Eva Baltasar, nascuda el 1978 a Barcelona, poeta i escriptora, és una autora que m’ha sorprès positivament amb la seva ploma atrevida i fresca.

“Permagel” és una història narrada en primera persona per un personatge anònim (desconeixem el seu nom) però de la qual aviat descobrirem el seu món íntim.

Com podríem definir a la nostra heroïna? El més fàcil seria dir que és una lesbiana amb tendències suïcides i un corrosiu sentit de l’humor. Però la història va molt més enllà. Eva Baltasar dispara amb bala per boca de la protagonista, i hi ha cops que et sents agredida. És un text directe, que et provoca desassossec; un viatge endogen al seu jo íntim, com si un bisturí la tallés i ens deixessin veure el seu interior. El permagel es trenca i veiem unes emocions i sentiments molt profunds i reflexius. Un recorregut per les seves històries de la infantesa, pels seus intents de suïcidi i per les seves relacions de parella, farcit d’elegants moments eròtics. És un personatge lúcid i irònic que no troba el seu lloc dins aquest món ple d’estereotips. “La normalitat que vius quan ets petit, a casa teva, és la normalitat que et conforma”, ens diu. Com es pot escapar d’aquesta “normalitat”? De quina manera es pot escapar d’aquesta mare plena de clixés i trivialitats? Què pots fer quan no encaixes amb el que s’espera de tu?

Amb un estil actual, un vocabulari acurat, carregada d’humor, ironia i erotisme, “Permagel” mereix una segona lectura per a captar bé totes les petites pinzellades i aprofundir en el que et fa sentir. Al club de lectura ha provocat també altres reaccions, potser no tan positives, és un text colpidor que no deixa indiferent. Una bona lectura!