Maria Barbal és una escriptora pallaresa nascuda a Tremp el 1949, autora de “A l’amic escocès”, llibre triat aquest mes al Club de Lectura. El Pallars és present a tota l’obra, amb els seus llogarets, pobles, paisatges i, sobretot, amb la parla. La varietat lingüística local està molt ben plasmada i arriba inclús a fer-se feixuga i difícil, amb mots i expressions arcaiques, de l’any tirurany, o potser actuals però només utilitzades en aquelles contrades.
L’amistat entre en Benet i en George és l’inici i punt final de la novel·la, narrat pel mateix escocès. Podríem dir que és el fil conductor i el desenllaç. Personalment, la part més atraient i engrescadora, tot i que és la més breu.
Després, tota la trama és la vida d’en Benet, un personatge tendre però trist, dolç però solitari, somniador però desencantat. La seva infantesa està marcada per les discussions i baralles entre els seus pares; la seva amistat més profunda la té amb un quasi desconegut amb qui triga quaranta anys a retrobar-se; el seu festeig amb l’Elvira està tenyit de tristesa i dolor; i els seus somnis i esperances han quedat en el no-res, oblidats i sacrificats perquè la seva situació vital pot amb ell.
Tot el llibre respira l’ambient de postguerra: abatiment, desànim, grisor, dolença. Et deixa un regust amarg, de temps adversos, revenges i rancúnies.
De caire molt realista, t’imagines els personatges foscos, com la padrina o les tres del poble, xafarderes i embolicadores, i hi pots veure la llum d’altres, com la Calamanda i la Veva, alegres i fortes, capaces d’enfrontar-se a aquells temps i marcar un camí propi.
Narrat en moltes veus i dividit en diferents capítols, és un llibre que té alts i baixos i on falta passió i sobra abatiment. El definiria com un llibre agredolç.