Això de la bombolla no ho entén ningú, però jo sovint hi visc a dins. És una bombolla d’oxígen que em permet respirar dins d’un món que m’ofega. M’hi estic sola a dins i no hi ha espai per a ningú més. Ja se que pot semblar lleig, però és així. Això no vol dir que no m’estimi la meva gent, me’ls estimo tant que a vegades em fa mal i tot. Malgrat tot, hi ha cops que em sento lluny i diferent, i la bombolla em protegeix i, a la vegada, m’aïlla.

Aquí dins puc sentir-me fràgil com la gota de rosada, forta com el corrent del riu indomable, dèbil com la flama que ja s’extingueix, riallera com la musiqueta del titellaire, orgullosa com la muntanya que s’enlaire cel amunt, dolentota com el nen trapella que fa una malifeta, egoista com el vell amargat, o bonica com només els meus ulls em poden veure.

Sóc conscient del meu món interior i m’agrada reconèixer les emocions que hi sento, tot i que, a vegades, no les puc explicar en veu alta, o em costa acceptar que les tinc. Tots vivim una vida interior propia, única i impronunciable, una vida invisible guardada dins nostre, però no tots som capaços de mirar-la cara a cara.

Però dins la bombolla sí que puc, no cal donar explicacions, no cal demostrar res a ningú, no cal ser perfecte ni correcte. Només cal ser honesta amb mi mateixa, i aprendre a estimar-me. Aquesta sóc jo.