MONTSE RUMBAU
Les sabates dels Mateu
Viladeperdius –1615–
El Benet Mateu, fa el seu testament a finals del 1615, i tenim un inventari de tot el que hi ha a casa seva que van fer un cop ell va ser mort. I el més remarcable són totes les sabates de dona que hi ha:
- – “tres parells de sabates blanques
- – dos parells de grogues
- – un parell de vermelles
- – un parell de plantofes noves vermelles
- – un altre parell de vermelles
- – uns tapins dorats mijansers”.
Com pot ser que a Viladeperdius hi hagués una casa amb 6 parells de sabates de dona?
Els pagesos anaven amb espardenyes, i per entrar als estables i corrals hi havien els esclops, i això passava fins ben entrat el segle XX. Quan anaven a una festa major des de la masia al poble, o a un altre poble, anaven amb les espardenyes i les sabates les portaven a sobre, un cop arribaven al poble, es posaven les sabates i guardaven les espardenyes. O sigui, que de sabates bones només en tenien unes, i les cuidaven molt. I això fins a mitjans del segle XX.
I aquest testament és del 1615! I a Viladeperdius! Un poble on hi vivien només unes 10 famílies: els Armejach, els Llorach, els Clarasó, els Recasens, els Martí, els Coll i els Vinyes, els Benet, els Puiggener i els Mateu. Els Mateu no els havíem trobat vivint en aquests anys a Viladeperdius, sí que hi eren a Montalegre, però gràcies a aquest testament sabem que hi vivien el 1615, i que havien de ser rics per tot el que tenen, però també sabem que devien a un munt de gent.
A Viladeperdius, podien posar-se la dona del Benet i les seves dues filles aquestes sabates? El poble devia estar ple de pols, i quan plovia, ple de fang. Potser la seva dona, la Joana, venia d’una casa rica? Podria ser, però no ho sabem.
Els pares del Benet eren de la parròquia de Pontils, potser eren del mas dels Mateu de Pontils? Un mas que no sabem on era, però gràcies a un altre testament que hem trobat, ara sabem que estava a prop dels horts. El pare es deia Pere, però el nom de la mare no hi surt, només surt la “muller sua” del Pere. Com pot ser que el Benet no posés el nom de la mare? No el recordava? Li va semblar que no calia? Va morir quan ell era molt petit? En el seu lloc hi ha una ratlla. No és el primer cas, ho hem trobat alguna altra vegada.
El Benet està casat amb la Joana, i té dues filles: la Coloma, a qui anomena hereva, i la Caterina. Totes dues són petites, i per això nomena marmessors i curadors: al seu pare, al seu germà Pere, i al Jaume Clarasó de Montalegre. És curiós que no nomeni a la seva muller com a curadora de les filles.
Per la novena i cap d’Any vol que siguin presents 10 sacerdots, i que se’ls doni de “caritat” 5 sous, al rector 10 sous, i a tots, dues coques. I el dia de la novena als 10 capellans se’ls ha de donar un “refresc”.
El Benet deu diners, blat i ordi a uns quants:
- – a l’obra de l’església de Sta. Perpètua 14 sous “les quals vull sien pagats quan seré mort”.
- – al batlle de Sta. Perpètua: una quartera de blat
- – al batlle de Rocamora: 4 lliures i 12 sous
- – al Ramon, pastor meu, que ara està a casa d’en Pere Bover de Valldeperes, 36 sous
- – a l’Ametller del mas d’en Vinyet : 2 lliures i 2 sous
- – al Pau Ferrer de Pontils: 36 sous
- – al Vicenç Requesens de Sta. Coloma, 4 quarteres de blat
- – al Magí de Pontils, una quartera de blat
- – al Domenjó, lo pastor de na Balcell(a) de Pontils una quartera de blat.(dient-se Domenjó és molt probable que fos occità)
- – al rector de Pontils: Pere Rosanes: mitja quartera de blat i mitja d’ordi
Déu n’hi do tot el que deu el Benet Mateu: a dos pastors, a dos batlles, al rector de Pontils …
No sabem on era el mas d’en Vinyet que anomena el Benet, no l’havíem trobat mai.
Testimonis: Bernat Llorach i Onofre Llorach, els dos de Viladeperdius, i Pere Puiggener de Montalegre.
Després dels testimonis, hi ha un inventari de la seva casa. El Benet Mateu ja és mort, el batlle de Sta. Perpètua ha obligat a fer l’inventari, i li mostren a la muller del Benet per si està conforme. Normalment, l’inventari era per valorar econòmicament tot el que hi ha per vendre-ho després. Potser la Joana tenia ganes de marxar de Viladeperdius i poder anar a un lloc on es poguessin posar, ella i les dues filles, els sis parells de sabates de colors que tenien?
A la casa hi ha de tot, i se’ns diu que la porta principal té pany i “tancadora”. A l’entrada: eines del camp: una sàrria bona, un pelador, un dental, una soga, …
A l’estança del forn: “dos posts de roure bons”.
A l’escala hi ha “a la paret: un cassó de aram amb mànec …”.
A la cambra de mitja escala hi ha una porta amb “sa tancadura”, i “una pastera mitjancera … i una pastereta petita per a portar la pasta al forn”.
