Fa pocs dies vaig sortir a passejar, com faig sovint. Era un dia bonic segons els paràmetres humans: feia sol, una bona temperatura, el cel era blau i l’aire net. Els camps estaven preciosos, el cereal ja està creixent i ho tenyeix tot d’un verd esplendorós, i els ametllers florits engalanaven els marges.
A l’espona del camí vaig veure un d’aquests arbres que tenia una branca trencada. La branca estava esberlada, però, així i tot, havia florit com la resta de l’arbre.
Em va envair una tristor immensa i vaig sentir una gran tendresa per aquella petita ramificació que lluitava per continuar vivint, una batussa eixorca i perduda per endavant.
Em va sorprendre la meva pena, no l’entenia. Hauria d’estar contenta que la branqueta visqués, però l’abatiment venia de més lluny.
Era l’amargura de veure com estem fent malbé la natura i el món que ens envolta: camps, rius, mars, aire…, tot empudegat i espifiat per la mà dels homes. Una angoixa vital de plantes, arbres i animals per anar fent en un planeta cada cop més artificial i desnaturalitzat. Fins quan podran sobreviure? Fins quan podrem continuar gaudint d’aquests verds i d’aquestes flors? Pobra branca lluitadora, no sap que el seu esforç és en va, malaguanyat, però ha tornat a florir.