Nouvinguda a aquestes terres, descobreixo les seves contrades tot fent caminades solitàries. Mosaic de camps de cereal, vinyes i bosc, esquitxat d’oliveres i ametllers, el paisatge m’ha regalat horitzons llunyans; la vista agraeix no tenir murs ni edificis que la limitin. També gaudeixo dels seus cels, amples i blaus a vegades, virolats o rúfols altres cops, però sempre enormes i infinits. Guaitar l’espai il·limitat és un regal poques vegades apreciat però molt valuós.
Trepitjo camins pedregosos i secs i m’agrada descobrir casetes de pedra seca aquí i allà, murs construïts amb mans que ja no hi són, però que ens han deixat el seu llegat. Orgull de poble, de pertànyer a un grup, m’imagino a aquells pagesos treballant de valent en aquests camps immensos i agraïts. Penso que la feina era dura; encara ho és.
He après a fruir de les estacions, més reals aquí que a la ciutat, on tot és més monòton i lineal. Verds de primavera i grocs d’estiu, olor de verema a la tardor i blancor a l’hivern, cada moment té la seva bellesa i es guarneix amb uns colors i una vegetació diferents: roselles, ravenisses, semprevives i espernallacs són els meus preferits.
He patit pels focs, veient cremar el que ens dona vida, he caminat després entre soques ennegrides, escoltant el silenci del bosc cremat, un silenci esfereïdor i somort; i he somrigut quan m’he trobat un cabirol o un porc senglar, fugissers i espantadissos, trescant muntanya amunt.
Vaig acabant aquesta passejada literària recordant el capvespre, xalant amb el sol que s’amaga, retallant els arbres i encenent els núvols de vermells, violes i ataronjats, tot un espectacle que la natura ens ofereix cada dia.
Ara visc a la Conca i m’agrada.