També hi ha un llit amb “una màrfega mitjana, un travesser, una mesura de quatre quartans quadrada, dos sacs de borràs plens de blat tinguda de una quartera poc més o manco”.
“A l’estància de l’escala, porta y forrellat, dins: dues botelles buides y dos càntirs de terra”.
A la sala: “sa porta sens tancadura, una taula parada amb dos bancs ab son caixó davall, un banc de fusta bo, altre banc bo, una llosa de pedra, dos … de fil capdellat i 10 capdells ,
a la paret un coixí de costura,
6 plats, 3 grans, 3 mitjans,
un saler de pedra de St. Magí,
2 cistelles mitjanceres,
una garbella bona,
un porgador de pell dolent,
una capa gascona dita vasca, bona,
una caixa de noguer, bona, ab sa tancadura,
un paner dins ple de diverses coses nos mira,
Segueixen les sabates, i després la roba, i també:
“un rosari vermell de marfil,
una capseta vermella
una talla de tela nova sens vora,
un cinto vell ab sa daga y guarnit”
Val la pena destacar el saler de pedra de St. Magí, segurament comprat dalt de St. Magí, recordem que Viladeperdius es troba als peus de la serra de la Brufaganya, i des del poble hi ha un camí que va fins a les fonts de St. Magí.
També podem destacar la capa gascona, “dita vasca” i consta que és bona. Eren les capes que portaven els occitans, sobretot els pastors, aquesta devia ser del país basc.
És curiós que el rosari de marfil consti com a vermell, és l’únic objecte que sembla que sigui valuós.
I també hi ha una arma: una daga amb el seu “cinto vell y guarnit”.
I fa gràcia el paner que està ple de diverses coses que “nos (no es) miren”.
Després inventarien el que hi ha a la cuina: que de nou, hi ha de tot:
Estris de cuina:
– “una paella xica de aram mitjana
– uns molls bons (per agafar les brases del foc o altre cosa que no es pot agafar amb les mans)
– uns clemàstecs bons (cadena penjada damunt la llar que porta uns ganxos on es penja l’ansa de la caldera que s’ha de posar a escalfar al foc)
– una caldera vella
– a l’aigüera: 3 càntirs, 5 plats, 6 escudelles. 2 olles bones, un topí gran, i tallador mig bo, una carabassa xica, uns setrills dolents”.
Sempre hi tenen poques coses, només el més necessari.
Res a veure amb les nostres cuines!
I ara de nou tot barrejat.
Continuen a la cuina:
- – “3 caveguets d’eixarcolar (treure les males herbes dels sembrats)
- – 3 falç dolentes
- – una podadora sense mànec dolenta
- – una arnella de reu
- – 2 parells de sabates dolentes de bayeta
- – unes estisores
- – una esquella ab son collar de fusta
- – 2 llumaners dolents
- – un pot i una tassa
- – un coller
- – un embut per fer llonguenisses
- – un potet de vidre
- – un morter de pedra ab sa mà
- – 6 llençols d’estopa bons
- – unes calces de borrell dolentes
- – una saca
- – 7 camises, 3 d’home, 4 de dona de pare i mare, bones”.
Com podem veure, olles i plats, eines del camp, una esquella amb el seu collar, roba … Podem destacar “el morter de pedra amb sa mà”. De nou, un desordre total.
I a la cambra més alta:
- – “una màrfega bona
- – un sobrellit de pèl bo,
- – 3 caixes, dues de dolentes y una mitjana
- – 4 pells d’ovella dolentes
- – un quarto de porc salat
- – 2 estovalles llises d’estopa de forma xica
- – una escombra vella de palma”.
I segueixen amb més roba i amb unes sabates de raqueta, segurament per anar per la neu.
A totes les cases passava el mateix, tot estava barrejat. Hi havia un gran desordre. De mobles: tan sols els llits, una taula, normalment era un tauló, que quan feia falta es posava damunt de dos cavallets, i els bancs, alguns amb un caixó per guardar-hi coses, i les caixes.
Res no és sobrer
Cal destacar que no hi ha res sobrer, tot és útil: les eines del camp, la roba, els pocs utensilis de la cuina, la taula i els bancs, les caixes ….
L’únic que podríem dir que és sobrer en aquesta casa:
El rosari de marfil i la capseta vermella. Res més.
Imaginem avui dia fent un inventari a les nostres cases, quantes coses trobaríem que són totalment sobreres?
Els animals:
- – “Un remat de bestiar, de 150 caps, poc més o manco, ovelles y anyells
- – Un parell de bous, pèl vermell lo un, l’altre … de temps de 7 o 8 anys
- – Una somera negra
- – 9 gallines ab son gall
- – un porc del qual se’n deu de compra a Pere Matheu, son germà, 2 lliures i 12 sous”.
Déu n’hi do un ramat de 150 caps d’ovelles.
Testimonis de l’inventari: Pere Clarasó de Sta. Perpètua, i Magí Oronitx d’Agramunt.
Quan ensenyen l’inventari a la muller per si està conforme, consta com a data el 5 d’agost, però no se’ns diu l’any, el testament del Benet és el 30 de juliol del 1615. Normalment, els inventaris es feien al cap de poc temps d’haver mort el propietari.
Un testament interessant el del Benet Mateu de Viladeperdius, i també interessant l’inventari, on podem veure tot el que hi havia a casa seva.
Montse Rumbau
Febrer 2023
