?

La Marianna potser no devia tenir manera de sobreviure un cop va quedar viuda, i no devia tenir fills, el cunyat l’acull ben a prop, mirant que no quedi desemparada.

-25 de maig de 1691-